JORDI SURINYACH

No vull posar aigua al vi a certes interpretacions dels resultats electorals a la ciutat de Mataró, que recomano llegir acuradament per evitar en el futur ensurts. S’ha dit  que el canvi ha guanyat a la continuïtat. Tot i que en part es certa l’afirmació, el millor quan hi ha resultats ajustats és ser prudents. Els grans perdedors, socialistes i bona part de l’independentisme polític, han deixat en aquesta contesa bous i esquelles, al quedar en entredit  una manera de governar la ciutat percebuda pels electors com ineficaç, apoltronada i clientelar. Alguns d’aquests qualificatius podent ser injustos i segurament ho són, però el càstig rebut expressa amb contundència el malestar de la gent. Els sufragis no han castigat ni a ICV-EUA, ni a l’esquerra independentista més radical que han pujat lleugerament. Es pot concloure doncs que ha guanyat amb claredat  el canvi?. Amb vuit  regidors  no es poden fer masses escarafalls. CIU es democràticament la llista guanyadora, ja que ha vist reforçat el seu espai i el nivell de confiança amb el seu candidat que serà el nou Alcalde de Mataró, amb el legítim  dret a formar govern. El canvi en positiu però, necessitava d’un nombre major de regidors. Els cinc regidors obtinguts pel  PP, més enllà de l’ aritmètica local expressen una dinàmica diferent de l’estrictament municipal. Al meu entendre, la fotografia de l’escrutini ens ha sortit a tots moguda  i és un tot d’atenció dirigit a totes les forces polítiques sense excepció. La baixa participació, els vots en blanc i nuls i l’ elecció de tres regidors de PXC,  fa avinent que hi ha una part de mataronins que es veuen indefensos davant la crisi i que exhibeixen el seu disgust i malestar amb un vot contra l’emigració, a qui fan equivocadament responsables de la pèrdua del limitat nivell de benestar del que fins ara gaudien. Els socialistes, podent tenir la temptació de deixar-se portar per la pendent irresponsable de desentendre’s dels problemes del govern de la ciutat, posant pals a les rodes amb una  actitud  irresponsable  impropi d’ un partit que ha estat trenta-dos anys en el govern. De moment el guanyador no ha fet cap proposta en ferm a ningú, ha estat moderat amb les formes, sense negar-se a la possibilitat que hi hagi un govern ampli, en el que participin tots els que vulguin col·laborar a que la ciutat vagi endavant. Els mataronins no els interessa massa quin serà el repartiment de càrrecs del possible cartipàs municipal. El que volen i exigeixen és  que l’administració municipal els ajudi a veure la sortida a l’actual crisi econòmica. Volen  canvis, però demanen a crits que els nous electes es preocupin més del què que del qui. Un gran pacte de ciutat en la que participessin tots els agents polítics, socials, cívics i veïnals, per a fixar les bases per  a reactivar l’economia local; reformar l’administració municipal; revisar el pla general, adequar les polítiques sectorials a la nova realitat pressupostària amb els necessaris reajustos a les empreses municipals, impulsar la locomotora comercial, reforçar el tecnocampus i la capitalitat comarcal entre  d’altres temes, ajudaria a superar la dinàmica, igual de democràtica com de diabòlica, del corró aritmètic en el saló de plens practicat en els darrers anys. Si tots hi posessin el seu enginy i esforç per a sortir del forat, els ciutadans en sortiríem guanyant. Aquesta és la feina més important que em sembla els electors han encarregat al nou alcalde.          

Quan diumenge al matí vaig escriure demanant que  no es confongués el necessari canvi amb  uns resultats propis d’un “Dragon Khan multi partidari”, no m’esperava que a Mataró la victòria de CIU, podés quedar enterbolida per la presència de tres regidors de la xenòfoba PxC. Només un regidor mataroní m’havia fet el pronòstic que hi haurien regidors d’aquesta força, demostrant una coneixença del Mataró “real” molt per sobre de la resta dels seus companys de consistori. En Joan Mora i Bosch, serà Alcalde de Mataró, al ser el cap de llista més votada  i no existir cap possibilitat d’una majoria alternativa políticament raonable. Repeteix que vol encapçalar un govern de la ciutat fort, treballador i el més estable possible i per fer-ho està disposat a parlar amb tots els partits de tradicció democràtica que han  obtingut representació. Promoure un pacte de ciutat amb un ampli consens social i polític per a tota legislatura, sobre els grans temes de ciutat que determinés les bases programàtiques del govern del canvi, amb el compromís de transparència, proximitat i  participació real, tenint com objectiu prioritari  reactivar l’economia i reformar l’administració de la ciutat, seria al meu entendre del tot desitjable.

