Totxanes, totxos i maons

Fa uns anys vaig sentir per la ràdio un castís que parlava “d’aquesta modalitat del dèficit públic denominada cinema català”. L’apel·latiu, carregat amb una ironia que s’adiu força amb la meva manera d’entendre l’humor, em va agradar tant que me’l vaig apropiar i durant una temporada -la gent que tinc a prop ho pot certificar- cada vegada que sortia a la conversa el cinema de casa nostra deixava anar la frase en qüestió.  (n’hi ha més)

Amb els anys, a part de jo posar seny, la situació del cinema català ha evolucionat cap a la banda positiva i, certament, tinc la impressió que aquella frase avui té molt més d’exabrupte que de retrat d’una situació real.

Dit tot això la pregunta que ara em plantejo és què dimonis entenem exactament per “cinema català”. Quin o quins atributs ha de reunir una cinta perquè es pugui considerar la seva catalanitat. La nacionalitat del director? La del productor? La del guionista? La dels actors principals? L’idioma amb què va ser rodada? La llengua de la seva s’estrena?

La cosa és complicada perquè, a diferència de la confecció d’un llibre en la qual intervé un escriptor (que empra un idioma concret) i un editor, en el procés d’elaboració d’una pel·lícula intervé molta més gent a part del director (que generalment és una sola persona): guionistes, tècnics de so, de llum, vestuari, efectes especials, muntatge, maquillatge… per cenyir-nos només a les feines de caire creatiu i/o tècnic.

També hi ha la part de producció, la dels calés, que generalment tampoc sol ser unipersonal i, per tant, pot implicar orígens molt diferents. Vull dir que per molt que el finançament majoritari de les darreres pel·lícules de Woody Allen provingui de la butxaca del senyor Jaume Roures em costaria molt d’entendre que se les vulgués encabir dintre del sac del cinema català.

Arribat a aquest punt em sembla que tothom coincidirà amb mi quan dic que això de voler definir què entra i què no dintre del concepte “cinema català” no és una tasca senzilla. Si més no, gent que hi entén molt més que jo ha intentat treure’n l’entrellat i em sembla que no se n’ha sabut sortir del tot.

Dic això perquè encara estic sota els efectes de la gala dels Premis Gaudí d’anit. Uns premis que varen guardonar “Blancaneu” -una pel·lícula muda, dirigida per un senyor de Bilbao, filmada en blanc i negre, plena de toreros i “manolas”– com a millor cinta en llengua catalana (Una pel·li muda! Caldrà considerar-ho una metàfora?). O “Lo imposible”, amb sis guardons a la millor pel·lícula europea, al so, a la fotografia, al muntatge…

Jo, ja em perdonareu, però em costa força d’entendre tot plegat.

Deu ser que em foto vell, però cada vegada trobo a faltar més la lògica arrossegadora de la meva mare. Estic segur que si ara li pugués explicar tot això em posaria la mà a l’espatlla començaria dient-me: “Nen, no et compliquis la vida que ja prou complicada que és…” I a continuació: “… però que consti que tot això, de català, té el mateix que jo de russa”.