JORDI SURINYACH

A vegades l’ estupidesa humana fa dir coses sense massa sentit. Els professionals de la política però, acostumen a fer una cosa diferent, utilitzen sovint  els eufemismes, amb l’ objectiu  de camuflar una realitat que així s’evita mencionar. L’eufemisme  té la virtut que fins i tot la crua realitat acabi de considerar-se completament natural. Això es el que ha fet l´Alcalde Mataró, quan de visita a l’ entorn de Can Xammar, per excusar-se de l’ estat de degradació d´un espai que ha tingut  una forta inversió pública i privada, ha dit que havia existit un “dèficit de control social”, intentant amagar  que la recuperació  de part de l’antiga muralla i els nous espais públics que s’ han aconseguit, si no ha reeixit ha estat pel  domini  que  una colla de brètols han fet de l’ espai, omplint-los  de brutícia i de “graffitis”, davant l’ actitud passiva dels serveis municipals. Diu l’ Alcalde que el fet és conseqüència d’un dèficit de control social, per així treure’s les puces de sobre, com si l’ Ajuntament que presideix no hi tingués res a veure. Darrerament la falta de projecte d’aquests socials cristians més  “progres”  que progressistes que ens manen – encara  que ells s’anomenin socialistes- , l’intenten camuflar exhibint un  lliberalisme social tronat tipus Toni Blair,  fent responsable a  la resta de ciutadans de la poca condícia amb la que ocupen democràticament  el càrrec. 

A Mataró  finalment hi haurà consulta sobre la independència el proper 20 de Juny. Es tracta d’ una  convocatòria que té riscos, potser el més important és el perill d’ una baixa participació. L’ experiència  demostra que ha estat més alta en els  pobles petits i  mitjans i sobre tot allà on predomina l’ electorat que voten partits d’obediència catalana. A Mataró som més de 115.000 habitants i els vots a CIU, ERC, CUP i altres, en el millor dels casos suposen només un 40% dels vots. També compta i molt, el paper que pugui tenir-hi el consistori local. Si és de suport,  els vots s’incrementen, però a la capital del Maresme, està assegurat l’obstruccionisme dels regidors del PSC-PSOE i del PP, que sumats són majoria. Finalment, es necessitarà un nombre  elevat de voluntaris i una direcció executiva de l’ esdeveniment que sigui eficaç. Amb tants inconvenients, val la pena entossudir-se en una convocatòria  de  resultat tant incert?: La raó  per donar-hi una resposta afirmativa és que començar a ser hora de confirmar,  allò que tant hem repetit que som un sol poble. El Mataró del segle XXI,  és el resultat de fortes migracions. La dada més positiva de tot plegat, és que hem sabut evitar durant aquests anys, que es consolidessin comunitats diferenciades. Que tot i ser cert que els ciutadans de Mataró i de moltes ciutats del país, tenim usos lingüístics diferents  i  una  pluralitat  de respostes quan i se’ns pregunta sobre quines identitats sentim compartides, tots estem d’ acord que com a  ciutadans tenim el dret a que se’ns pregunti  lliurement i sense entrebancs, sobre quin futur col·lectiu volem tenir com a catalans. Si  la gent de “Mataró decideix”, fa les coses bé , tal i com espero,  pot  haver  un bon resultat, que  servirà per a confirmar  que quan diem que som un sòl poble no utilitzem un tòpic  buit de contingut. Es per això que l’ atreviment d’ organitzar la consulta per la independència, encara que només sigui per aquesta raó,  ja és un primer èxit. (Article publicat al diari EL PUNT)