A pocs dies del final de campanya, a Mataró els dubtes  han aflorat entre els  estats majors locals de les dues úniques forces polítiques amb possibilitat d’obtenir l’alcaldia. Però on sembla que hi ha més conmoció es a Can PSC. Després d’haver rebutjat el “cara a cara” amb el candidat convergent per restar-li protagonisme, viuen els darrers dies de campanya amb en Baron buscant les pessigolles en Mora, fent-se l’ofès i acusant al convergent de tot tipus de malifetes amb l´excusa del debat sobre els laterals de l’autopista. Sembla que els nervis indiquen  por a perdre. ERC d’altre banda començar a resituar-se en el possible nou escenari i diu que podria pactar amb CIU. Els nacionalistes són conscients que el nivell de participació pot ser un dels motius del decantament a favor d’un o d’altres i veuen les maniobres d’en Baron com un intent de mobilitzar l’ electorat socialista i per tant pensen que el millor es anar a la seva, fent la feina de formiga del seu candidat que tant bons resultats  els hi han donat, però sempre hi ha algú que recomana mossegar i entrar al cos a cos. En Joan Mora fa el seus càlculs i diu que li surten els números en el repartiment de regidors. Necessita això sí, un augment de la participació i que els electors de la federació es creguin finalment que aquesta vegada el canvi és possible. Els grups petits s’hi jugen molt. La repercusió que els seus resultats poden tenir en relació als futurs pactes és molt important i això tant val per ERC com per la CUP. Uns perquè la pràctica de l’ equidistància sempre els hi ha donat bon rèdits i els altres perquè la seva posició “anti sistema” els pot fer decisius i paradoxalment afavorir als convergents. IC  en canvi, poc podrà dir en una negociació oberta. Es el preu que ha de pagar per haver dit que només juguen amb el PSC, deixant-los sense possibilitat de maniobra en el cas que el “germà gran” els falli. Quedar primer, és doncs per PSC i CIU  molt important. Primer perquè legitima a qui ho aconsegueix a prendre la iniciativa en la formació del govern sempre que no hi hagi una majoria alternativa. Si el  PSC no queda primer, sempre pot intentar sumar amb els seus tradicionals socis si és que en té suficient. Si CIU no queda per davant pot veure’s abocat a construir una alternativa amb el PP si és que sumen, però ha de valorar molt el cost que això podria tenir en el futur. Amb un resultat ajustat, si quedar primer  CiU i no hi ha cap possibilitat d’ una majoria alternativa ( del tripartit al front espanyolista) li pot donar totes les possibilitats de govern ( sols, govern nacionalista, de dretes o la sociovergència, podent triar la que més li convingui segons l’ aritmètica). El PP,  pot jugar amb força – que ningú ho dubti –   la seva carta identitària que en té i no amaga , que com ha dit comparteix amb el PSC o deixar la principal basa de la negociació als pactes que es facin per les altures que es allò en el que més confia el seu  candidat. Per tant els escenaris són avui més oberts i plurals  que mai. Els darrers dies, les estatègies del  PSC i CIU seran similars. Forçaran la màquina demanant el vot útil i creuaran els dits. Veure’m si l’emoció s’encomana als mataronins o no. Aquesta és avui la  més gran i decisiva incògnita sobre els resultats finals: La participació. ” Ara digueu la ginesta floreix i arreu al camp hi ha vermell de roselles”.

