JORDI SURINYACH

Ahir tots els grups municipals mataronins,  es van posar d’acord aprovant unànimament una proposta de resolució en defensa de l’obra social de la Caixa d’Estalvis Laietana. L’acord ha vingut precedit per unes lloables i valentes declaracions de l’Alcalde Mora – que han provocat cert nerviosisme -, denunciant les pràctiques abusives de certes entitats amb les accions preferents i amb altres “negocis” de dubtosa moralitat pública. La CUP hi ha ajudat més del que imaginen fent-hi una primera proposta, que va obligar ha moure fitxa a l’ esquerra mataronina de tota la vida. La resta han acabat per sumar-s’hi per por a quedar-se fora del consens. Com que el que es diu en la resolució,  és molt més que una declaració de bones intencions i  compromet molt a tots els membres del consistori, la reprodueixo íntegrament:

Una enquesta sobre la valoració que fan els mataronins del govern municipal convergent estrenat farà un any dona un aprovat justet. No és que sigui per tirar coets, però que un govern en minoria – vuit regidors de vint-i- set -, aprovi  després d?anys de governs de majoria és un fet destacable.  Els comicis del 22 de maig del 2011, ens deixaren un repartiment de regidors diferent. Convergència i Unió arribava a l?alcaldia amb vuit regidors i el primer que feren va ser  proposar un pacte de ciutat. Una iniciativa valenta que no fou ben entomada pel  partit perdedor. Els del PP, que se?ls veia  feliços per l? estrepitosa errada de principiant dels convergents pels secrets, embolicats i negats pactes, s? equivocaren preveien que l? entrada al nou  govern seria un fet. Un any després, cada vegada ho tenen més lluny. La resta de grups, amb l? honrosa excepció de la CUP,  no han entès res del que ha passat a la ciutat. Iniciativa amb un líder “bankiaritzat” que pesa figues en els plens  i una PXC que no ha sabut per incompetència mental gestionar el vots obtinguts, evidencia un panorama més aviat pobre a dins d? aquests grups. Només l?esquerra independentista, tot i els seus ?tics? radicals excessivament adolescents, ha sabut trobar el seu lloc que va engreixant davant el paper poc galdós dels ecosocialistes i la desaparició del mapa polític local d’ ERC que no sembla disposada a fer cap esforç per a recuperar-se. A la CUP  li ponen totes  i es manega més bé del que  sembla amb l’ Alcalde Mora.  Amb totes les prevencions que es vulguin, el balanç d? aquest darrer any és més positiu del que alguns diuen. Malgrat els entrebancs i els intents de desprestigiar al nou Alcalde,  la ciutat comença adonar-se que el principal actiu del nou govern es la tossuderia de l’ Alcalde Mora. Un alcalde que parla massa clar, que no s’ arronsa davant de les dificultats i que no es captiu de les velles forces vives mataronines,  desaparegudes pel trasbals de la crisi que els ha convertit en crònica social del passat.  La personalitat del primer edil ha fet que en un any els mataronins coneguin que la situació econòmica de l’ajuntament està sota mínims  enfrontant-se a un deute  de 306 milions d?euros,  més de la meitat corresponen a Pumsa, que exigeix negociar amb els bancs i estrènyer el cinturó. Però amb tot, han intentat reformular la participació ciutadana; constituir el consell econòmic i social; resoldre el tema de la locomotora comercial; plantejar la reforma dels organismes autònoms;  millorar el desplegament al carrer de la policia local, solucionar problemes urbanístics que es trobaven aturats i ser molt més obert del que ens tenien acostumats els seus predecessors. Però no n’hi ha prou i s’està molt lluny de l’ excel?lència . Si el segon any del mandat es vol amb garantia d’èxit, cal sobre tot un govern de majoria  que no perdi votacions. Frustrat el pacte de ciutat, només queda treballar per un govern que sumi catorze vots, que  només ho assegura el PSC. El problema rau en que amb el Sr. Baron al Saló de Plens no sembla possible. L’ex alcalde és un  problema pel  seu Partit i faria bé de comprendre que els actius del socialisme mataroní, que són molts i en part seus, poden ser història sinó dona pas a la renovació. Mataró, amb una taxa d?atur del vint-i-dos per cent, reclama la tossuderia d?uns, la valentia dels altres i l’ agosarament de tots, pel que són imprescindibles els acords. Aquest  doncs serà el principal repte del segon any de mandat que encetem.

