Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben prou que a casa som de mirar poca televisió, i a més a més seleccionada. Vull dir que, per qüestió de principis, no estem apuntats a cap canal de pagament (només faltaria que a sobre que t’envaeixen el menjador encara els haguéssim de finançar), ni tenim el costum de fer “zapping”. I, a més a més, en el comandament a distància la majoria dels botons, tret dels que porten a TV3 i al Canal 33, estan intactes.  (n’hi ha més)

Perquè no es digui, però, que no som gent de tarannà flexible en l’horari del migdia-sobretaula fem un parell d’excepcions: “Els Simpson”, a Antena 3, i “Saber y ganar”, a la segona cadena de TVE.

Sobre els Simpson poca cosa diré tret que d’un temps ençà m’estan fatigant una mica a força de col·locar-me episodis ja repetits dues o tres vegades. Cosa que no treu ni un bri d’aquella condició corrosiva de les seves històries i personatges que m’hi va enganxar fa cinc o sis anys. Quina trepa, Déu meu, els Simpson…

En canvi els que fins ara no m’han decebut -i d’aquí que els dediqui aquest elogi- són la gent de “Saber y ganar”. Un programa que s’emet des del 17 de febrer de 1997 sense interrupcions i que ja és el més veterà de tots els concursos televisats que es fan a l’estat espanyol.

¿On rau el secret de l’èxit de “Saber y ganar”? Al meu parer en la simplicitat del seu mecanisme que es sintetitza en allò que ja pregona el títol: saber coses. I qui més coses sap, més diners guanya. Ras i curt.

No ens enganyem: estem davant de l’apoteosi d’allò que quan jo era jove es denominava “cultura general” i que ara -temps d’especialitzacions i de molta tonteria- els programes educatius han deixat de banda.

A “Saber y ganar” assistim a l’exhibició de gent que sap una mica de tot (o de quasi tot). I el rang de l’èxit que assoleixen els concursants està directament relacionat amb el gruix d’aquesta capa de “mica” que es demana que sàpiguen sobre “tot”.

No és, però, aquest l’únic punt fort del programa. N’hi ha uns quants més. Per exemple el tàndem que formen el presentador amb la veu que formula les preguntes i l’extraordinària complicitat de què fan gala en cada programa. Em refereixo a l’incombustible Jordi Hurtado i a la presència només en forma de veu en off de Juanjo Cardenal. Home dotat d’una magnífica expressió oral que sovint em recorda un parell d’històrics ja desapareguts: Constantino Romero i Luís Arribas Castro.

Per acabar d’arrodonir el conjunt crec que l’altre secret de l’èxit de “Saber i ganar” radica en el fet que es tracta d’un artefacte televisiu de gran eficàcia comunicativa i d’un alt grau d’amenitat. Una amenitat a la qual no és gens aliena l’estructura interna de la mitja hora que dura el programa. Trenta minuts repartits entre proves diferents que amb el pas dels mesos van evolucionant, modificant-se o desapareixent per deixar pas a unes altres a mesura que el competent equip de guionistes s’empesca noves maneres de detectar els coneixements dels concursants.

A “Saber i ganar” els concursants i la competició que s’estableix entre ells és el centre d’interès indiscutible. Se’ls respecta, es valora els seus coneixements, es celebra quan un cop de fortuna els afavoreix i se’ls acomiada amb dignitat quan cauen eliminats. Ben mirat, no deixa de ser un símptoma preocupant dels temps que corren el fet que una cosa tan elemental com el respecte a la dignitat de les persones destaqui com un valor distintiu d’aquest programa.

No voldria acabar aquest elogi sense remarcar que el programa -dirigit, per cert, per un clàssic: Sergi Schaaf– ha aconseguit ajuntar dues qualitats: l’amenitat i la utilitat. És a dir, “Saber y ganar” és un espai distret i instructiu. I això, aplicat a un programa de televisió, són virtuts que cal preservar i mantenir com si fossin un parell de rares perles negres.