Aquesta es la pregunta que hauran de respondre amb el seu vot el proper 22 de Maig els electors mataronins. Les enquestes fetes  a les quatre capitals “provincials” i que  ha anat publicant la Vanguardia, dibuixen dos  mapes possibles. A Barcelona i a Girona, es detecten reals possibilitats de canvi. Mentrestant a Tarragona i Lleida pronostiquen que hi haurà continuïtat. Dos comportaments diferents, que  podien explicar-se per raons estrictament locals i per la personalitat i el balanç de gestió dels  que pretenen continuar com alcalde i del que es proposen substituir-los. Però a Mataró, com a la resta de les principats ciutats de Catalunya, el context general del país, tindrà una influència molt important. CiU està  envalentida per haver guanyat amb més claredat que mai, amb una diferència de deu mil vots les darreres eleccions catalanes i les expectatives continuen sent bones. El PSC es troba atrapat entre diferents fronts i malgrat els esforços del seu candidat, hi ha un tàcit reconeixement de final d’etapa que crea dubtes en la seva pròpia militància  sobre si mantindran l’ alcaldia. El PPC tot i l’ augment que es preveu a nivell estatal, ha tingut greus problemes interns que els pot acabant erosionant. Entretant, ICV-EU ha esdevingut definitivament  la marca blanca dels socialistes mataronins tot i conservar la representació de la mala consciència  de l’ antiga progressia de finals dels setanta. Hi ha finalment la incògnita sobre què farà Esquerra, sobre tot  si els seus pactes la poden salvar del desastre i si es mantindrà la representació de la CUP en el Saló de Plens. Per aquestes dues forces superar la barrera del 5%  és el seu principal objectiu, però amb bipolarització i més participació  els costarà assolir-ho. Així les coses el canvi  és possible. Per materialitzar-se necessita que la gent torni anar a votar el mateix i la participació sigui més alta que l’ any 2007. Que l’alternativa sigui la força més votada i que els grups minoritaris tinguin un paper important però no del tot decisiu.   

Una enquesta, diuen que encomanada per sectors propers a un dels principals partits de la ciutat, detecta que pot haver empat. Mentre el PSC es veuria perjudicat, per l’efecte Hereu, la mala premsa del tripartit  i el síndrome PUMSA (malbaratament dels recursos públics), CiU  es beneficiaria de l’impuls Trias, dels resultats a Mataró a les eleccions catalanes – 10.000 vots més que els socialistes -, i del treball de formiga  del ciutadà Mora. El principal inconvenient  per l’alternància és que l’ electorat convergent  no s’ acaba de creure la possibilitat de victòria quan ho tindrien més a tocar que mai. L’ empat tècnic ha  suposat un canvi en l’estratègia dels dos principals partits a una setmana del començament de campanya. La situació de ”frec a frec” dels dos principals  candidats, explica la campanya llençada des del PSC contra el seu principal adversari (Port, Centre la Ribera, negar-se a fer el cara a cara i darrerament dir que el PP serà decisiu) i el to positiu i tranquil de CIU. Els qui ara manen dubten  sobre els efectes de sortir com a cavalls guanyadors i temem que se’ls hi pugui girar en contra si l’ electorat detecta que el canvi és possible. No tant per les possibles aliances post electorals de l’ endemà,  sinó per la voluntat dels mataronins i les mataronines de mantenir el comportament electoral expressat a finals de novembre. Més emoció impossible!.   

Algú va dir que per fer el préssec, amb els dirigents de Solidaritat n’hi havia prou i era més que suficient. Decebedor el seu comportament des de fa mesos tot i les expectatives positives que van generar. D’inici feren una interessant oferta transversal, que es modificà al aprofitar-se de les mancances de Reagrupament, “ajudant-los” a perdre credibilitat i centralitat. Aconseguit aquest objectiu, anaren pel següent: Utilitzar l’ impacte mediàtic de Laporta per aconseguir els vots, per llençar-lo com si es tractés d’un clinex. Darrerament han fet el número tant a dins com a fora del Parlament. I ara el faran a Mataró, presentant una candidatura municipal amb l’objectiu de fer la “punyeta” als contrincants electorals, que son la resta d’ independentistes, amb qui tenen prohibit buscar l’ entesa. Amb aquesta trajectòria veig dificil, per no dir impossible, que ampliïn la seva base social i electoral. A Mataró faran el préssec  i els resultats seran comparables als que obtingui la candidatura de “Pirates” i d’ Unificació  Comunista, a les que  per prudència expositiva no penso dedicar cap apunt pel que dono per finalitzat els meus comentaris sobre les candidatures mataronines. No hi seran els Ciutadans, però hi hauran tretze paperetes, el que sobre tot beneficia a les dues candidatures més grans. Si els mataronins i mataronines s’ oloren possibilitats de canvi, tot plegat podria suposar bipolaritzar l’ electorat.