A La Jonquera, el seu Ajuntament  ha fet tot el possible  per intentar que no s’ obrís un macro prostíbul en el seu terme municipal, utilitzant tots els mecanismes  que tenia al seu abast. A Mataró,  s’ ha sabut que fa temps s’ estan tramitant  els permisos per a fer-ho possible i fins ara ningú, fora del propi govern, se’n havia adonat. Molts ens hem quedat  més que sobtats, bocabadats, al escoltar a TV3, que la regidora de Promoció Econòmica ho justificava com un tràmit  fet a la Generalitat i del que la corporació municipal mataronina no li ha quedat  cap més opció que atorgar-ne  l’ autorització. Més enllà sobre l’ opinió que cadascú tingui sobre com s’ han d’enfocar per les administracions  la legalització  i el control dels prostíbuls  (posicions reglamentarista, permissiva i abolicionista) , no deixa de sorprendre que un Ajuntament que diu  que fa polítiques  a favor de l’ igualtat  de gènere  o que  ha fet de la proposta del “Tecnocampus”, una opció  estràtègica per a  la ciutat, es quedi callat davant de la sol·licitud d’obertura de dos macro prostíbuls a tocar de l’ equipament tecnòlogic, quan es ben conegut el que aquesta activitat genera al seu voltant. Em sap greu  que qui hagi donat les explicacions, hagi estat la regidora de promoció econòmica,  una de les cares amables i dialogants del govern mataroní. Vull pensar que expressa una opinió col·lectiva que no comparteix, doncs no la veig capaç de pensar que donin valor afegit a la seva ciutat. La resta de membres del govern, sobre tot els que tenen més conviccions religioses, continuaran afuetant-se en privat amb els silicis comprats a l’ obra, demanant perdó per tant greu pecat. Es ben curiós  que estiguin disposats a fer tots els papers de l’ auca. Avui, participant activament en actes de fort contingut moral i religiós i a l’ endemà  donant el vist i plau a l’ ubicació de supermercats del sexe. D’ això en diuen ells, política progressista i transparent.

L’ acte  socialista d´ahir a Mataró, en la que l’ alcalde Baron va intentar treure’s les  puces de sobre,  en tot l’ afer de la querella del Ministeri Fiscal per la nau de Can Fàbregas evidencia debilitat,  confusió i aïllament. Debilitat,  doncs reunir a tota la parròquia de militants , amics i saludats a Can Palauet  ( un espai més aviat petit que s´omple amb un centenar i escaig de persones), sense la presència de representants significats dels  socis de govern o de la societat civil mataronina i amb ausències destacades d’ antics regidors socialistes ho confirma. Confussió, perquè més que tancar files, el que calia fer era aclarir públicament els dubtes, per allunyar qualsevol sospita de perquè el jutge ha imputat a altres membres del govern que inicialment no apareixien en la querella, explicant amb pels i senyals qui sóns els privats que s’ han embutxacat la plusvàlua que les diferents transmissions han generat. Finalment aïllament, no tan sols perquè els socis republicans han expressat a corre cuita els seus hipòcrites dubtes, sinò perque els electes imputats s’ han intentat amagar darrera les faldilles de l’ operador comercial, fent aparèixer als seus adversaris, com a  únics responsables que el “Corte Ingles” pugui no  venir a Mataró. Excusa hipòcrita que ofèn l´intel·ligència, doncs el debat no ha estat  mai aquest,  sinò com s’entén el principi de  seguretat jurídica i el  que suposa d’ igualtat de tots  davant la llei. L’ Ajuntament no es pot saltar i modificar “pel morro” les  normes  que aprova. Amagar-ho  i excusar-se amb l´operador  comercial, no solament és fer carantoines al poderós  sinó que és el resultat d’un  tarannà provincià que hauríen d’ haver superat fa temps. “El Corte Ingles”,  vindrà en funció dels seus anàlisis i prospectives del mercat local i comercial i no pels afalacs que el govern del  comú  estúpidament li faci. Tot plegat m´ha fet recordar  la pel·lícula de Berlanga  “Bienvenido Mr. Marshall” i la pàgina períodística “Celtiberia Show”  que Carandell signava a la desapareguda revista “Triumfo”.  Ben trist tot plegat!     

Diu el Fiscal que  l’ edifici industrial de Can Fabregas i de Caralt a la ciutat de Mataró , que fins fa ben poc era visible al carrer Biada, malgrat el que se’ns havia dit, encara estava protegit pel pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Cultural  amb la seva màxima categoria i que per tant  no podia ser alterat, modificat,   ni molt menys desmuntat a peces. Aquest  conjunt fabril, bé cultural d’interès local, segons el Pla General de Mataró  només podia perdre aquesta condició si així ho decidia l’ Ajuntament de Mataró, amb l´informe previ i favorable del Departament de Cultura de la Generalitat. Diu el Fiscal,  que el tràmit no es  va acabar de fer i que l’ Ajuntament no va poder  justificar que hagués  perdut  els  valors històrics i culturals que  la mateixa Corporació,  fa d’ això  set anys,  li havia reconegut. Tot plegat, no va impedir que es tramitéssim nous instruments urbanístics aprovats  sota la  condició que  es modifiquès el règim de protecció. Diu el Fiscal que res d’això ha  succeït. Que les modificacions urbanístiques tramitades i el Decret d’Alcaldía aprovant definitivament el projecte d´urbanització  que donava empar al desmuntatge i  transport dels trossos suposaren l´infracció de la norma protectora. Diu el Fiscal que dipositar-ho en una parcel·la de sol no urbanitzable (sol agrícola protegit) del municipi, al haver necessitat la construcció de  rampes, talusos i esplanades,  lesiona els valors agrícoles i ambientals  que les normes del Pla General volen protegir. Digui el que digui el  Fiscal, tot el procés ha estat molt mal fet. La llei és igual per a tots,  també el dret a la presumpció d´inocència que  cal respectar, si bé això no impedeix que el comú pugui criticar amb duresa  la gestió política i administrativa dels regidors mataronins,  que  han fet possible aquest desgavell amb el seu vot.

