JORDI SURINYACH

A la ciutat dels capgrossos, Mataró, diem capgrossades a l’ encaparrament per fer coses fora del sentit comú del que som autèntics especialistes. Per tant no té res d’original que on més predicament té aquest noble costum sigui a la casa del comú. Els nostres electes n’ han fet al llarg dels darrers anys de tots colors. Han desmuntat naus fabrils protegides per fer-ne un immens trencaclosques, excel·lint proposant el soterrament de la via del tren per la costa o recuperant el vell tramvia i els més agosarats, proposant construir pisos amb contenidors. Altres no han estat tan punyents, però també han gaudit amb el més preuat signe d’identitat local. S’han projectat biblioteques sense conveni de finançament amb altres administracions que assegurés la compra de mobiliari i llibres. Hi ha els qui han pretès celebrar prestigiosos Festivals de Teatre sense un duro al calaix i cap possibilitat d’obtenir-lo. S’han projectat i construït Museus textils i Escoles de Música sense assegurar-ne el futur. I quan algú se’n adonat, ments preclares ho han imputat a la política de retallades i avall que fa baixada. La més actual i punyent es mantenir les coses igual com estaven, en el més sublim cau del nepotisme cultural local, l´Institut Municipal d’Acció Cultural, on els que ara manen no han pogut o  no han sabut  treure’n l’ entrellat i trobar qui, amb mà de ferro, aturés la més gran capgrossada cultural organitzada dels darrers vuit anys.

Per sentit comú, qualsevol pot veure les dificultats que té un polític que ha tingut la principal responsabilitat de govern pugui, després de perdre les eleccions, fer la feina de cap de l’oposició. Les raons d’ aquesta impossibilitat són al meu entendre obvies. Quan un President o Alcalde, perd unes eleccions, està obligat a reconèixer una directa responsabilitat en el resultat i donar un pas cap a la renovació. Aquest és un criteri que es segueix, amb poquíssimes excepcions,  en la majoria de les democràcies  occidentals.  Fer tot el contrari, no només impedeix la renovació del projecte que es diu defensar, sinó que posa pals a la roda dels necessaris acords que sempre han d’haver entre  govern i oposició, cosa que es fa inviable, si els protagonistes han estat enfrontats electoralment i s’ha produït l’alternància. Naturalment poden haver  excepcions, però no sembla que sigui el cas de Mataró. Joan Antoni Baron, si així ho vol  el seu Partit, té tot el dret d’ exercir de cap de l’oposició després de perdre l’Alcaldia, però hauria de veure que el principal inconvenient per a que hi hagin acords de col·laboració amb el govern d’en Joan Mora o en el futur un acord de coalició, és ell. L’actitud de mantenir-se al peu del canó no  afavoreix la renovació del PSC. Joan Antoni Baron hauria de considerar  que el paper de cap de l´oposició deteriora l’imatge del seu Partit. Els electors no el veuran mai com la persona que ha de controlar l’acció del govern, sinó l’electe emprenyat per haver perdut l’Alcaldia que ha ostentat durant anys. És possible que sigui injust pensar que actua per rancúnia, però em temo que bona part de la ciutadania ho perceb així. Al PSC, comencen a ser majoria els defensors de passar pàgina. No ho diuen en públic però qualsevol  que presti atenció pot saber-ho. Hi ha qui creu que Baron està fent un favor a l’ actual Alcalde. Si continua, Joan Mora serà durant molt de temps l’ expressió del canvi, l’ alternància i la renovació. Si el PSC mataroní es renova, el govern haurà d’adaptar el seu discurs a la nova situació i els partidaris de la coalició PSC-CIU, seran més escoltats que mai.

