I de nit, què farem? Amollarem los bous, prendrem lo cadafal i així que passen los dos primers bous, baixarem a l’arena, amb una mà sempre posada a la fusta del cadafal. No s’hi val a jugar. Cada any moren alguns valents a les places del País Valencià.
La meua plaça favorita és la de Càlig. Càlig, en festes, és una alegria. La d’Ulldecona és massa gran, com la d’Alcanar. I la dels Valentins, massa menuda. Però la festa, a la plaça, la fa la gent que va i ve. Les converses rere les gàbies, les trobades d’uns amb los altres, los jóvens retalladors, la xerinola de l’embolat, a les onze.
Quan era menut feien les vaquetes ‘confiteres’. Ara han deixat de fer-se, però quan era menut i acabava el ball, la colla esperàvem lo camió de les vaquetes, que val a dir que de vaquetes se’n passaven, la majoria, que si t’agarraven pel baix ventre et feien un desgraciat.
No a tots los pobles es feien les vaquetes, així que l’alba es fonia amb lo sol del matí. Les vaquetes eren cosa de vore. Més d’una vegada m’havia llençat amb la muda del ball i calçat a l’aigua del moll. Jo i vaqueta detràs. I jo no era pas l’únic. I també hi havia el foraster embolingat que es pensava que tot allò anava de jugar i acabava més calent que un suro per partida doble.
Diuen que els bous no agraden, però això no és una cosa certa. Si els bous no agradessen, no se’n farien. El problema és que el lobby animalista confon l’ase amb el cavall, i a més corre la brama que els bous són una festa pròpiament i genuïnament espanyola, la qual cosa és mentida.
El culte al bou traspassa les fronteres dels estats mediterranis perquè té un origen ancestral. El bou, tant a la mar, arrossegant los llaüts cap a terra ferma, com a la terra, com animals de tir, són animals domesticats i sacrificats de caràcter. Com l’ase amb que Jesús entrà a Jerusalem abans de la seua Passió.
El bou és una bèstia de càrrega i molt apreciat per les raons que he dit. Mantenir un bou sa i valent requeria, en temps antics i no tant, una despesa que no estava a l’abast de totes les famílies.
Per això, los bous que ara corren a les places de les nostres comarques d’arreu dels Països Catalans, així com los bous de la Camarga i altres indrets de les vores del Mediterrani, no es poden pensar únicament com los pensen los col•lectius animalistes els quals, siga dit de passada, són ben legítims de defensar allò que pensen i creuen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!