Al llarg de la meua vida d’arqueòleg i fins avui, el que més em va marcar va ser el seguiment i excavació que vaig fer a alguns parcs eòlics de la Terra Alta. Sobretot, el de Vilalba dels Arcs, on vaig tenir el privilegi de documentar forces línies de trinxeres, diferents tipus de bateries antiaèries, refugis excavats a la roca i dues fosses.
Als parcs eòlics m’hi vaig passar, comptat i debatut, més de tres anys. També vaig fer el seguiment del parc eòlic del Coll de la Garganta, a la Torre de l’Espanyol, importantíssim pel que fa la connexió del lloc de comandament del general Rojo, a la Figuera, amb el front.
Quan van acabar els seguiments, vaig estar un temps païnt tota aquella experiència. Perquè aquella experiència em va transformar. La vaig suar, la vaig patir, vaig dedicar-li moltíssimes hores, també fent recerca oral. I la vaig plorar. Mai ho he dit, però el seguiment a Vilalba dels Arcs el vaig plorar per tot el que representa comprendre o aproximar-se a comprendre com deu ser de dur i tràgic el fet de matar i el fet d’estar disposat a morir. Ací no hi ha banderes, ni romanços, sinó dolor. Un dolor innarrable, com aquell que dugué al bàndol republicà, un dia més d’infàmia, a deixar que els requetés de Nostra Senyora de Montserrat recollissin los seus morts.
Ho han escrit centenars de persones, se n’han fet cançons i himnes, però mai n’hi haurà prou. Una guerra no val per a res, en una guerra només hi ha víctimes. I ho subscric com a catòlic, però també com a historiador i, per damunt de tot, com a ciutadà.
Que res val una guerra. Res. Que hi ha raons i diferències, però sabeu quina és la postura més humana? La que no es rendeix i deixa que el temps faça surar la veritat. El temps tot ho devetlla. És la mesura de Déu, per mi, potser la mesura i ja està, per a un altre. O per la majoria. Tant se val.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!