El proper dilluns 19 de setembre es compliran els cent dies de gràcia per l? alcalde  de Mataró en Joan Mora i Bosch i el seu govern. Tot i el parèntesi estiuenc, l?administració municipal mataronina ha continuat treballant i han fet gestos positius que expressen un cert canvi de tarannà. L? actiu ha estat voler fer més i millor, amb menys. S? ha començat els gestos de  ?Business friendly?, aplicat l? estalvi en despeses supèrflues i s? han retallat d? altres. El passiu és que el govern no ha estat del tot rodat i ha comès algunes errades de novell. Els tres mesos passats, han servit de moment per designar alguns dels nous càrrecs de confiança i sobre tot canviar la composició en societats municipals i organismes autònoms, però  amb una situació financera de les arques públiques més aviat dolenta, es obvi que l? oposició exigeixi a partir d?ara que es comenci a entrar en matèria. La redacció del nous pressuposts donaran les claus de  cap a on vol anar el govern local, posant a prova la seva política d?aliances inicialment anunciada, però encara no explicitada. Vist que no hi ha possibilitats de govern de concentració, caldrà començar a ser molt més explícit sobre com aconseguir la majoria que permeti aprovar pressupostos, ordenances municipals i normes urbanístiques, que ajudin a promoure l? activitat econòmica que es pretén. Només hi han dues possibilitats alternatives possibles, pel que caldrà triar,  just en un moment en que el  passat i futur d?uns i altres, afegit a les males relacions personals, poden portar el carro del govern pel pedregar. Les actituds seran doncs molt importants, però tenir un bon relat programàtic que ho relligui tot també. Espero i desitjo que el govern municipal no s? equivoqui.  Ha passat l? estiu i els cent dies de gràcia aviat seran història. Si hem de fer cas al que s?anuncia, el mal temps vindrà amb la tardor i durant l? hivern farà molt de fred i es glaçarà la bàltica. El millor doncs,  serà estar a l? aguait el més aviat possible.

L?alternància que s? ha produït a l?Ajuntament de Mataró, ha portat  en només dos mesos a situacions curioses. No sorprèn que el nou govern, sense cap experiència en la gestió local, pugui haver comès errades de novells. El que sobta és que alguns després de més de trenta-dos anys de govern, hagin perdut l?oremus amb tanta rapidesa i practiquin una oposició dura oblidant allò que qualsevol  amb experiència en el comandament dels afers públics hauria de saber. El mètode per ajudar a resoldre els problemes del comú, quan es fa des de l? oposició, és la denuncia però també la negociació sistemàtica i permanent. No fer-ho, pot ser percebut per la ciutadania  com una acció inútil i gratuïta, amb l? agreujant que pot trencar els ponts i pertorbar futures enteses, que seran del tot necessàries a partir del 20-N. El grup municipal socialista s?ha passat l? agost preocupat per l? onada de calor o per les guinguetes de la platja, intentant  desprestigiar al nou Alcalde  a qui ni vol donar els preceptius cents dies de gràcia. Els dirigents del PSC, haurien de saber mirar més enllà i no complicar més  les coses intentant obtenir èxits fàcils amb declaracions demagògiques. I sobre tot aspirar a no fer el ridícul ni a fer més bestieses  i veure que en només tres mesos el nou govern mataroní haurà de triar. El problema es que ells també hauran de fer-ho, escollint les persones adequades  per  assolir una nova credibilitat, que a hores d? ara falta els fa. 

Les Santes d’enguany, amb un govern municipal nou de trinca, es recordarà per les fortes pluges de la vigília que provocà la suspensió del molts dels actes de carrer i del  ball de festa major; Per un desvetllament bellugós que després d’anys d’èxit pot acabar convertint-se en un problema  si no es modifica el recorregut i  es prenen mesures per evitar les bretolades que posen en perill la seguretat de l’acte. I finalment  per una accidentada anada i vinguda de l’ofici, en que ningú va estar a l’alçada. Calia haver valorat que aquest es un acte tradicional que cal desconflitivitzar-lo el màxim i per tant es preferible no donar cap excusa als que volen convertir-lo amb caixa de resonància de la seva protesta. El conseller Puig, membre del govern de Catalunya, té tot el dret d’anar allà on sigui convidat i els regidors d’ invitar a qui vulguin, però la presència dels anti avalots fou, encertadament o no, valorada com a desproporcionada per a molts dels assistents que res tenien a veure amb la queixa. En aquesta ocasió, el discurs del nou govern municipal va perdre centralitat, precissament allà on hi havia més presència del seu electorat. Les colles que fan cada any el recorregut estaven indignades i els electes faríen bé de no oblidar que en Festa Major, són  influents creadors d’opinió. El relat del nou govern municipal, que tan considerat, prudent i pacient va estar amb els indignats, pot haver quedat en entredit. Millor seria recuperar-lo el més aviat possible. Justificar l’errada, amb l’ excusa de foranis que vingueren a robar-nos la festa, crec que no és la millor manera d’aconseguir-ho. 

