El 9 d’agost de 2009 vaig escriure el següent apunt: “Vaig fer la meva crònica de “Rock & Cat” tan bon punt es va estrenar (vegeu aquí) i posterioment, amb la publicació del DVD, he pogut veure i escoltar la pel·lícula amb detall unes quantes vegades més. I a cada nou visionat constato com em fascinen
“Dies d’agost” és una pel·lícula que va dirigir Marc Recha l’any 2006 i que em va agradar molt. Tant que em va inspirar tres apunts seguits parlant de la cinta. El primer és aquest i si us ha agradat podeu continuar la lectura aquí amb el segon i acabar-la aquí amb el tercer, el que tanca la sèrie. En
(La sèrie comença aquí) Els lectors que, apunt rere apunt, han tingut la paciència d’arribar fins aquí recordaran que l’opció triada pels responsables del documental “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” -si voleu veure’l cliqueu aquí– ha estat la d’explicar una mica de tot allò -molt- que representa Sales i de fer-ho per mitjà d’una sèrie de persones que anaven exposant les
(La sèrie comença aquí) Vist el plantejament i l’estructura del documental, tal com s’ha comentat en l’anterior apunt, es podria dir que “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” és com un mosaic de veus diferents cada una de les quals presenta una faceta, un fragment del retrat d’una personalitat molt singular. Aquesta polifonia de seixanta minuts, de
(La sèrie comença aquí) Hi ha dues maneres de plantejar-se la confecció d’un documental de seixanta minuts sobre una figura tan complexa com la de Joan Sales: centrant l’atenció en un o dos aspectes del personatge i mirar d’aprofundir-hi tant com es pugui, o bé tirar mà de la miscel·lània, del “de tot una mica” i procurar que el relat final no ometi
(La sèrie comença aquí) Com que una part dels blasmes contra el documental anaven dirigits cap a la banda sonora començaré parlant de la música i després ja em centraré en la lletra d’aquest “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” que podeu veure aquí.Mirant els crèdits finals m’assabento que l’autor de la música es el senyor Álex García Amat, un professional de
(La sèrie comença aquí) Quines coses… Abans d’ahir, quan penjava el primer apunt d’aquesta sèrie, poc em podia imaginar que els meus comentaris generarien tantes reaccions, us ho asseguro. En unes poques hores he rebut correus de lectors que, per regla general, es defineixen a favor del documental tot i que m’adjunten enllaços a pàgines on s’han formulat crítiques en contra.Dit d’una
Una nit del passat més de juny el Canal 33 va estrenar el documental “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” (vegeu-lo aquí), dirigit per Francesc Canosa, amb guió de Joan Safont i banda sonora d’Álex García Amat.Durant la projecció reconec que en algun moment, sol i mig a les fosques al menjador de casa, la fatiga em va
Els seguidors d’aquestes Totxanes saben prou que a casa som de mirar poca televisió, i a més a més seleccionada. Vull dir que, per qüestió de principis, no estem apuntats a cap canal de pagament (només faltaria que a sobre que t’envaeixen el menjador encara els haguéssim de finançar), ni tenim el costum de fer “zapping”. I, a
Tal com em vaig comprometre en el meu apunt de fa uns dies dedicat al programa “El visitant”, de Catalunya Ràdio, l’Enric Lucena, director i presentador d’aquelles dues hores de programació de matinada m’ha escrit per explicar-me els motius pels quals ell i el seu equip han triat la música del grup La Tresca i la Verdesca. Més
Entre dilluns i divendres el despertador del meu iPhone4 el tinc programat perquè l’alarma soni a les 6:25 del matí. Val a dir, però, que la majoria dels dies és un tràmit innecessari perquè quan es dispara sol fer força estona que estic despert fent mandres dintre del llit i rumiant les coses que hi ha per fer en el dia
Fa uns anys vaig sentir per la ràdio un castís que parlava “d’aquesta modalitat del dèficit públic denominada cinema català”. L’apel·latiu, carregat amb una ironia que s’adiu força amb la meva manera d’entendre l’humor, em va agradar tant que me’l vaig apropiar i durant una temporada -la gent que tinc a prop ho pot certificar- cada vegada que sortia a
Començaré dient una cosa que potser molts no es creuran: tinc una flaca especial per Josep Lluís Merlos i l’equip que l’acompanya a les transmissions de TV3 de les curses de Fórmula 1. Vull dir que si tant em molestés la feina d’aquests professionals podria canviar de canal i anar a Tele 5 o a Antena 3 (o on dimonis
Si el futur de la televisió depengués de la quantitat d’hores de la meva vida que li dedico puc assegurar-vos que el mitjà entraria ràpidament en una decadència imparable. De televisions alienes l’únic que segueixo algun migdia, quan puc, és “Els Simpson” i “Saber i ganar”. I pel que fa a la televisió nostra, a part dels Telenotícies Vespre i del
(La sèrie comença aquí) Érem a punt de superar la segona hora de gala quan, fatigats per tot el que havíem vist i sentit fins aleshores, es va fer la llum: el president de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, va anunciar el Premi Gaudí d’Honor 2012 concedit a Pere Portabella. Aquesta part de la gala ocupa un tall d’onze minuts que