El debat sobre el malbaratament dels  recursos públics està a l’ ordre del dia, en un context polític, en que els casos de corrupció,  posen  el dit a la  nafra del que sembla un descontrol dels diners del comú – ho ha dit la sindicatura de comptes -,   el que obligaria a establir  mesures preventives, quan es tractés es decidir  com es gasten i amb quina prioritat. Un bon exemple  del que dic, està succeint aquests dies a Mataró. Més enllà del debat sobre  si cal  conservar  o no l’ antiga Nau de Can Fàbregas, els mataronins hauríem  d’ escandalitzar-nos que es dediquin gairebé un milió i mig d´euros, a pagar els treballs de desmuntatge d’ un edifici que fora  del seu lloc no sembla que mantingui cap dels valors  que en va justificar la  protecció.  Es un cas de malbaratament concret, que aquests dies  s’ ha fet visible i que  hauria d’haver provocat un  daltabaix  considerable  a la ciutat. Sorprèn que  no passi res, tal vegada  com si  tant elevat dispendi, en època de crisi,  corrupció i deslegitimació de certes pràctiques administratives, estigués plenament justificat. Aquest  silenci de cementiri, de  bona part de la ciutadania,  és el resultat ben concret  de la desconfiança i la desafecció generalitzada  ben present a la nostre societat i de la pèrdua de credibilitat dels nostres ajuntaments. Només una minoria ciutadana, és  manifesta preocupada per un l’ús  indegut dels  diners de tots,  que està fent el govern local tripartit. No té cap justificació ni sentit, que es malgasti  un sol euro, en un trasllat   inútil  que ningú  ha exigit, demanat o reivindicat. El desmuntatge de la nau i les peces resultants d´aquest gran trencaclosques,  seran traslladades i emmagatzemades en un solar a Vallveric, en espera  que d’ aquí uns anys es decideixi o no, endegar la  reconstrucció de l’ edifici  en un altre lloc. Si els futurs responsables de la ciutat,  decideixen  que les prioritats  en els anys que vindran són unes altres,  el que  quedi de l’ antiga nau, serà el testimoni mut  d’ on pot portar-nos la prepotència  de certs electes.

(article publicat a la web Capgros).