Ahir en Joan Mora, Alcalde  de Mataró, va respirar finalment tranquil. Pel matí  el  Ple Municipal li va aprovar la relació de càrrecs de confiança que proposava  i a la tarda se’n sortia d’allò més bé en el discurs de la crida a la festa major. Algú, pel que veiem poc acostumat a perdre, havia intentat fer una crida alternativa des d’un diari digital local, tornant a caure en el rídicul que provoca entossudir-se en fer com si no hagués passat res. En Joan Antoni Baron, no acaba de trobar el seu lloc ni el seu paper en el nou consistori i això suposa pel PSC local un llast per a recuperar la centralitat perduda. En Joan Mora, més murri que ningú, conscient que tot i la poca experiència del nou govern, l’oposició no acaba de trobar el lloc, va encetar la crida amb un discurs en positiu, recuperant – ara sí -, el relat del discurs d’investidura, cridant a la unitat dels demòcrates per a sortir de la crisis, criticant els excloents i desmentint que la clau de la governabilitat hagués estat lliurada a l’ ultra dreta local, picant l´ullet a l´independentisme més transversal amb el dret a decidir i mantenint la necessària equidistància amb la segona i la tercera força del nou consistori. Un discurs, que permet  a l’ Alcalde Mora, situar-se  en el centre del debat polític ciutadà, just allà on es troba més còmode i on pot trobar més suports, esperant, mirant i sobre tot guanyant temps per a definir d’una manera més concreta les possibles aliances.  Només discrepo en un petit detall: Vaig trobar a faltar una presència predominant  dels símbols del país a la façana de la Casa Gran. Espero que a les properes crides s’esmeni. Que tingueu una bona Festa Major. Glòria a les Santes!

Potser per desconeixement o ignorància, ho reconec, tot això de la locomotora comercial no m´ha fet mai ni fred ni calor. Confiar el desenvolupament comercial de la ciutat a l’arribada d’un gran centre comercial -tot i la importància que pot tenir-, convertint-lo en un dels punts més debatuts de la política municipal, acabar per fer surar un provincianisme xabacà, que em recorda el que intentava explicar el magnífic film de Luis G. Berlanga “Bienvenido Mr. Marshall”, en que tot un poble amb les autoritats locals al capdavant, esperen l’arribada dels americans com aigua de Maig i aquests passen de llarg sense ni tan sols aturar-se. El “realisme” de la pel·lícula mataronína en que s’ ha convertit l’afer permet sucar-hi pà. L’ anterior govern municipal, va començar per alterar i modificar el catàleg del patrimoni per finalment dilapidar importants recursos públics, desmuntant a peces l’ antiga nau protegida. Tot farcit com correspon, amb anades als jutjats, recursos, contenciosos i querelles. Els resultats electorals del mes de maig , ja sigui per poc o si voleu per molt, han estat influïts per “fets” com els que relato, tot un compendi de mal govern, nepotisme, engany, estupidesa humana i “tics” de ciutat petita  i de curta volada.  Per si  no n’hi hagués prou amb l’espectacle, el ridícul ha continuat en els darrers dies, potser per què no hi ha cosa pitjor en política que rebre un fort ensurt electoral i no saber-se situar en el nou escenari. Ahir mentres el govern de la ciutat, abans oposició, anunciava que  ja no hi havia cap impediment urbanístic perquè la locomotora comercial fos realitat, l’ara oposició i abans govern, anunciava fil per randa, exactament el mateix amb una hora  d’anticipació. Tot plegat ben ridícul que confirma que algú se l’hi ha anat la pinça. No entenc com els responsables de la roda de premsa alternativa, no es deixen de romanços impedint  la governabilitat dels nous  regidors, fent allò que tan plauria al nou Sr. Marshall. El govern del “Tall Anglès”!. Com dirien a Polònia: Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Els mataronins han demanat al nou govern municipal que treballi  en mesures concretes per reactivar l’economia. L’estabilitat institucional   és una de les condicions per a fer-ho possible, per tant els acords  amb la resta de grups municipals són imprescindibles. Comencem aquest nou mandat amb uns regidors disposats aturar certes disbauxes econòmiques i fer pedagogia sobre la necessitat de practicar l’estalvi i l’ austeritat per coherència programàtica, reclamant el consens amb la resta dels electes. Per molt complicat que sigui, la situació exigeix tant al govern  com a l’ oposició responsabilitat. Desconec si en el ple del cartipàs de demà dijous, serà possible l’ acord. El govern haurà de ser el primer en complir l’obligació de buscar el pacte, amb la convicció que si vol ser, fer  i ajudar a fer – com deia en campanya -, tard o d’hora haurà de comprometre’s amb el com i  tenir decidit amb qui ho vol fer si  finalment no és possible un govern de tots els demòcrates. Els grups de l’oposició, hereus dels que han dirigit la ciutat durant trenta–dos anys, estan obligats ha actuar de forma coherent amb la seva llarga trajectòria en el govern, digerint el més aviat possible el desconcert i el dol provocat per uns resultats electorals dolents. En el cas que uns i altres renunciessin a sumar esforços, les conseqüències per la ciutat serien comparables a  les que provocaria una estampida d’elefants al mig del desvetllament bellugós de les Santes.  

