La meua assigantura favorita del Batxillerat, que és l’etapa de l’ensenyament en que comences a gaudir aprenent, no va ser mai Història, malgrat m’hi acabés dedicant una colla d’anys. La meua assignatura favorita era la Història de la Filosofia.
La Filosofia m’enganxà des del primer moment, des dels presocràtics, amb aquella colla de l’Escola de Milet i d’Eleu que es preguntaven sobre l’origen de la matèria i el temps sense potser adonar-se que això mateix era la base del pensament humà que ens duria a explorar la Lluna i a dependre de l’electra com qui depèn del menjar per sobreviure.
I aleshores ja feia anys, segles i milions d’anys que s’havia ‘descobert’ el foc, si és que mai deixà de descobrir-se, però poc s’imaginaven que havien estat uns avantpassats nostres que ni tan sols pertanyien a la nostra espècie, tot i que de ben segur que, si ara ens parlessim, no ens costaria gaire esforç aprendre d’ells com ells aprendríen de nosaltres, els séus néts de néts. Talment com si Sòcrates dialogués amb Marx o Sant Agustí, aproximadament, davant d’un bon tiberi… De ben segur que tornarien a treure el trellat de tot plegat, bo i discutint sobre la idea, el principi, l”arkhé’ de Tales de Milet o l”àpeiron’ d’Anaximadre, que era del mateix poble que Tales.
Tales, Anaximandre, Anaxímenes i Leucip de Milet, Xenòfanes de Colofó, Parmènides i Zenó d’Elea, Heràclit d’Efes, Demòcrit d’Abdera, Pitàgores de Samos, Empèdocles d’Akragas, Anaxàgores de Clazòmenes. I de tota la colla que vindria després, el senyor Nietzche no en volia a sentir a parlar, com aquell qui diu! Coses d’homenots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!