Totxanes, totxos i maons

No crec, doncs, que el treball dut a terme per l’equip dirigit per Francesc Canosa interessi només als convençuts i que no serveixi pels que -joves o no tan joves- s’apropin per primera vegada a la figura de Joan Sales. Certament, potser l’arrel del problema es troba en la idea original del projecte. És a dir, pretendre condensar una personalitat rica i complexa en els límits i convencions d’un producte audiovisual d’una hora de durada. Estirar aquest fil, però, ens portaria cap a consideracions d’un altre tipus.

Així doncs, tal com he explicat més amunt avui i en l’apunt immediatament anterior (el cinquè), en el documental s’esmenten els trets més definitoris de l’ideari del protagonista i es parla de les seves dèries i del seu capteniment. Amb fortuna i intensitats diferents, d’acord. Però se’n parla.

Una altra cosa molt diferent és que potser alguns dels valors que representava Joan Sales actualment estiguin en desús o mal vistos. I que, en conseqüència, malgrat que apareguin relacionats poca gent s’hi senti interpel·lada perquè potser estem acostumats a percebre certes idees i certs comportaments com coses ja superades. D’altres èpoques…

Dit tot això la meva opinió global és que “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” és un projecte ben defensable tot i alguna carència que ja he esmentat i algunes absències que ara explicaré. Un projecte que estic convençut que sí que pot desvetllar curiositat per la figura i l’obra d’aquest home tan especial. No parlo de xifres astronòmiques, és clar. Però tampoc del zero absolut.

No vull acabar, doncs, aquesta llarga sèrie d’apunts sense indicar algunes coses que he trobat a faltar en el documental:

* Malgrat que Jordi Pujol i Hilari Raguer esmenten fugaçment el seu nom m’hauria agradat que s’expliqués amb una mica més de detall la relació entre Sales i Raimon Galí.

* M’hauria agradat també saber més detalls sobre l’evolució de la casa del barri del Coll. Els passos que separen l’edifici que varen comprar en arribar de l’exili i l’actual que serveix d’escenari a les paraules de Maria Bohigas.

* També m’hauria fet gràcia saber algunes dades sobre la situació econòmica de Sales en arribar aquí procedent de l’exili mexicà.

* Crec que no hauria estat gens inoportú si entremig de la polifonia d’opinions favorables hagués aparegut alguna veu discordant. Per exemple algú que ens parlés sobre la manera de treballar -allò de l’acompanyament editorial, vaja- que s’establia entre el matrimoni Sales-Folch i els seus autors.

Potser alguna d’aquestes mancances us semblaran supèrflues o frívoles. És ben possible. En tot cas són les que jo he trobat. Tot i això mantinc la secreta esperança que aquests dubtes i espais en blanc quedaran aclarits en la biografia que ha fet (o que està a punt d’acabar) Montserrat Casals.

Un parell d’apunts enrere ja parlava de la confiança que em mereixia aquesta estudiosa de la nostra literatura. L’únic que demano, doncs, a qui correspongui és que, si us plau, no es demori gaire la publicació d’aquesta biografia sobre la qual prometo parlar-ne aquí mateix.

I ja està.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!