Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
A propòsit de “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” (1).
En acabar la projecció, camí del llit, vaig veure que en la cronologia del meu compte de Twitter apareixien unes quantes reaccions entusiastes de gent de la qual habitualment em fio i em vaig conjurar a recuperar el documental tan bon punt fos accessible per TV3 a la carta, cosa que vaig poder fer dos dies després.
Un cop contemplat el treball del tàndem Canosa-Safont en hora més adient i sense problemes d’atenció vaig entendre els elogis que havia llegit a la xarxa i m’hi vaig adherir ja que em va semblar que era una aproximació summament interessant a una personalitat complexa i rica en múltiples facetes que de manera incomprensible havia quedat relegada a un segon terme. Justament en aquell racó on solem confinar la gent que no encaixa en cap esquema preconcebut, tal com pregona de manera molt encertada el títol del documental.
Pels mateixos dies que feia el meu segon visionat de “Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa” van sortir a la premsa un parell d’articles de to crític en relació al resultat del documental. Unes crítiques que coincidien a deplorar el fet que al llarg dels seixanta minuts que dura el documental els autors no havien sabut arribar fins al fons de la personalitat de Sales.
Amb aquests precedents vaig pensar que el millor que podia fer era deixar passar uns quants dies i tornar a veure el documental amb la màxima atenció, cosa que he fet aquest cap de setmana i sobre la qual entraré en detalls en la continuació d’aquest apunt.
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!