Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Érem a punt de superar la segona hora de gala quan, fatigats per tot el que havíem vist i sentit fins aleshores, es va fer la llum: el president de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, va anunciar el Premi Gaudí d’Honor 2012 concedit a Pere Portabella.

Aquesta part de la gala ocupa un tall d’onze minuts que podeu contemplar per “TV3 a la carta” (vegeu-la aquí). Si voleu fer-me cas, la introducció del productor Lluís Miñarro us la podeu saltar per anar de pet a les paraules del guardonat, que valen el seu pes en or.  (n’hi ha més)

Pere Portabella va començar evocant el seu antecessor en el Premi d’Honor, Jordi Dauder, i la seva incansable actitud crítica davant del sistema (“Aquella rialla republicana…”). Una crítica seriosa, profunda, que no necessitava el suport d’uns guionistes pretesament ocurrents (això darrer ho dic jo, no Portabella).

A continuació va fer un elogi del paper històric de les avantguardes a Catalunya en l’art del segle XX i va parlar de la importància del llenguatge com a element de conscienciació. “Els llenguatges són per pensar, i després per comunicar”.

A continuació va explicar que ell mai havia separat l’art de la política. I en aquest punt va destacar l’exemple d’Antoni Tàpies, mort aquell mateix dia i amic personal seu. Després de recordar novament que no hi ha art possible sense un compromís polític va exhortar els presents a la il·lusió i l’esperança perquè “el cinema està en un moment exultant”.

Tal com ho veu el Premi Gaudí d’Honor avui, amb la xarxa, el núvol i l’extensió de les noves tecnologies, l’espectador ha passat de ser un subjecte passiu a un element actiu que exigeix accedir a la informació amb immediatesa i, a més a més, amb espai per a la seva participació.

“Tot és a la pantalla global”, va dir. I això ha canviat el rol de tots plegats. El valor de la possessió -de discos, llibres o DVD’s- ha passat a la història. Ara el que s’imposa és el valor d’ús, el dret a gaudir d’allò que desitgem i en el moment que el necessitem. Un nou paradigma que permet ajustar els valors econòmics de les prestacions a escala de cèntims. I està demostrat que quan aquests preus són proporcionats al que s’obté la gent paga sense posar-hi cap objecció.

Després d’aquest bany de saviesa i de sentit comú els déus varen continuar mostrant-se propicis i ens varen obsequiar amb un afegitó de dos minuts i mig excelsos amb la millor parella de la nit: la ballarina Sol Picó i Pere Portabella (vegeu-los aquí).

Mitja hora després s’acabava la gala dels Gaudí 2012 i començava l’hora de les crítiques i dels mals “rollos”. Una festa que havia començat vuit dies abans amb un monogràfic excel·lent -en vaig parlar aquí– encartat a La Vanguardia, que va continuar de la manera notòriament millorable que tots sabem i hem pogut llegir aquests darrers dies, i que espero que generi en l’Acadèmia del Cinema Català unes conclusions raonades, analitzades en fred i amb la mínima dosi possible de vísceres per entremig.

El nostre cine viu un gran moment a nivell creatiu que no hauríem d’oblidar empesos pel nostre esport nacional: l’autoodi. La feina de Joel Joan i el seu equip hi té, n’estic convençut, alguna cosa a veure i això és, precisament, el que fa sentir-me esperançat de cara a properes edicions.

Queda obert el camí cap els Premis Gaudí 2013. L’esperança, aquí, també.