Tot i l?aparent ingenuïtat de la proposta de  la CUP mataronina de municipalitzar la Biblioteca de la Caixa d?Estalvis Laietana, hem d?agrair al seu regidor que hagi posat el dit a la nafra sobre la situació en que pot quedar l’obra social d’aquesta entitat, després de la “Bankiarització”. Fins ara  les forces  vives mataronines,  s?han mantingut en el seu tradicional silenci i discreció. Però és comença a percebre que és hora de dir en públic el que tothom pensa i mantenir un posicionament clar i contundent. L?obra social de Caixa Laietana és un patrimoni històric i col·lectiu de tots els ciutadans de Mataró i del Maresme que de cap manera es pot perdre. Fixa?t aquest principi, cal  posar fil a l?agulla, amb propostes raonades de salvaguarda dels equipaments i serveis que gestiona. La societat civil i els ajuntaments afectats haurien de proposar una renovació radical dels actuals patrons de la Fundació Laietana, amb criteris de representativitat social i directa dels municipis que es puguin veure’s afectats. Qualsevol altre solució que pretengui prioritzar els interessos financers de ?Bankia?, serien un absolut desastre i ha de ser rebutjada pel comú. Les institucions locals s?hauran de pronunciar ben aviat si es que volen evitar que l’obra social  se?n vagi a “Can Pistraus”, com a conseqüència de una especulativa, deficient i poc patriòtica gestió. Es doncs hora de posar-s?hi exigint les responsabilitats que pertoquin.

El periodisme crític fet per professionals intel·ligents i honestos és imprescindible en democràcia i del tot desitjable en una societat lliure. A Mataró, tenim la sort de comptar amb periodistes, que han confirmat la seva qualitat en mitjans d? abast nacional. En Saul Gordillo és un d?ells. Precisament per aquesta raó m?ha sobtat com s?ha deixat arrossegar i entabanar amb rumors, informacions esbiaixades i veritats a mitges amb un tema tant punyent i polèmic com és la situació econòmica en que es trobava M1TV a finals de l?any passat.  No tinc cap dubte que en Saül opina sense ressentiment  ni fòbia contra ningú, però les crítiques a la nova gestió del canal de televisió comarcal i sobretot als canvis introduïts a primers d? anys em semblen excessius i fruïts d?un cert ?corporativisme? que li fa parlar d´ oïdes sense haver contrastat les  fonts d?informació. No hi ha un  desmantellament del projecte audiovisual per a Mataró i la resta de la comarca com  ell denuncia. Es aquesta una crítica exagerada i desproporcionada , si no es diu res sobre el fet que l?altre canal comarcal, per similars raons, ha finalitzat les emissions. La realitat  és que M1TV continua tot i les gravíssimes dificultats actuals,  aconseguint sobreviure amb dignitat gràcies als professionals que hi treballen i als actuals representants dels ens municipals consorciats que no han deixat caure un projecte que  van rebre en una situació econòmicament inviable i del tot insostenible per causa de la  gestió de ?nous rics? del anteriors responsables. Dir que M1TV és  la televisió de l? alcalde solitari ? referint-se així a l? alcalde Mora -, és un  autèntic contra  sentit, quan la solució  més fàcil per l?edil mataroní hagués estat tancar-la com a resposta a la deserció d?alguns municipis inicialment consorciats. M1TV és i serà la televisió del Maresme, dels ciutadans i ciutadanes que hi creguin i dels treballadors i treballadores que amb esforç i professionalitat s?han fet seu el projecte i lluiten diàriament per garantir-ne la qualitat. En Saul s?equivoca per desconeixement,   quan   diu que l? Alcalde Mora ha trencat intencionadament els ponts institucionals amb dos municipis, que mai han volgut entrar al Consorci. Es tan fàcil saber-ho, com ho és preguntar-ho directament als Alcaldes de Premià de Mar i Calella. S? equivoca, quan oblida que el major nombre d?auto exclusions  en el Consorci  es produïren quan el President era el Sr. Baron i suposo que aquí s?inicia la suposada pèrdua de lideratge polític que denuncia. I finalment s?equivoca, quan desconeix ? subtileses democràtiques -, que el Consell assessor del Consorci legítimament ha de renovar-se en cada elecció de les entitats consorciades. El bon professional que és  en Saul Gordillo, acabarà per  comprovar que ningú  vol desmantellar la televisió del Maresme que s?anirà reforçant  amb vocació de continuar les  anteriors experiències de televisió comunitària i de proximitat, fent-ho amb garanties de pluralitat i  qualitat.

