Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

25 de juliol de 2013
Televisió, ràdio i cinema
0 comentaris

A propòsit de “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” (3).

(La sèrie comença aquí)
Com que una part dels blasmes contra el documental anaven dirigits cap a la banda sonora començaré parlant de la música i després ja em centraré en la lletra d’aquest “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” que podeu veure aquí.Mirant els crèdits finals m’assabento que l’autor de la música es el senyor Álex García Amat, un professional de trajectòria fins ara desconeguda per mi. Ell mateix és qui toca el piano acompanyat en ocasions per la violoncelista Ewa Olesinska.

Ja deia en l’apunt anterior que les veus crítiques han qualificat aquesta banda sonora de “tètrica” i “fúnebre”. Home… jo no seria tan extrem, però és evident que a la música que García Amat ha escrit per aquesta ocasió se li poden aplicar molt bé qualificatius com solemne o seriosa.

Si pareu atenció al desenvolupament de la banda sonora veureu, per exemple, que quan el piano apareix en solitari és per il·lustrar les transicions del guió -principalment els canvis d’entrevistat- o les nombroses ocasions en què es llegeixen fragments de l’obra de Joan Sales. En altres moments molt concrets -quan es recita “La ciutat llunyana” o es llegeixen els sis punts dels “Quaderns de l’exili”– el piano de García Amat s’esplaia amb un punteig força allunyat, per cert, d’adherències funeràries.

Hi ha altres moments en què piano i violoncel toquen alhora -l’escena al cementiri de Siurana, per exemple- i que a mi em remeten a George Winston (de fet, tota la banda sonora m’hi remet). Estic segur, però, que algun lector més entès que jo en música sabrà trobar-hi tres o quatre referències més.

És molt possible que la impressió fúnebre que algú deplora provingui dels moments en els quals sona només el violoncel. Són seqüències bastant curtes però, evidentment, el so esquinçat d’aquest instrument és un recurs d’una inequívoca expressivitat dramàtica que, pel que sembla, els responsables del documental no han considerat convenient matisar.

M’he entretingut a anotar en quins moments concrets de la projecció aquest violoncel desgarrador adopta protagonisme. Em surten els següents: el 6 d’Octubre, la Guerra Civil, el sanatori de Puig d’Olena, la ruta de l’exili pel Coll d’Ares, una reflexió sobre Crist crucificat i l els pensaments d’un soldat a la trinxera. Un seguit de fets, situacions i circumstàncies en les quals convindreu amb mi que el so d’unes castanyoles no hi encaixaria gaire bé.

Sobre la música, doncs, crec que els qualificatius que millor li escauen al treball del senyor Álex García Amat són els que he esmentat més amunt: seriosa i solemne. Òbvia, també. Amb pocs moments enlluernadors, però utilitària i eficaç. Cobreix, doncs, els mínims requisits d’una banda sonora.

Utilitària i eficaç sobretot si el que pretenia el director del documental era transmetre la sensació que el que es vol explicar durant aquells seixanta minuts és la vida d’una persona marcada per uns edeveniments tan tràgics i dolorosos com una guerra, el posterior exili, el retorn i la lluita per la represa en condicions summament difícils.

Tanco el capítol sobre la música. En l’apunt que vindrà passaré a parlar de la lletra. És a dir, dels continguts -allò què s’hi diu- i del continent -com es diu-. Vejam si ens en sortim…

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!