Totxanes, totxos i maons

Començaré dient una cosa que potser molts no es creuran: tinc una flaca especial per Josep Lluís Merlos i l’equip que l’acompanya a les transmissions de TV3 de les curses de Fórmula 1.

Vull dir que si tant em molestés la feina d’aquests professionals podria canviar de canal i anar a Tele 5 o a Antena 3 (o on dimonis sigui que ho transmeten per España) i en paus. El que passa és que, d’una banda, sembla que el comandament de casa és defectuós …  (n’hi ha més)

… perquè -tret de quan és l’hora dels Simpson o del Saber y ganar– no li funciona cap botó que connecti amb cadenes de parla estranya i, de l’altra, trobo que aquella hora i tres quarts de cursa generalment plena d’emocions té un component afegit d’enjòlit -almenys per mi, que admeto que sóc una mica raret i que em va la marxa- per veure amb quines novetats lingüístiques ens obsequiarà el senyor Merlos.

Els seguidors de les Totxanes saben que he escrit en diverses ocasions sobre el tema (si entreu a la categoria Televisió, ràdio i cinema de la columna de la vostra dreta trobareu la col·lecció completa dels apunts que en parlen) i si algun lector té a més a més la gentilesa de llegir allò que piulo a Twitter @joanjosepisern  tindrà també notícies del meu seguiment en viu i en directe de quasi totes les curses.

Hi ha diverses coses de la F-1 per TV3 que em semblen dignes de comentari. Intentaré exposar-ne algunes de manera ordenada:

* La primera és l’excessiva (al meu parer, és clar) “fernandoalonsitis” que traspua tota la transmissió, fins al punt que he arribat a batejar el programa amb el malnom d“espai gratuït de propaganda fernandoalonsal”. És veritat que, com a pilot, l’asturià és un geni -indiscutiblement un dels dos o tres millors pilots que ocupen ara mateix la graella- però trobo que de l’admiració (que jo li professo, com a tothom que fa la seva feina amb mestria) a l’adoració hi ha uns graus de distància que en Merlos i companyia han superat amb escreix. Penso, per exemple, en el veterà Francesc Rosés, que qualsevol dia tindrà un cobriment en directe si al seu ídol les coses li van a mal borràs.

Evidentment no demano que tota l’atenció es dediqui de manera majoritària cap el que fan “els nostres”. Dissortadament ni Jaume Alguersuari abans ni, molt menys, Pedro Martínez de la Rosa ara ens han donat motius per l’entusiasme desfermat. Tot i això crec que la desproporció pel que fa a atenció a les curses d’un i dels altres és massa notòria.

* En segon lloc voldria deixar constància d’una petició que he formulat en diverses ocasions: la F-1 té prou encants visuals -l’apoteosi de la tecnologia punta- i auditius -la remor dels motor rodant a tota velocitat- com perquè de tant en tant el senyor Merlos i els seus col·laboradors ens obsequiessin amb unes estones de silenci. És televisió, senyors; no ràdio, el que fan vostés. Vull dir que entre el que veiem de la cursa i els indicadors de dades que apareixen per pantalla em sembla suficient per deixar alguns espais per a la contemplació silent de l’espectacle.

No entro en el contingut del doll incontenible de xerrera que ens etziben (d’aquí plora la criatura, al capdavall), però és indubtable que la necessitat de tapar amb la locució tooots els espais durant quasi dues hores obliga a un esforç verbal que requereix unes exigències mínimes que no tothom té al seu abast.

* En tercer lloc -i encara que sembli una paradoxa- m’agradaria deixar constància de la feina que intueixo que estan fent amb l’equip del senyor Merlos els serveis lingüístics de TV3 (i plànyer-los, de passada, pels mals de ventre que deuen patir en cada transmissió). Una feina silenciosa, però eficaç fins allà on les circumstàncies ho fan possible.

Ja vaig escriure aquest reconeixement fa tres anys quan la normativa de les curses va permetre l’ús de gomes de diverses densitats i la primera transmissió se’ns va omplir d’uns esgarrifosos “pneumàtics dusos” que després pràcticament no hem tornat a sentir més.

Tampoc carrego les tintes contra el senyor Joan Villadelprat -el rei dels “sí, la veritat és que sí“, dels “ingeniers” i dels “mentretant”– perquè la seva col·laboració la fa en la condició de tècnic (molt bo, per cert) i no com a locutor.

* Finalment en quart lloc m’agradaria entrar en més detalls sobre la feina (que suposo titànica) dels serveis lingüístics de TV3 que s’enfronten a la  tendència del senyor Merlos -i. ai las, de tants professionals de les nostres emissores i cadenes de televisió- de confondre el català amb el castellà traduït.

No vull ser mala bèstia: al senyor Merlos i al seu equip se li han de reconèixer els esforços que fan i la voluntat que hi posen, però les servituds del directe (inevitables) i la necessitat de xerrar i xerrar sense aturador (necessitat matisable, com he dit més amunt) passen per davant de qualsevol altra consideració.

Tinc la impressió que tots els membres de l’equip han estudiat gramàtica, vocabularis i diccionaris en els últims temps i que ho han fet, n’estic segur, amb actitud positiva i bona voluntat. Però em fa l’efecte que el que en el fons els falla és la seguretat amb una llengua que no dominen perquè no la tenen interioritzada. Ho dic perquè en moltes de les tries de mots que fan tendeixen cap a l’envitricollament. Com si partissin de la certesa que si un mot en la nostra llengua sona fàcil o proper al castellà ha de ser erroni per força.

És en aquestes situacions quan el ridícul és més a tocar. Quan sembla que busquen a cegues allò que els sembla “genuï”. És a dir, quan ens parlen, per exemple, d’un públic que “curulla a vessar” la graderia o del fatigant ús i abús del verb “desempallegar-se” per dir que un pilot ha avançat un altre.

No són pas “rara avis”, dissortadament, aquestes limitacions lingüístiques. Una part molt notable de la població les comparteix. El que passa és que em sembla que aquesta excusa no hauria de valer per uns professionals que es dediquen, precisament, a la comunicació a través de la paraula en un mitjà públic i català com TV3.

La transmissió d’ahir des de Corea ens va deixar unes quantes perles que detallo a continuació i que il·lustren aquesta manera de pensar en castellà, de traduir les frases fetes a cops de martell o d’emprar el mot més envitricollat per fer-nos creure que amb en Pompeu tenen la mateixa familiaritat que amb en Schumi, el Pastorsito, el Rubiño o en Kimi, l’home de gel.

* “En Hamilton es defensa com un gat bocaterrosa”
* “Té els pneumàtics fastiguejats” (per no dir, és clar, “fastidiats”)
* “Té els pneumàtics malmenats” (massa fàcil dir “fets malbé” i la vida és complicació)

Entranyables i irrepetibles, el senyor Merlos i la companyia. Sempre xerrant pels descosits… O, “com no?, pels colzes”.