Fa sis mesos un  periodista mataroní  va pronosticar-ho i  ningú li va fer el més mínim cas. Hi haurà candidatura de l’ esquerra comunista més ortodoxa, amb el nom de “Mataró d’ esquerres”, que serà  encapçalada pel dues vegades cap de llista de l’ alternativa veinal  Antonio Ruiz, que fa quatre anys per molt poc no va sortir regidor. Ara, el seu grup  s’uneix amb el PSUC (viu), que la darrera vegada es va presentar com Esquerra Unitària  i amb un grup d’independents. Un “totum revolutum”, que sembla respongui a l’única intenció d’alterar el mapa polític local com sigui, restant vots sobre tot a Iniciativa, per fer inviable la repetició del tripartit.  Hi ha qui viu la política, “passant comptes” amb la pròpia història, tot i que fent-ho es generi una pèrdua  del judici sobre la realitat que t’ envolta. Un petit grup dels antics militants del PSUC, no han acceptat mai  les causes que el seu món “ideològic” s’ hagués enfonsat. No entendre  la història recent els feu entrar en un procés de sectarització, veient enemics en qualsevol  discrepància, condemnant als que marxaven i perdonant als que tornaven – tot molt religiós com correspon a un grup tancat-, encara que els viatges d’anada i tornada fossin igual de peculiars i contradictoris. Amb aquesta candidatura ja són onze les anunciades i confirmades, a falta del que decideixin “Ciutadans”. Tot un rècord!. 

La resposta del PSC  negant-se al cara a cara proposat per CIU, es gairebé de manual. L’argument  que utilitza és que tothom  té el dret a exposar el seu programa electoral i confrontar-lo a través d’un debat  que hi sigui tothom.  Afirmació certa si no fos que dona per fet que la confrontació entre varis exclou la de dos. Teòricament  qualsevol cap de llista pot ser alcalde, però no cal ser molt  espavilat per saber  que les probabilitats reals es limiten a només  els senyors Baron i Mora pel que els mataronins hauríem de tenir el dret a poder comprovar les diferències en les prioritats dels dos candidats cridats a presidir el saló de plens. L’aposta del PSC es clara: o no debatre o debatre amb  tots els caps de llista, amb l’ objectiu de no  donar al principal contrincant el caràcter d’alternativa. Per tant ens  proposen el debat coral, com més polifònic millor.  Fer-ho amb els sis grups municipals, és on Baron  pot rebre les matisades crítiques dels seus  actuals dos socis de govern  i  els atacs dels tres candidats restants amb argumentari  ben diferent. Continuarà  així enviant una imatge de líder que està per sobre de tots i així no  s’ afavorirà la possibilitat del canvi i l’ alternància. El PSC ha pres una decisió per  estratègia electoral, del tot legítima, per això  no té cap  sentit la raó “eclesial” que hipòcritament exhibeix.  Els mataronins ens hauríem de preguntar que es el que  ens interessa. De ben segur  la resposta  de molts seria la de saber  si hi haurà canvi  o continuïtat. Si es així només  dues candidatures poden donar-hi resposta. Facin els candidats  els debats plurals que  vulguin, però sense el  cara a cara, Baron-Mora,  ens haurem de preguntar si en una democràcia municipal on el debat a dos  (sense excloure les altres) és capdal, la seva absència no acaba per malmetre un dels seus més principals fonaments.

Tot i les recomacions  de la Federació d’ Associació de Veíns de Mataró de no utilitzar en la propera campanya electoral la problemàtica de la immigració extra comunitària, la dreta local espanyolista vol donar-li protagonisme per a veure si així aconsegueix vots. El candidat del PP mataroní, es recolza amb el cap de la llista “popular”de Badalona, conegut per les seves intervencions racistes, que signaria fil per randa l’ultra dreta xenòfoba del Sr. Anglada aquí baix  i la família “Le Pen” més amunt, tal vegada com si ara es tractés de disputa’ls-hi el vot. El PP mataroní accepta així tàcitament, que on millor es troba és en la frontera, per no dir als marges, del sistema democràtic. No volen que ningú els hi faci ombra a la dreta, pel que es obvi   concloure que tenen a la jove candidata local de “Plataforma per Catalunya” com una seriosa contrincant a considerar. Tot plegat fa fàstic i por!

