Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

5 de juliol de 2012
0 comentaris

Sobre “Terreny personal”, de TV3.

Si el futur de la televisió depengués de la quantitat d’hores de la meva vida que li dedico puc assegurar-vos que el mitjà entraria ràpidament en una decadència imparable.

De televisions alienes l’únic que segueixo algun migdia, quan puc, és “Els Simpson” i “Saber i ganar”. I pel que fa a la televisió nostra, a part dels Telenotícies Vespre i del Barça, les meves fidelitats van cap a “Crackòvia” i “Polònia”. I en altres èpoques he de dir que vaig ser incondicional seguidor dels “Afers exteriors” i d’“El convidat”.

(n’hi ha més)

Amb això vull dir que segueixo programes concrets. Que no papallonejo amb el comandament a distància -no el faig servir pràcticament mai- fent temps mentre no comença el programa que desitjo. Tinc molta lectura pendent, jo, per anar perdent el temps miserablement.

Doncs bé, a la llista de fidelitats que us acabo de detallar hi heu d’afegir des de fa un parell de mesos amb una nota altíssima “Terreny personal”. Cada dimarts em sento convidat a entrar en una illa de cinquanta-cinc minuts plens de bellesa i de seny que em carrega les piles per a la resta de la setmana.

“Terreny personal” no té, en aparença, res de trencador: ens explica cada setmana un indret de Catalunya -la Barceloneta, el Maresme, l’Empordanet, el Delta de l’Ebre- des de dintre i arran de terra. Però ho fa enfocant paisatge i gent d’una manera que fins ara no s’havia fet. O així m’ho sembla.

He pensat molt aquests darrers dies en quins són els elements que fan de “Terreny personal” la petita meravella que opino que és. I crec que els he trobat.

Al meu parer la força del programa no rau en els seus aspectes visuals, que són esplèndids i molt sovint d’una bellesa estremidora. Tampoc en el suport musical, que està triat amb un gust excel·lent. La força que em captiva, allò que em commou de “Terreny personal” és la tria de les persones a través de les quals rebem el testimoni viu d’aquells indrets.

És gent -fixeu-vos-hi- normal i corrent però amb unes virtuts que la fan inoblidable: són persones que estimen el que fan, que estan en pau amb elles mateixes i que expressen aquesta pau a través de la seva comunió (comú-unió) amb el paisatge que els envolta.

No és un programa de triomfadors. Tampoc d’herois. És un mostrari de com podem arribar a ser d’imparables si sabem captar amb talent i sensibilitat l’harmonia que, encara que no ens ho sembli, ens envolta.

Si no vaig errat encara queden dos programes per tancar la sèrie: la Segarra i la Vall de Bohí. No us els perdeu. I aquest estiu, creieu-me, quan us aclapari la tonteria de ràdios, diaris i televisió tireu mà de “TV3 a la carta” i capbusseu-vos en aquest “Terreny personal” tan recomanable i que trobarem tant a faltar. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!