Abans que les xemeneies escampin l’olor dels encenalls d’olivera i abans que vagaregi l’esperit de l’hivernàs pels terrats de les cases d’Ulldecona, voldria gaudir d’una breu primavera, cosa de quatre dies, per endreçar aquells papers que un estiu de ma adolescència vaig salvar de la seva mort segura en lo cultiu d’una fogaina mandrosa. Perquè ara entenc que van sobreviure per respondre les preguntes que ara que tinc més de quaranta anys no soc capaç de formular. Ara entenc que hi ha una constant en ma vida, una cosa que ma iaia m’ensenyà sense paraules pel mig. Uns migdies al terrat amb vistes al Mediterrani, al terrat de casa seua.
Es tracta, només, de cançons i acords que per mi son avui una font d’inspiració. Perquè si tanco els ulls, em concentro i recordo qui era quan ho vaig escriure, potser aquest exercici em trasllada a indrets i a vivències concretes i a gents que pensava que havia oblidat per sempre. Gent de qui he oblidat lo nom, gent del barri, gent com el Mugri, la Jarque, en Mingueta, la Carme, en Jota, el Pascu, la Tuja, en Pucu, la Bruna, en Gabarró, en Mingu, la Dolors, en Trèmul.
El més interessant d’unes memòries és, evidentment, allò que no expliquen. No hi ha res més evocador en Història que compartir silencis. Los silencis. La confiança en la Història beu d’una memòria que reposa sobre la tristesa dels silencis. No podria ser d’una altra manera.
La nostra història més recent està presa pels silencis. Una majoria silenciosa espera el dia de la seua redempció, del seu alliberament, de la seua expiació col•lectiva. La font: Lo silenci.
No és cert que tothom escolta de la mateixa manera. Cal comprendre coses que no estan a l’abast de la immediatesa de les notícies, ni dels manuals. Cal comprendre els mecanismes del canvi que tota crisi comporta i després cal acceptar -o si més no tenir present- que existeix i existirà sempre la frontera de la memòria col•lectiva. I aquesta frontera, com qualsevol frontera física, es pot historiar. De fet, espera ser historiada perquè sempre fa caure els mites i les solfes dels sabuts.
La vida esguarda deserts i vies que pareixien dreceres, però que de fet eren una autopista en tota regla. No podria ser d’una altra manera.
Avui és 25 d’agost de 2022 i amb aquesta entrada solemne inaugurem la temporada (fins el 25 d’agost de 2023) de Los migdies al terrat. Deixo enrere La flor de l’argelaga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!