Durant les properes setmanes es farà l’ enderroc del degradat edifici del  club nàutic situat al Passeig Marítim de Mataró.  Un emblemàtic immoble amb nul interès arquitectònic, que ha estat l’ expressió visible d’una època farcida de pretensions provincianes d’ una ciutat en que per alguns tot s’ hi valia i on  la majoria ni tan sols  piulava, edificat just davant on l’ ajuntament de la dictadura tenia projectat construir-hi un  port esportiu. Aparentment tot i anava a favor, però estava a punt de començar un procés de  canvi que ja no afavoriria el “campiquipugui” institucionalitzat, que va forçar ja en democràcia, el desplaçament del  port cap a ponent. Va començar així la pèrdua de les suposades  potencialitats d’un edifici que en els darrers trenta anys ha estat utilitzat per a tot el que vulgueu imaginar, esdevenint una paròdia de les pretensions dels seus inspiradors. Els trasllat de l’Escola Universitària que l’ ha utilitzat com a seu els darrers anys li ha acabat donant el tret de gràcia,  deteriorant-se amb tanta rapidesa com s’espera sigui l’enderroc. El final ha estat políticament curiós. L’ esquerra oficial defensant l’ indret i la resta de grups, plurals i diversos, l’enderroc. Alguns diuen que caldrà repensar l’espai amb una nova concessió de més utilitat ciutadana. El desig de molts és però recuperar un espai  que donarà molta més perspectiva i qualitat al front de mar.

Xesco Gomar, funcionari eventual de la Junta d’Andalusia, que fou l’aposta dels joves cadells socialistes en el darrer congrés mataroní del PSC presentant-se com l’autèntic “federador de sensibilitats”, portar el camí de l’ ensulsiada si es manté la divisió a  dins de l’agrupació local i sobre tot en el grup de regidors. La diferència interna rau en l’ estratègia que uns i altres tenen sobre el que s’ ha de fer a l’ Ajuntament  i com resoldre els dubtes que genera la continuïtat de Joan Antoni Baron com a cap de files municipal. L’Esteve Terrades membre de l’executiva nacional i actual president local intenta posar pau per evitar nous fracassos, una vegada han sortit a la llum l’ estat de les finances locals, responsabilitat directa de l’antiga Santíssima Trinitat de   Baron, Bassas i López. No sembla que ho tinguin fàcil  el “totum revolutum” que formen històrics, laics i  joves “blackberris” per accelerar el canvi. El PSC es troba en plena decadència i l’Agrupació mataronina no és l’excepció. Sense lideratge municipal i amb molts dubtes sobre el futur  i  una política d’aliances inexistent, que s’ agreuja amb silencis i gesticulacions sense  sentit, el crèdit electoral que tenien, anirà minvant en una ciutat que reclama que hi posin el coll per a sortir d’una crisis extremadament complicada i greu. El PSC a Mataró, necessita deixar-se d’ embolics i tornar a la realitat, que els agradi o no, els empeny a la negociació i a l’acord encara que sigui des de l’oposició. Si no ho fan, el més segur – com s’extreu paradoxalment de l’experiència de CIU -,  no se’n sortiran en anys.

La sorpresa durant les processons de Setmana Santa a Mataró, fou la desfilada de legionaris uniformats, que ha re obert el debat sobre els actes processionals, quin ha d’ ésser el paper del govern local i si s’ ha de permetre la presència de militars. Un debat, deixem-ho clar, que s’ endega amb ganes de treure’n algun profit polític, oblidant que la conseqüència directa de certes pràctiques municipals foren iniciades en anteriors mandats. Hi ha qui confon un acte estrictament religiós organitzat per uns ciutadans, amb un acte de ciutat, es a dir de tots, simplement per fer-se amb multitudinària presència ciutadana en un espai públic. Abraçar-se des del comú al populisme sense escrúpols ni cap consideració prèvia, pot desvirtuar el paper de cadascú en una societat plural, el que  provoca embolics, que son sempre aprofitats per aquells que pretenen exhibir un totalitarisme imperial,  totalment aliè a la realitat catalana, i de pas advertir-nos que encara poden ser un problema per la convivència. Són els organitzadors de les processons  els que han de donar resposta a les queixes que el fet ha generat. L’Ajuntament, ha de deixar-se de reconeixements electoralistes, per limitar-se a assegurar que aquest tipus d’actes en un país on es practica la llibertat de cultes, es faci  de forma respectuosa i sense presències coaccionadores. En el pecat sempre hi va la penitència.

