La garriga o el coscoll

Esta paraula s’ha dit ‘sempre’: Coscoll. La rudesa, la pesadesa de les os casen amb les imatges que susciten esta paraula. Terra aspra, no erma, no infèrtil, sinó abandonada, deixada de la mà de Déu, segurament barata. El coscoll és una terra que només rega la pluja, però és abundosa en romanís, argelagues, espígols, farigoles, pericons, ullastres, margallons, esbarzers, carrasques, garrics.

L’absència de l’aigua en la terra confon el llenguatge i hom es refereix a la garriga per referir-se al coscoll. Una garriga és un coscoll. Si hi ha oliveres, ametlers o garrofers sense llaurar, és un coscoll, és garriga, car anys ençà esdevingué un erm, després que els pagesos de la vinya dediquessin la seua vida en desermar i abancalar aquesta llomada que ara habiten les abelles i els conills.

Hi ha les garrigues que mai han estat llaurades a causa de la notòria presència de roca. No dels codolars de les pleistocèniques barrancades, sinó de la mateixa roca nua marcada per l’erosió fluvial. En estos roquissars hi habiten els margallons i les cabres es mengen les puntes dels margallons i n’afavoreixen la seua dispersió.

El paisatge és una construcció cultural. És una idea que suscita emocions condicionades per factors que només la relació entre l’ésser i el medi -aquell medi concret- pot justificar.

Personalment, qualsevol garriga m’atreu més que qualsevol paisatge urbà. Sempre ha estat així, d’ençà que de menut em fixava en el paisatge preguntant-me sobre la gent que ja no hi és, però que sense ella no hagués estat possible que jo m’enamorés de les garrigues i dels seus marges i els seus camins i les casetes rònegues i els pous i les séquies cobertes pels esbarzers i la terra.

Jo vaig començar la descoberta de la serra de Godall per la partida de l’Arion, ara famosa per la presència d’oliveres monumentals. A casa hi tenim un tros, un tros ‘sagrat’ per bé que, a banda de la bellesa dels arbres, és una reminiscència dels avantpassats materns no exempta de records que han anat passat oralment de néts a fills fins a esdevenir gairebé llegendes en el nostre imaginari.

Quan jo vaig esdevenir arqueòleg, després d’uns anys d’exercir-ne, vaig complir l’anhel de la meua infantesa -quan imaginava els romans que deia el iaio feinejar per aquell paratge- de demostrar a través d’algunes campanyes d’excavació la presència de poblament antic -de l’època antiga i anterior, ibèrica- en aquell paratge. Això ja es pot dir, car fa uns dies vaig llegir un panell informatiu que ho anomena.

Allò que sorprèn més de la serra de Godall, però, a banda de les oliveres, és la gran presència de marges. La serra està curulla de marges. Tant és així, que hi ha vessants del tot marjades, malgrat que des de la vessant oposada només s’hi vegi el sotabosc de carrasca on potser hi destaca un mas o un antic corral rònec.

Si hom s’enfila de les Ventalles cap a munt, cap a la cova Mingola, se n’adonarà de la colossal presència de marges alçats en ambdues bandes de la carena. Es tracta d’un paisatge de vinya (anterior a la fil•loxera, és clar), on ara massa sovint és desagraït de rondar-hi a causa del dit sotabosc.

És un patrimoni d’un valor històric colossal.

Si plogués més o si l’accés a l’aigua no fos tant complicat i car, viuríem en una terra ideal per a pasturar les cabres. Això va com va.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *