L’apunt d’avui (amb segona –i suposo que darrera– part programada per demà passat, dimecres) descriu un viatge curiós i llarg en el temps en el qual seria fàcil de perdre les referències. En conseqüència, crec que el millor que puc fer perquè no us despisteu és seguir l’ordre cronològic i procedir sense presses. “In principium”
Arran de la mort de mossèn Aragonès, el capellà que oficiava la missa el dia que Luís de Galinsoga, director de La Vanguardia, va exclamar en plena homilia que tots els catalans érem una merda, he fet unes quantes piulades per Twitter dient que això que ara està tan de moda (i que surt tan
Suposo que els lectors que em segueixen ja hauran detectat que en qüestió de gustos sóc una mica peculiar. Per això crec que estava escrit que algun dia acabaria sortint en aquestes Totxanes alguna referència a un programa de Catalunya Ràdio que em sembla… especial, per bé que estic segur que els seus promotors no el
El diumenge passat es va complir mig segle de la primera retransmissió en cadena per televisió a través de satèl·lit. El programa –emès, és clar, en blanc i negre– es va dir “Our World” i va tenir prou elements com perquè els qui el vàrem poder viure i veure en directe el recordem malgrat el
(La sèrie comença aquí) El correu començava així: “Benvolgut Joan Josep. Remenant per la xarxa he trobat el teu “me’n recordo” del 2013 on m’esmentes i voldria agrair-t’ho. Estic embrancat en la tasca d’escriure alguna cosa respecte el concurs ja que gairebé no es troba res enlloc…” Després m’explicava que havia recollit prou material sobre el
No fa gaire parlava en aquest mateix Bloc de la condició d’ampolles llançades al mar amb un missatge a l’interior que tenen molts dels tres mil i escaig apunts que des de fa una pila d’anys –demà passat, divendres, en farà tretze, precisament– porto escrits a les Totxanes. Ara us parlaré d’un d’aquests casos. El
Actualment parlar d’ingressos en concepte de publicitat i drets d’imatge dels famosos –i, molt especialment, dels esportistes– és un tema suat sobre el qual sembla que ja està tot dit. El que molta gent potser no coneix tan bé és quan, i sobretot qui, va ser el pioner en aquest assumpte. Segur que a molts
Fa uns anys vaig explicar en un apunt (aquest) que a casa vàrem ser dels primers del barri a tenir un aparell de televisió presidint el menjador. Era una època –parlo dels anys 1960 i 1961– en què la recepció dels programes era bastant defectuosa i quasi cada dia havíem de manipular l’antena de banyes
No és la primera vegada –ni espero que sigui la darrera– que, parlant dels apunts d’aquest Bloc, empro la imatge del nàufrag que llança al mar un missatge en una ampolla tot esperant que arribi a mans d’algú que pugui donar-li resposta. Ho dic perquè tinc la grata experiència que, moltes vegades, l’ampolla arriba al seu
De tant en tant, escolto “El celobert”, un programa d’iCatFM (que algunes nits passen també per Catalunya Ràdio) que comanda Lluís Gavaldà, el cantant i cervell d’Els Pets. En Gavaldà és un professional de la música dotat amb un gust d’espectre molt ampli i, almenys per a mi, força fiable, cosa que fa que l’escolti amb
Que l’equip de guionistes de “Polònia” és de primera categoria és una evidència que comprovem setmana rere setmana. Però encara hi ha una faceta en la que aquest equip es supera: quan adapten cançons a assumptes d’actualitat. En aquest punt es combinen dos talents molt grans: el dels guionistes i els dels actors, que generalment,
Tot i que encara li queden uns quants dies més de vida en la graella de TV3 (fins Nadal, si no m’erro) he de dir que, per mi, ahir es va acabar “El gran dictat”, un concurs presentat per Òscar Dalmau (un individu que em cau molt i molt bé, ho confesso), que va començar
Una altra escena inoblidable del cinema dels nostres anys. Molt en la línia de la que us vaig destacar setmanes enrere (aquesta). És la seqüència final de “Cinema Paradiso”, una pel·lícula de Giuseppe Tornatore rodada el 1988 i a la qual, francament, no li calen gaires presentacions. Deixeu-vos emportar per la música d’Ennio Morricone i
Com que el darrer cap de setmana us vaig fustigar amb un parell d’incursions en la música “friqui” (aquesta i aquesta) dels anys 60 avui us mereixeu un canvi radical. Seré, doncs, molt breu: us deixo amb un fragment de la banda sonora de “Out of Africa”, pel·licula de 1985 dirigida per Sidney Pollack i
Aquest és el text que havia preparat per a la meva col·laboració del divendres passat a “L’estripada”, la secció del programa informatiu “Catalunya Vespre” de Catalunya Ràdio en la que he participat divendres sí divendres no (quan el bàsquet no s’hi ha fotut per entremig) des del mes de gener. Vaig enllestir la redacció d’aquesta “estripada” el dijous