Hi ha comandaments de certs exèrcits perdedors que enfurismats per la derrota es neguen a l’establiment honorable de les regles de l’armistici, ordenant als seus fer política de terra cremada. Amb una decisió d’aquesta naturalesa es preten dificultar que els guanyadors actuïin amb comoditat i en el curs de la retirada convertir allò que s’abandona en un perillós camp de mines, per recordar que pensen tornar-hi. És una estratègia que produeix irresponsables patiments i sobretot moltes baixes civils. Similar estratègia pot ordenar-la el guanyador amb voluntat de certificar la victòria i tenir garantia de la submissió dels vençuts. Les dues estratègies són inútils i del tot equivocades si es pretén reconstruir les bases d’un nou projecte de convivència que asseguri pau i prosperitat. Però no sempre els contrincants han actuat amb tant empeny per aniquilar l’adversari. La història del país està farcit d’exemples on emmirallar-nos. Fa gairebé mil anys les assembles de pau i treva fixaven el dret a la sagrera, un espai sagrat on no es podia dur cap acte de violència, per així assegurar en el futur un clima de convivència i , qui sap, de possible governança en comú. Potser el nou Alcalde de Mataró, la ciutat on visc, haurà de mirar endavant i recuperar, en un moment tant complicat i difícil, una sagrera mataronina que ens permeti a tots anar endavant.
Molt bona aquesta: Refem la història i tornem a la sagrera, o a la cellera, que ve a ser mateix però on preservaven la verema i el vi als cellers, o la granera, on guardaven el blat a les trenta passes… Hi ha un poble no lluny nostre que , fins fa quatre dies encara en deien les trenta passes… les trenta passes a l’entorn de la’església consagrada i que acollien a sagrat… i quan érem infants quan jugàvem a cut i amagar o a cut i a córrer… i quan corríem i tocàvem l’arbre , dèiem “salvats” i nosaltres que crèiem que jugàvem i el que fèiem era història, i ara ens cal tornar a recuperar la història,
Molt bé per les sagreres. Una abraçada missèr excels!!!