Ens van dir la branca borda. Ens ho dèiem en forma despectiva, per afirmar que no donaríem fruïts, que erem un producte desviat del tronc central. Una branca que calia ser esporgada, per fer crèixer l’ arbre  més dret. I els atacs foren constants, permanents, estúpids i amb el pas d´anys ,s’ ha confirmat, inútils. Alguns vam marxar cansats d’insults i anatemes. Potser ens vam equivocar , però a la nostre manera vam fer en altres llocs la mateixa feina. Altres es quedaren i amb més paciència persistirem fins assolir l’ èxit d’ avui. La branca borda fou un grup ideològicament transversal, el que ens mantenia units era principalment una mateixa posició patriòtica, com el més conegut ” pinyol” però sense una ombra important que ens acollís i protegís. La branca finalment ha dona’t fruïts. La ginesta més borda de  muntanya aquella que a les cases pairals feien servir per escombrar i netejar, enceterà la seva feina. Per Mataró i per Catalunya!.

Hi ha comandaments de certs exèrcits perdedors que enfurismats per la derrota es neguen a l’establiment honorable de les regles de l’armistici, ordenant als seus fer política de terra cremada. Amb una decisió d’aquesta naturalesa es preten dificultar que els guanyadors actuïin amb comoditat i en el curs de la retirada convertir allò que s’abandona en un perillós camp de mines, per recordar que pensen tornar-hi. És una estratègia que produeix irresponsables patiments i sobretot moltes baixes civils. Similar estratègia pot  ordenar-la el guanyador amb voluntat de certificar la victòria i tenir garantia de  la submissió dels vençuts. Les dues estratègies són inútils i del tot equivocades si es pretén reconstruir les bases d’un nou projecte de convivència que asseguri pau i prosperitat. Però no sempre els contrincants han actuat amb tant empeny per aniquilar l’adversari. La història del país està farcit d’exemples on emmirallar-nos. Fa gairebé mil anys les assembles de pau i treva  fixaven el dret a la sagrera, un  espai sagrat on no es podia dur cap acte de violència, per així assegurar en el futur un clima de convivència i , qui sap, de possible governança en comú. Potser el nou Alcalde de Mataró, la ciutat on visc, haurà de mirar endavant i recuperar, en un moment tant complicat i difícil, una sagrera mataronina  que ens permeti a tots anar endavant.