A Mataró, ahir al vespre l’ Assemblea de la Federació local de CiU va aprovar la llista dels candidats municipals que encapçalarà Joan Mora i Bosch. En llocs de sortida, professionals liberals, els regidors actuals i un historiador local de prestigi guanyador de tres edicions del Premi Iluro. Es manté l’equilibri entre els dos partits de la coalició, sense impedir la presència de nous noms pensats per a constituir govern. En Joan Mora, vol fer possible l’alternància i fa una proposta de gestió dels afers municipals caracteritzada per la gerència professional de només quatre o cinc grans departaments, amb reducció del nombre de regidors amb dedicació exclusiva. Proclama que té voluntat de treballar amb tots els grups  municipals. Diu  i repeteix que el nou govern que ell pretén presidir acceptarà la dinàmica independent de les entitats  amb qui preten concertar i cogestionar buscant així una major eficiència  i estalvi en la prestació dels  serveis públics.  Ferm partidari de mà estesa i acords amb tothom, amb la voluntat de generar una dinàmica participativa diferent a  l’ actual, per assolir el consens necessari en un moment en que les mesures d’estalvi i austeritat  hauran de permetre assegurar el manteniment dels serveis que l’Ajuntament presta.  El fil conductor del que defensa, és la convicció que   els protagonistes de vida ciutadana són sobretot  la gent i l’ entramat d’ associacions,  no el consistori, del que diu que no ha d’ofegar, ni dirigir, ni hegemonitzar l’aportació de la societat civil mataronina. Vol convertir Mataró  en una  ciutat referent a Catalunya, treballant per a una major implicació al batec nacional que porta irreversiblement  a l’ exercici del dret a decidir. Una estratègia de canvi basat en que l’Ajuntament ha de fer, però que ha d’ajudar i deixar fer. Una proposta arriscada d’un candidat sobiranista que no deu favors a ningú i que es mostra convençut que és l’hora del canvi.   

Uns dels principals defectes del règim electoral vigent, que recordem-ho té el seu origen en la transició, ha estat la partidària criminalització de qualsevol dissidència interna. A Mataró, aquest tipus de situacions s’han produït també entre els càrrecs electes de totes les forces polítiques. En el primer mandat democràtic, va afectar al PSUC, després a IC, PSC i CIU. En la darrera ha estat el torn del PP. Les direccions dels Partits, sense distincions ideològiques, han actuat amb similar arrogància i prepotència. La reacció dels afectats ha estat  també sempre la mateixa. Plantar cara, practicant el “Harakiri” polític i volent guanyar a les urnes el que s’havia perdut en els despatxos. La voluntat, l’ auto estima  i la valentia  en intentar fer front allò que es considera injust no sempre suposa tenir una decissió intel·ligent que permeti entendre el perquè de tot plegat.  El més segur és que la candidatura “Mataronins” no aconseguirà els seus objectius, ni serà entesa per a molts dels seus potencials electors. Com a molt, aconseguirà erosionar lleument la candidatura  del Partit que els ha foragitat.  Molt millor hagués estat seguir el consell de Maimònides: “L’ honor resideix a apartar-se del camí dels necis no a derrotar-los”.    

Encara no me’n havia adonat, però quan hi ha més possibilitats de canvi i alternància, augmenta el nombre de candidatures. Si tots els que han dit que es presentaran a les  eleccions municipals mataronines ho fan pot haver una dotzena de  llistes. Fins ara estan confirmades les de  tots els grups  presents en el consistori (PSC, CIU, PP, IC-EUA, ERC i CUP). També la dels dissidents del PP que ho faran amb el nom de “Mataronins”. Si aquests darrers no s’associen amb Ciutadans, pot presentar-se aquest grup espanyolista. Plataforma per Catalunya ha presentat una jove mestre de cap de llista. Està per veure que  decideix el grup d’alternativa veïnal (potser amb un altre nom), Solidaritat Catalana per la Independència, el “PSUC VIU” i  ja veurem com acaba “Junts Decidim” (amb rumor insistent de trencament  de l’acord amb ERC pel núm. 2). Amb els Verds, sumarien dotze candidatures. L’ecologista, és més una candidatura personal que de grup. Josep Lluís Freijo, es la gota malaia dels verds mataronins. Des de molt jove, va participar en les reivindicacions veïnals del seu barri, per després  impulsar diferents col·lectius ecologistes locals i comarcals: L’ortiga, Iluro verd, Maresme Verd i la comissió de defensa del Litoral. Activista del Moviment pacifista, va acabar per ingressar en el Moviment Ecologista Català participant en la Taula anti nuclear i ecologista, fins esdevenir membre fundador dels Verds a Catalunya. De moment es desconeix el programa i  els noms de la resta de candidats.