Fer d’interventor en un ajuntament  com el de Mataró, exigeix  prudència, discreció, professionalitat, eficàcia administrativa, condícia comptable, neutralitat política i molta enteresa per a suportar les pressions dels electes, tant dels que estan al govern  com  a l’oposició, en el control i l’ execució de la despesa pública. Habilitats que  havia d’ exercir amb més prudència després de l’ aprovació del  Real Decret Llei 4/2012, en el que s’ establien  els mecanismes de financiació per fer possible el pagament als proveïdors municipals. La norma encomana a aquests funcionaris, la responsabilitat de donar a conèixer les factures pendents de pagament anteriors a l’ú de gener de 2012,  forçant als ajuntaments a l’ aprovació d’un pla d’ ajustament. Els electes queden limitats a donar-hi o no, el vist i plau a través del vot. Hi ha qui diu que tot plegat  afecta al principi d’autonomia local, pel paper secundari dels regidors, cosa que no discutiré, però sembla del tot raonable que proposat per l’interventor l’ aflorament de factures pendents, sigui a través d’un pla d’ajustament aprovat pel consistori, el que asseguri la possibilitat que es cobrin amb immediatesa, mitjançant l’obtenció de crèdits oficials amb un interès just, sempre que el pla sigui realista pel que fa als ingressos  i  proposi un calendari de reformes estructurals que ho faci possible. A Mataró, la proposta ha estat rebutjada per una majoria d’electes, format per l’esquerra que abans manava, la CUP i l’extrema dreta local, tots ben junts tal i com correspon. Uns, ho han fet per no tenir que reconèixer que són els responsables dels errors del passat i de l’aparició de factures generades durant la seva gestió que  no foren comptabilitzes. Els altres per “raons ideològiques”, que espero en el cas de CUP i Plataforma siguin radicalment diferents. El vot emès amb ganes de fotre al govern, i sense pensar massa en les conseqüències, a qui ha  deixa’t en entredit és a l’interventor municipal, ja que ha estat ell com a funcionari, pretesament neutral, qui ha llistat les obligacions pendents. L’actitud del PSC,  fruït d’un lapsus mental massa habitual en els darrers mesos, deixa en evidència al seu cap  que s’ havia compromès abstenir-se, però  que finalment s’ha deixat portar per la demagògia partidària. Els d´IC tot i tenir la mateixa informació i responsabilitat que els seus antics socis sobre el descontrol comptable de l’anterior mandat, s’han dedicat a l’ exercici estètic, que no ètic, que tant els agrada. Pel que sembla a Mataró, la plural, raonable, coherent  i unitària oposició d’IC, PXC, PSC i CUP,   no els hi agrada gens ni mica, allò que ara el comú ha conegut i que surt a la superfície des d’un clavegueram  embussat a les legislatures anteriors, que cada vegada fa més pudor.

L?Alcalde de Mataró va  anunciar fa pocs dies, que el govern municipal posarà l?accent a la lletra ?i? de la paraula justícia que presideix la plaça dels Jutjats de Mataró. Fent-ho es vol contribuir, encara que sigui  simbòlicament, a que la llengua catalana estigui cada vegada més present  i normalitzada en els Tribunals del país. Els símbols per la justícia espanyola tenen més importància del que sembla. Qualsevol ho pot comprovar llegint  el codi penal  i veure que la crema de banderes o les fotografies dels reis  poden suposar condemnes penals. La importància del símbols per l? estat espanyol no es cap bajanada, com tampoc ho és per les nacions reals,  ja que configuren i delimiten la sensació de pertinença a una comunitat nacional.  Si algú amb bona fe diu, que és més  important el fons que la forma, només cal fer-li  adonar que en la quotidionitat, la forma  mai es pot separar del fons, com tampoc a l?inrevés.  Les societats i els col·lectius s?expressen a través dels símbols, que expliquen bona part d? allò que som,  però també  del que volem ser. No hi han símbols neutrals per molt que s?amaguin darrera criteris estètics, especialment en el món de la justícia, on les formes determinen fins i tot la vestimenta. Si  la justícia és una virtut moral que necessita de l?accent d?un Jutge imparcial i equànime, es pertinent  esmentar que molts dels problemes que al seu entorn s? hi generen  són per  aquesta empremta, que permet comprovar si es respecten els drets individuals i col·lectius.  Quan escric aquestes ratlles, un jubilat a Mallorca està en vaga de fam en defensa de la llengua pròpia en contra d?un govern que intenta el seu anorreament. Fa tot just unes setmanes que un Magistrat ha exhibit la seva ?tolerància? lingüística mostrant-se comprensiu amb la llengua mandinga, tot i que la més alta instància de l?administració de justícia ha titllat de defecte un recurs redactat en llengua  catalana. Finalment un advocat en exercici ha denunciat haver estat agredit físicament, per un agent de l? autoritat, simplement per emprar-la. Entenc que hi ha qui l?angoixi aquests debats generats per la manca d? un accent. De ben segur que esmenar-ho farà  ben poca cosa, però si més no ens retornarà  l?esperança que a la grandiloqüent paraula, li és possible posar-hi l?accent moral, nacional  i lingüístic que avui li manca.

