Solcades

I

Retorno a la terra mare. Dormiré sobre la terra i de nou escoltaré els sorolls de la nit, el cant del xot i de l’òliba i el rastre dels conills i els llangardaixos. Estic preparat per adreçar-me de nou al cel curull d’estrelles i a fixar l’atenció en les tristeses que m’han dut a la solitud, com si no hi estigués avesat, com si tot vingués de nou a ésser en mi i a néixer en este racó de món, al meu regne d’oliveres antigues.

Mare, pare, germana, filla. A vatros us dec la vida, i a la gent que gairebé cada dia darrerament m’envolta. A vatros vos dic que estic ací, més arran de la tristesa que mai a causa d’un fets que no puc narrar, però que el pas dels anys l’atzar farà surar.

II

Veus la serp? S’arrossega arran de terra d’ençà que este matí ha sortit de la soca de davant de la caseta.

La serp espera, farta d’una espera que de dia, així que la claror s’escola per la soca,

li du un plor i un ofec a la boca que pareix que s’haigue de morir. Però no. Ella roman quieta i assedegada de nits i preses.

En una altra vida, quan va néixer, la serp no temia res. Ella era la protegida dels astres i del Sol. Però en conèixer l’hivern va esdevenir fonedissa. Ningú sabia on era. Ningú, excepte jo, que vaig endevinar que havia tornat a la soca d’una antiga olivera i no en sortiria només que que per a mudar de pell i tornar al seu cau on al capvespre i a la nit feien cap els insectes i els gripaus que l’alimentaven.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!