Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
A propòsit de “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” (4).
Hi ha dues maneres de plantejar-se la confecció d’un documental de seixanta minuts sobre una figura tan complexa com la de Joan Sales: centrant l’atenció en un o dos aspectes del personatge i mirar d’aprofundir-hi tant com es pugui, o bé tirar mà de la miscel·lània, del “de tot una mica” i procurar que el relat final no ometi res que sigui important i que aporti a l’espectador pistes per engrescar-lo a continuar la recerca pel seu compte.
I tot això adobat amb enllaços entre les parts fets a partir d’una bona tria de textos de Joan Sales i de declaracions enregistrades amb la seva pròpia veu.
Coherent amb aquest esquema, doncs, “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” comença a Vallclara, la vila de la Conca de Barberà on la família Sales hi té arrels des de fa set segles, i s’acaba al cementiri de Siurana on hi ha la seva tomba.
Entremig escoltem els testimonis de diverses persones: el primer de tots el seu nebot Juli, que des de Vallclara mateix ens recorda que la pronúncia correcta del cognom familiar, tal com la reivindicava Joan Sales, és amb la “e” a la manera del català occidental i no la neutra pròpia de la variant central. Llàstima que el nebot Sales acabi la seva defensa de la puresa lingüística amb un esgarrifós “patidifusos” que, francament, en boca seva no fa gaire “guerreru”.
Altres col·laboradors són: Francesc-Marc Àlvaro, que a propòsit dels fets de 1934 fa bandera de la defensa valenta de la veritat que preconitzava Sales i critica els reduccionismes que sovint es camuflen darrere de conceptes com “memòria històrica”; Josep Maria Solé-Sabaté, que parla del pas de Joan Sales per l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat el 1936 i, conseqüentment, del seu concepte del militarisme; Isona Passola, productora d’una futura versió cinematogràfica d’“Incerta glòria” que parla des dels mateixos escenaris aragonesos on transcorre part de la novel·la; Francesc Serés, que evoca la fugida a l’exili pel Coll d’Ares i la posterior activitat des de Mèxic, molt especialment els “Quaderns de l’exili”.
Hilari Raguer ens parla del retorn de Joan Sales a Catalunya l’any 1948, de les primeres activitats de formació i contacte amb la resistència interior i de la seva religiositat; Maria Bohigas, néta de Sales i continuadora del Club Editor, parla dels inicis de l’editorial el 1959, dels seus records infantils a Siurana amb l’avi i de la quasi mítica casa del barri del Coll on es manté encara l’editorial; Marta Pasqual explica la feina de Sales com a traductor i la manera com ell i la Núria Folch, la seva muller, varen descobrir el poble de Siurana.
La part final aplega les impressions de Jordi Pujol i de la filòsofa i periodista Anna Punsoda. Pujol parla de l’opinió summament crítica que Joan Sales tenia vers el que s’ha denominat “la Transició”, una opinió que ara ell també secunda; i la jove Punsoda tanca pràcticament el documental amb una intervenció molt peculiar en la que parla d’allò que ha descobert llegint l’obra de Sales: el seu militarisme, el seu cristianisme, l’altíssim sentit de l’autoexigència i el concepte total de l’amor.
He reservat pel final tres noms que també apareixen en el documental de Francesc Canosa i que mereixen tracte a part. Els dos primers són el poeta Joan Margarit i la jove cantant Meritxell Gené que, al meu parer, tenen unes intervencions de molt poca substància. Totalment prescindibles, vaja.
El tercer nom és el de Montserrat Casals, que apareix en la cinta en la seva qualitat d’autora de la biografia de Joan Sales, un treball que encara no ha vist la llum però que ja espero amb candeletes. En primer lloc perquè considero que Casals és persona de prou talent i rigor com per preveure una biografia d’alta volada. Precisament per això li passo per alt alguna consideració que fa en el documental sobre el grup del sanatori de Puig d’Olena o algunes valoracions sobre “Incerta glòria” que suposo que no són afirmacions en calent, sinó que són producte del seu capbussament en la vida i l’obra de Joan Sales i que, per tant, amb la biografia publicada podrem valorar amb molt més coneixement de causa. Que no trigui gaire, si us plau…
Fins aquí el meu resum sobre l’estructura del documental i les persones que hi intervenen aportant les seves opinions i vivències. En el proper apunt -que espero que tanqui ja la sèrie, però mai se sap- comentaré què és el més significatiu que es diu en aquestes intervencions i de quina manera es pot considerar que “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” és un recurs útil, o no, per donar a conèixer el personatge entre la gent d’ara i d’aquí.
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!