El Regidor Carles Fernández hauria de dimitir, com a regidor de comunicació del govern i  per tant   responsable actual de tota aquesta  enorme  pèrdua de temps i diners públics que ha suposat les emissions de Maresme Digital TV i que ara acaba   amb l’absorció de la gent que fa més de  vint-i-cinc anys que fa Televisió de Mataró. Per molt que ara s’ excusin els gestors públics  en que fa  dos anys  les perspectives eren diferents i  per molt que el PSC ( amb les dues  marques blanques que dins del govern li riuen les gràcies ) digui que els canals nous eren viables, però  que la situació ha “canviat”, algú haurà   d’ assumir la  responsabilitat del govern municipal  davant el que és una deficient gestió i administració de  diner públic, per no escoltar ni fer  cas al  que  molta gent els  hi va dir sobre  que  no calia  un nova TV local, quan feia més de dos decennis que n’hi havia  una que funcionava i que només s’  havia d’ ajudar. L’alcalde  Baron, ha assegurat que assumirà “les responsabilitats que calgui assumir”. Davant aquesta situació, com que no crec que el primer edil tingui masses  ganes de plegar, qui ho fa de fer és  el responsable de l’ àrea. La noticia de l’ absorció , té la part positiva que assegurarà , això espero,  una certa continuïtat a la gent que fa Televisió de Mataró. Ells son la única garantia que tenim de que hi hagi  pluralitat informativa, tot i que tinc els meus dubtes que se’n surtin,  coneixent el tarannà de alguns dels gestors públics que  ens comanden, que faran  mans i mànigues per tenir un altaveu  propagandístic.  La notícia doncs, és la demostració que l’ incompetència comença a fer forat en els Ajuntaments democràtics. Ara fa dos anys es va intentar marginar a TV Mataró – canal privat va dir l’ Alcalde  Baron  sense envermellir  -, se la va  fins i tot pressionar organitzant la competència d’un nou canal públic. Ha passat el temps i s’ han  deixat pel camí bastants euros públics i  l’ experiment no ha funcionat, això sí s’ ha debilitat a TV de Mataró i ara  se l’ absorbeix per “salvar”  els seus 25 anys d’història.  Fastiguejat  per tot aquest episodi  em permeto demanar que hi hagi qui assumeixi la  responsabilitat  del fet  i plegui. El protocol exigeix que ho faci el regidor responsable  de l’ àrea de comunicació. I encara que pugui semblar contradictori, s’ haurà de  donar en aquesta no va etapa,  ànims  i suport al col·lectiu que ha intentat  fer una televisió diferent durant vint-i-cinc anys. Espero i confio  que continuaran lluitant pel dret a fer una informació diferent, en  homenatge a tots els que han ajudat a mantenir un projecte lliure. Aquests són els únics que no han de dimitir de les seves responsabilitats, com a  marmessors de la voluntat i memòria dels que ara ja no hi són.

(ARTICLE PUBLICAT A LA WEB “CAP GROS”)

Mataró i per extensió una bona part del Maresme, compte des de fa més de 25 anys  amb una televisió de caràcter local, feta per un col·lectiu de professionals independents, amb voluntat de servei a la ciutat. No és tracta ni d’una televisió institucional, de les mal anomenades públiques,  ni tampoc d’ una televisió privada amb ànim de lucre. TELEVISIÓ DE MATARÓ, pel compromís ben explícit  de la gent que la fa,  ha estat  un mitjà d’informació comunitari  que  ha aconseguit mantenir-se en un marc d’independència, llibertat i pluralitat. El model  encara avui té   mancances, que són  fruït d´ uns mitjans tècnics limitats i d´ un dèficit estructural , que arranca del mateix inici, que  fins ara han estat en part esmenats amb dosis elevades de voluntarisme i sacrifici per la gent que hi treballa, el que es  digne d’ elogi i admiració. He col·laborat amb aquesta televisió com advocat, però també  com opinador  des de fa molts anys. Els darrers deu,  amb la participació al Pantalla Oberta. Crec que ha arribar l’hora de dir-vos adéu i aprofitar per a demanar disculpes pel meu  posat a vegades prepotent, murri, extravagant i poca-solta. M’ excuso. Només diré en defensa pròpia que es aquest un tarannà  propi de gent que tenim arrels familiars a muntanya i mantenim un sentit de l’humor que a vegades  es  poc comprensible per a la gent de la plana. Permeteu-me que m’ acomiadi , demanant a l’ audiència  que continuï ajudant a la gent que fa TV Mataró, per assolir entre tots la seva modernització i mantenir la  fidelitat de  l’ audiència. Demanaré més: Un  esforç inversor que només es pot obtenir des de la publicitat dels emprenedors privats  i l´ ajuda  institucional dels gestors públics. La gent del col·lectiu que fa TVM, però també les entitats ciutadanes a les que fins ara ha donat servei i  per extensió tots els mataronins  han de fer  el possible per evitar que  aquest procés de modernització,   no malmeti ni la independència  ni  la frescor d´ una mitjà que ha tingut la vocació permanent  de  ser el portaveu de tots. TVM no “és un canal privat”, encara que hi hagi gent influent que ho hagi dit sense pensar-hi massa. Una afirmació , tan imprudent com superficial,   mostra   una nul·la  sensibilitat  cap als qui durant anys l’ han fet possible, que espero no es repeteixi. Allò  que  van inventar els  fundadors de TVM, encapçalats per en Bis Lligonya, en Julio Simon, en Jordi Casals , en Nico del Rio  i  l’ Annà Palà,  però també pel nostre company  de tertúlia en Santi Ortega  ,  ha estat   fer una televisió local,  produïda  per a   ciutadans lliures,  diferent i  alternativa,   que ha tingut i  té  una gran transcendència en la vida local. Les televisions que coneixem amb l’ adjectiu de  privades, que alguns il·lusos van voler-hi veure la més fidedigna expressió del  pluralisme, són per desgràcia tota una altre cosa. Les que s’ anomenen públiques, han estat  utilitzades com un mecanisme més d’ influència pels governs de torn, pel que tampoc són un exemple a seguir. Experiències de televisió comunitària,  com la de Mataró,  responen  a una altre concepció  del que és la comunicació. Són locals, perquè no pretenen  per  principi imposar-se  a gran escala. Volen  recollir    el pols de la  col·lectivitat  a la que volen  servir i  ser reflex  de  la vida quotidiana  dels  veïns. A diferència de “les altres”,  fomenten la participació , enriqueixen   la vida democràtica i  asseguraren l’ expressió lliure de tots,  obrint  espais de presència i debat  ciutadà estimulant el debat col·lectiu. Els programes de TV de Mataró i entre ells Pantalla Oberta, crec que presten  un bon servei a la ciutat. Estic segur  que  entre tots trobarem  la manera que aquest model  continuï. Gràcies a l’Audiència i a  tots els companys, els presents i els que no hi son,  per aguantar-me. Que sigui per molts anys. Bones vacances i Bones Santes!. 

