Vist el plantejament i l’estructura del documental, tal com s’ha comentat en l’anterior apunt, es podria dir que “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” és com un mosaic de veus diferents cada una de les quals presenta una faceta, un fragment del retrat d’una personalitat molt singular.
* Joan Sales és un home compromès amb la veritat. Li escriu a Màrius Torres: “Vull contribuir a donar testimoni de la veritat. Almenys de la que jo vaig viure”. Això feia d’ell un “exemple d’autoexigència”, tal com explica Anna Punsoda.
* Aquest compromís el porta a aproximar-se a la veritat amb valentia i a oposar-se, per tant, al reduccionisme de substituir una mentida per una altra mentida igualment consentida i acomodatícia (F. M. Àlvaro).
Una altra de les fal·làcies contra les quals lluitava Sales era el maniqueïsme, la idea que la guerra civil va ser un enfrontament entre uns bons molt bons i uns dolents molt dolents. Mentida, diu: els dos bàndols varen rivalitzar també en indignitat. I esmenta la FAI i la Falange per acabar definint-los com “els FAIlangistes”.
No em sembla exagerat, doncs, dir que tant a la guerra com a l’exili de Mèxic com a Catalunya, quan va tornar, Sales no només era un home incòmode pels altres; ell mateix se sentia incòmode amb gran part del que l’envoltava.
* Quant al militarisme J. M. Solé i Sabaté explica que era un home que preconitzava la necessitat de disposar d’un exèrcit propi i que el seu militarisme es basava en dues idees clau: l’honor i la construcció d’una societat millor i més espiritual.
Jordi Pujol també insisteix en la importància de l’honor: “Sí, sï… facin tota la conyeta que vulguin, però un país que no té sentit de l’honor és un país mort”, diu.
Per la seva banda Anna Punsoda explica que l’obra de Joan Sales li ha fet canviar la idea que tenia sobre el militarisme entès no només com un vici de les nacions prepotents, sinó també com una virtut cívica de nacions modestes que només pretenen defensar el seu territori.
És oportú recordar ara el que diu el Punt 3 dels principis dels Quaderns de l’Exili: “Tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans per defensar-la”.
* Joan Sales, home dotat amb un elevat sentit pràctic, va tenir molt clar des del primer moment que ell, a l’exili, no hi tenia res a fer. Que on s’havia de lluitar era a Catalunya. Isona Passola evoca son pare, Ermengol Passola, per dir-nos que coincidia amb Sales en la idea que tot el que feien estava inspirat en el desig de no morir com a poble.
* Sobre la seva religiositat Hilari Raguer explica que Joan Sales va abraçar el cristianisme com a reacció quan l’Església oficial es va posar del costat de Franco. “La seva religió era la dels vençuts, la de l’Església de servei, no la del poder”, explica.
Anna Punsoda ho diu també quan parla d’un cristianisme que sense renunciar a les seves arrels era capaç de caminar al marge de les institucions clàssiques que el vehiculaven.
* Aquesta manera de procedir amb un gran component de llibertat i de desinterès pel què diran la destaca també Jordi Pujol: “No es va situar mai en allò que en cada moment estava de moda i per això va quedar marginat”. En aquest sentit és significatiu el que Pujol diu sobre la Transició: Sales mai no hi va estar d’acord en la manera com es va plantejar i com es va anar desenvolupant. I ara, transcorreguts molts anys com a protagonista destacat d’aquell període, el mateix Pujol acaba donant-li la raó.
* Maria Bohigas, néta i continuadora de la tasca editorial de Sales, diu que el seu avi tenia molt clar que la feina d’un editor és la d’acompanyar l’autor en la seva obra i que la seva obsessió des del moment que va fundar el Club Editor (1959) era crear un públic lector en català que havia desaparegut a conseqüència de la guerra. Aquest objectiu el va portar a traduir autors d’altres literatures -fins i tot de la russa, idioma que Joan Sales desconeixia- mitjançant el sistema d’acarar diverses versions, com detalla Marta Pasqual.
* El concepte de l’amor que es desenvolupa a “Incerta glòria” -“una concepció total, molt completa”, diu Anna Punsoda– com a motor de les relacions entre les persones és un altre dels trets que defineixen Joan Sales. Per això no és d’estranyar que Montserrat Casals, la seva biògrafa, defineixi “Incerta glòria”, com “un retaule, una obra d’art, una pregària sobre el sentit de la vida”.
* Finalment en el documental de Francesc Canosa es parla també de Joan Sales com un home d’esperança en el país i la seva gent. El Punt 6 -i darrer- dels principis dels Quaderns de l’Exili és tot un programa d’acció: “El desastre nacional de 1939 marca el principi d’una època nova”.
En la seqüencia final Isona Passola recorda una frase d’“Incerta glòria” -“La guerra que es guanya és aquella que es perd”- i conclou que després de segles perdent totes les guerres la intuïció de Sales és a punt de complir-se perquè la propera batalla estem a un pam de guanyar-la, no pas per les armes, sinó amb la democràcia, la força de la raó i la cultura. “I la guanyarem gràcies a gent com ell”.
(Per cert, potser sóc jo que veig fantasmes on no n’hi ha però tinc la impressió que aquesta manera d’acabar el documental a més d’un se li ha quedat una mica entravessada.)
Acabo aquest apunt -que m’ha quedat més llarg del normal- i anuncio que el següent tancarà (ara sí) aquesta sèrie. Serà bastant més breu (crec) i el dedicaré a exposar les meves conclusions sobre si els seixanta minuts del documental de Francesc Canosa, el director, i Joan Safont, el guionista, ens parlen de coses que avui poden tenir sentit o no.
I, per dir-ho tot, també faré esment a dues o tres coses que he trobat a faltar.
(Continua -i acaba- aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!