Aquesta legislatura ha estat tot un desastre pel PP mataroní.  Els conservadors  i nacionalistes espanyols, tenen un bossa de vots  relativament important a la ciutat de Mataró. Aquest Partit anys enrera, fou creixent gràcies al treball d’ un militant jove i els seu grup d’ amics. En Joan López i Alegre, fins a quatre vegades cap de llista popular li va donar impuls ideològic tot rejovenint la marca, aconseguint certa credibilitat per l’empenta i laboriositat del seu candidat. Joan López va acabar la seva carrera política com a diputat del Parlament de Catalunya, iniciant un procés de distanciament personal del que fou el seu Partit.  Amb la seva marxa, es va anar desdibuixant la marca “popular” a Mataró i a falta d’un “líder” contundent i treballador, els problemes interns van explotar del tot en aquesta legislatura amb la marxa de tres dels regidors electes. Serà un altre López, molt més desconegut que el primer i amb aspecte de “maestro nacional” especialitzat  en “Formación del Espiritu Nacional”, qui ara encapçalarà la candidatura. A José Manuel López González, el seguirà l’ex regidor del PP Lluís Calzada, home clau pel futur i amb  molta més experiència, modernitat i trajectòria política que el cap de llista. Com a número tres, hi  han posat el secretari general del PP a la comarca. L’anterior cap de llista, en Paulí Mohedano  es presenta per unes sigles noves amb el nom de “Mataronins” i es diu –  rumor  no confirmat -,   que finalment participarà a la cursa electoral com  a candidatura associada al partit “Ciudadanos”, essent poc  probable la seva renovació com a regidor, tot que algún tipus d’ erosió produirà al seu antic partit. Els resultats del PP, poden ser dignes d’ estudi fent entendre si  en una ciutat com Mataró, hi ha o no una dinàmica electoral local pròpia i si  els problemes interns de cada partit poden afectar o no els percentatges de vot. Aquí hi haurà una de les claus dels resultats i del futur govern, que dependrà de si  l’ electorat del PP es decideix pel vot útil, que, equivocadament o mal intencionadament, es pensa té només una direcció quan la realitat pot acabar demostrant que en té de diferents i  ben contradictoris. L’interrogant és si amb tot aquest garbuix el PP podrà  mantenir els seus quatre llocs al saló de plens de la ciutat de les Santes.

Pel que he llegit, la CUP s’ha marcat com a objectiu augmentar la seva representació a l’Ajuntament de Mataró amb dos o tres regidors. Han designat els cinc primers candidats, incorporant un antic regidor d’IC-EUA, fent així avinent l’acord amb “Revolta Global-Esquerra anti capitalista”, amb l’intenció de reforçar la seva vessant més esquerranista i “mossegar” entre l’ electorat d’Iniciativa i  recollir el descontentament de certs votants d’ERC. La CUP, es ben sabut, defensa un projecte de ciutat alternatiu i ho ha fet en aquesta legislatura amb coherència, malgrat que les actituds testimonials que a vegades practiquen han desdibuixat el seu treball més consistent. Han crescut amb suport, però tinc seriosos dubtes que tot plegat sigui suficient per a crèixer amb nombre de regidors considerant que la seva actual presència al saló de plens,  fou sobretot per l’alta abstenció de les darreres eleccions municipals. Els  eixos del seu programa electoral, són reforçar l’economia local, fer  una ciutat sostenible amb plantejaments ecologistes, la defensa d’una democràcia participativa, els drets socials i la independència dels Països Catalans. L’independentisme que representen, pretén  doncs consolidar un espai independentista d’esqueres, que veuen abandonat per  IC-EUA i ERC. Sense menysprear el treball fet i amb el risc d’equivocar-me, no crec que  hi hagi les circumstàncies polítiques ni les condicions objectives, perquè puguin augmentar la seva representació. Si la mantenen ho poden considerar tot un èxit. Segurament en el futur es produirà un augment significatiu de vots dels grups que es situen en els “marges” del sistema, ja sigui en l’eix ideològic (dreta- esquerra), ja en l’identitari (Catalunya-Espanya), però avui l’electorat està més encuriosit  per si es produeix o no l’alternància i agradi o no, això els deixa fora del joc polític local, més quan  per coherència ideològica la CUP no  ha considerat mai l’ alternància municipal com una qüestió prioritària, que veuen com un formal canvi de decorat del mateix sistema que pretenen destruir.