(Paraules de Comiat al Pantalla Oberta).

De Duran Barroso  al President Montilla, passant per la  que fou Ministre de Cultura del PP, Pilar del Castillo  i molts d’ altres, foren fa anys, seguidors dels postulats del Partit Comunista Xinès. una variant del marxisme  leninisme que partia del pensament de Mao Zedong. El llibre Roig, la revolució cultural, el retorn al camp i altres postulats ideològics feren pensar  en la possibilitat d’una societat igualitària. El  pas del temps, s’ha convertit amb el que realment ha estat: Un mètode eficaç i ràpid d’ industrialització del més gran dels estats del món . La globalització de l’ economia xinesa,  ha  consolidat un model econòmic on l’explotació de l’home per l’home, campa lliurament sense cap control ni  límits i on les conquestes de la societat del benestar creada pel capitalisme occidental són tant utòpiques com  inexistents. Tot això ha estat exportat  a la vella Europa, on hi ha qui  pretén fer conviure dues societats que es donen d’ esquena, l’oficial on es mantenen certes conquestes socials i sindicals i  un altre on  simplement són inexistents. La societat oficial, ha anat mirant cap una altre  banda, tal vegada com si amagant el fet es fes invisible l’altre. Dimarts al matí, ben a prop dels tribunals que diuen administrar justícia, vaig ser testimoni involuntari  d’un  important  desplegament de mossos,  que maldaven per a  localitzar petits tallers de confecció, on tothom sabia  que es treballava en precàries  condicions, durant llargues jornades, sense   drets sindicals ni beneficis socials. La batuda policial,  ha  pretès simplement acabar  amb  la  competència deslleial  i millorar l’ imatge d’unes administracions que porten anys mirant cap un altre banda. Un joc hipòcrita  mereixedor de tots els menyspreus, que succeeix en  una societat on alguns dels antics maoistes – ai els  pecats de joventut! -, presideixen  governs, ministeris, departaments  i segurament més d’un  consell d’administració.

(ARTICLE QUE PUBLICA EL PUNT).

No us enganyaré si dic que el més apassionant de l’acte mataroní que pretenia commemorar els trenta anys d’ ajuntaments democràtics, fou l’ al·lusió a la modernitat dels micròfons del Congrés de diputats, esmentat per Manuel Mas, com a pròleg al seu discurs sobre  Heràclit, filòsof grec recordat per haver dit allò de “ Tot flueix, res s’està quiet”. Vull  pensar  que Mas ho feia amb certa  melangia, recordant que havia cedit l’alta magistratura de la ciutat. Després, Joan Majó, amb un discurs intencionadament anecdòtic, va enaltir els valors d’ unitat i pluralitat del seu  govern, cosa que l’ oposició segurament va agrair. Les intervencions dels representants dels grups municipals, van passar  sense pena  ni glòria, amb algunes errades històriques per part del republicà, massa cofoïsme  “de debò” de la  portaveu  d’iniciativa, pur tràmit en el  convergent i amb regust de “ acord a la basca” per part del popular. Després un discurs post conciliar,  d’ un demòcrata cristià d’esquerres, són els que  ara manen a can PSC i cloenda final de l’actual alcalde, utilitzant el  model conegut de relat del llistat telefònic. Tot plegat avorrit, ensopit, excessivament    institucional, dirigit a  un públic massa content d’haver-se conegut, que em  va fer  entendre  que la CUP,  passés d’anar-hi. Els discursos plens de lloances sobre els Ajuntaments democràtics, s’ assemblen cada vegada més als relats  dels avis a la “vora del foc”.  Absències notòries: La de Salvador Milà,  autèntic ideòleg de la nova ciutat. En Ramon Camp, exemple de com es  pot influir i també  manar, des de l’oposició. En Toni Civit,  que  hauria d’ exercir amb honor el haver estat  primer regidor republicà des de  la represa  democràtica.  I la de Joan López, cap visible durant anys del PP, que amb molt de treball, va saber rejovenir i modernitzar. Trenta anys després, l’ acte, em va permetre novament comprovar que   l’alcaldia, amb tres titulars diferents,  ha estat legítima i democràticament  en mans d’ un únic partit  que ha estat molt intel·ligent dissenyant  una estratègia  coherent que sempre  ha  erosionat als  aliats més fidels,  fins convertir-los en  satèl·lits permanents. Durant tres dècades, el prestigi dels  Ajuntaments democràtics, assolits amb l’  esforç plural de gent molt diversa, ha estat manllevat només per uns. Sembla  que aquesta costum no pot   durar sempre.  Espero que els ciutadans, optin algun dia majoritàriament per passar pàgina i l’ alternància, el canvi, la  renovació  o el que sigui, s’ obri finalment pas, abandonant la  melangia que ahir  aclaparava als presents, amb   divagacions  sobre  indrets  i fets ja massa llunyans.

(Article a la web del CAPGROS.)

Avui que és dijous llarder, desitjo que el retorn d’en Pellofa (el XXXI) al Carnestoltes Mataroní, ens revifi una mica a tots. El que succeí l’ any passat és  feliçment aigua passada. Sembla que enguany hi ha voluntat de recuperar el Carnestoltes, fent-lo més arrelat, atractiu   i popular. Això és el que se’m acut al llegir el programa d’ actes i veure que els organitzadors pretenen fer-lo molt més  participatiu. Temps hi haurà, entrats en Quaresma, de fer balanç de tot plegat. Aquest apunt només preten  fer la crítica del preludi que anuncien  els  plurals, per variats, cartells d´enguany  penjats pels carrers i plaçes  de Mataró, més que cridar a la participació, sembla que demanin excuses: “Mataró està de carnestoltes”. El cartell, a part del canvi quantitatiu i de format, suposa un trencament amb els cartells anterior més “friquis”, agosarats, irreverents i atrevits. En Pellofa XXXI arriba amb uns “posters”  més ” kitsch” i si se’m permet, avorrits, poc originals, que no fan ni fu ni fa, i  que per tant  ni generaran polèmica ni tampoc masses adhesions. Insípids i neutres, dos qualificatius que espero no acabin per impregnar i dominar el  contingut dels actes festius, ni suposin un canvi a pitjor del nou model de gestió que es vol. Tot i que defenso  que cal fer més participatiu el Carnestoltes i  que es necessari llimar – que no censurar -, els aspectes més avantguardistes o transgressors dels darrers anys per fer-ho possible, tampoc seria bó que ara ens passessin de rosca, per  anar just  a l´altre costat, com crec s´ha fet amb  el  disseny  d’ uns cartells que ens tornen a un passat  llunyà,  reprimit, provincià i de curta volada.  Desitjo que aquesta no sigui la voluntat real dels organitzadors i que la meva crítica es limiti  a l’ estètica d’ uns cartells , sinó fos aquest el cas, sí que assistiriem a la mort definitiva de la dinastía dels Pellofa.

No són barroers, són barruts!. Això és el que em fa pensar el darrer embolic organitzat a l’ entorn de la nau industrial de Can Fàbregas a Mataró. Després que el consistori convoqués totes les reunions a la mateixa hora, suposo que  per no afavorir la participació. Ahir el Consell Municipal del Patrimoni no va autoritzar , de  moment, el trasllat de la nau, ja que en el subsòl han aparegut  restes industrials ( un pou , galeries que connecten amb la base de la xemeneia i petits dipòsits) que podrien estar protegides. Com que tot això era desconegut,  el Consell va demanar un informe juridic  per  conèixer si cal considerar les restes  com a catalogades i per tant, objecte de protecció. El regidor d’ Urbanisme i amb ell tot el govern municipal, ha  tornat a quedar en entredit. Aquest matí en roda de premsa, el govern mataroní ha anunciat que aquí no  passa res  i que tot va endavant, passi el que passi i peti qui peti. El cost de tota aquesta operació  és del tot excessiva ( més de 2,5 milions ), un autèntic escàndol  en època de crisi. La capgrossada del tripartit local serà de les que fan història. Actuant tots,  seguint el dictat del primer secretari del  PSC, els dos socis menors,  còmplices de tot aquest tripijoc  sense dir ni piu. 

Quan  Joan Antoni Baron fou elegit per primera vegada Alcalde Mataró, d’això farà més de quatre anys, em va sobtar comprovar  que entre els objectes que decoraven el seu despatx  hi  figurava una panoràmica de la Pica d’Estats. Fou per mi, tota una declaració de principis. Durant un temps vaig  pronosticar que amb el canvi d’ alcaldia, la ciutat hi guanyaria,  ja que l’ anterior edil, portava massa anys en el càrrec. Baron  exhibia un  nou  tarannà, escoltava i  saludava a tort i a dret i encomanava bon rotllo. Era una actitud lloable però no  suficient. Després de les eleccions  municipals,  que va  guanyar, vaig detectar un canvi d’actitud. D’ entrada no hi havia química amb el nou cap de l’oposició, un sobiranista convergent jove  i treballador,  a qui ja no es podia dir, allò que tan agradava a l’ Alcalde Mas,  quan es referia  als mataronins de tota la vida. Coincidien els dos Joans  amb això i amb la mateixa afecció a la muntanya, però  en no gaires coses més. Un  amb el vernís  social (cristià) i demòcrata, l’altre liberal, social i sobre tot pragmàtic. Poc després vaig llegir en el bloc de l’ alcalde, una declaració de principis muntanyencs  que em va donar que pensar. Recordava Baron  en el seu bloc la frase  de  mossèn Jaume Oliveras, l’home de l’Aneto: El Pirineu comença a Andorra i s’estén cap a ponent. I ho acabava amb un enigmàtic “ tu ja m’entens”. ¿Era aquesta una referència velada al líder de CIU,  que  de sempre ha tingut més  atracció pel sector de la serralada  que s’ estén cap a llevant, on el  Canigó  és el símbol més característic?. No si en el seu subconscient, Joan Antoni Baron  pretenia dir amb  simbologia muntanyenca, quelcom més consistent, però el que hi ha de cert, es que  al menys fins ara, no ha existit  cap intent  de consens sobre qüestions fonamentals per la ciutat. Al tombar l’any, s’ anuncia un cert canvi d’actitud, que  s’ ha de valorar amb prudència, però que indica un petit canvi. Serà per la crisis, per l’ efecte Obama,  per que el tripartit local  no acaba d’arrancar , per la rosa del desert , per les dues piques  o  pel que sigui, que finalment els dos Joans ens han regalat l’ escena del sofà. Encara hi han  retrets, però han començat a parlar  d’ una “simetria que s’ha de reconèixer”, entre   “dues forces de govern”, tot acceptant que cal “fer un esforç per mantenir relacions més fluides”. S’ han posat deures: El  front marítim, l’arribada d’una universitat internacional, el desenvolupament de noves infrastructures de comunicació  i l’urbanisme. Si se’m permet  posar-hi cullerada, jo  hi afegiria l’ eix cultural i central de la ciutat, amb tot allò que hi penja ( Presó, Monumental, Sala Cabañes, Cafè Nou  i  Museu Basat, entre d’ altres). Espero que aquests cop no es frustri l’ expectativa i  la cosa funcioni, no perquè reclami una altre majoria a la ciutat, sinó perquè es imprescindible en època de crisi assolir amplis acords. Tot això deixa  novament amb el cul a l’aire  als  dos grups  minoritaris del govern, que no exhibeixen perfil programàtic. Un dels dos  socis podia haver  afavorir aquest debat  i ha perdut per mandra el guany polític  de liderar la trobada. Que hi farem. Una altre vegada  han preferit  ser  la marca blanca del PSC, sense cap accent, tampoc  el catalanista.

(Article publicat a la web “Capgros”)