Després de publicar-se les xifres del deute de l’ Ajuntament mataroní,  es a dir els de la  corporació, les empreses municipals i els organismes autònoms, alguns càrrecs electes han decidit romandre en silenci. Els que abans eren al govern no han obert boca astorats pel propi desastre. Si durant la primavera passada, aquests afirmaven deixar un deute de “només” cent set milions d’ euros, constant així en el document de traspàs – millor nom impossible -, i en les hemeroteques. Enguany, tot just iniciada una nova  primavera, se’ns diu que el deute  és d’aproximadament d’ uns tres-cents milions i per si no n’hi hagués prou, la liquidació del pressupost de l’exercici passat n’hi sumarà uns quants més. I vet aquí que el silenci dels anyells continua i  no sembla que hi hagi algú a l’ altre costat que doni una explicació raonada d’ aquest desori que pot fer inviable qualsevol inversió i que compromet el futur per no haver estat prudents en la gestió dels recursos públics, amb inversions sense garanties pressupostàries que els mataronins pagarem durant anys. Tot plegat pot acabar generant més frustració, preocupació i pessimisme, pel que comença ser urgent fer-hi front, amb un missatge tot el realista que es vulgui però sobretot positiu. De moment, “Post festum, pestum” que deien el romans, algú em pot dir a qui haig de donar  les gràcies?.

La renovació  que sembla es produirà en la direcció del PSC de Mataró  aquest cap de setmana, serà essencial per conèixer quin serà a partir d’ ara l’ actitud  dels seus regidors i  per tant s’hi haurà  o no una nova relació  amb el govern que presideix l’Alcalde Mora. Diu Nelson Mandela, que rectificar és una prova fefaent de lideratge. L’adagi popular d’ expressió més senzilla, reconeix que fer-ho és de savis. L’autèntica prova del nou de qualsevol col·lectiu que aspiri a governar una ciutat rau no en la brillantor expositiva de l’oratòria del seu líder, sinó en l’encert de les decisions preses i en la claredat dels objectius. Afegiré que també cal senderi, per a rectificar  allò que es fa malament. Qualsevol dirà que la preparació i la dedicació té en tot plegat un paper important, ja que és el que aconsegueix forjar un estil de treball inclusiu, que si està acompanyat amb l’embolcall d’un relat il.lusionador que transmeti confiança el percentatge per l’èxit es veurà augmentat. Però tot això, pot quedar en res, si no hi ha l’humilitat per reconèixer primer i per rectificar després els errors comesos.  Això, tan val per l’aspirant com pel qui governa.  Tots els canvis necessiten  un període d’adaptació i d’un aprenentatge que s’ adquireix amb les pròpies errades. Vuit mesos després i amb uns pressupostos  nous de trinca, ha  arribat  l’hora de la veritat i per tant també el moment de donar a conèixer les rectificacions d’ uns i altres.

L’autèntic testament d’en Pellofa no fou llegit a l’ enterrament de la sardina com els mataronins pensen, sinó que com cada any, fou amagat a corre cuita pels qui no volien que es conegués el seu contingut. Calia fer el de sempre, un discurs en aparença transgressor, seguint fil per randa, allò de molestar una mica als fadristerns per sobre tot no fer emprenyar als principals. El segrest intel·lectual del rei del Carnestoltes, un autèntic àcrata sense masses miraments, substituint-lo per un vulgar imitador, un gesticulador excessivament frívol, amant de l’estracanada barroera i escatalògica, que ho utilitza com excusa per no ferir la susceptibilitat dels poderosos. Molta crítica als electes locals i més aviat poca o gens als qui  realment decideixen. Transgredir una mica en les formes per no transgredir gens en el fons. Res en el discurs sobre la caixa local i els sus afers (obra social, accions preferents i altres que amb els diners no s’hi juga ni se’n fa ni broma ni facècia). Tampoc res sobre  el forat deixat a la  casa del comú – diuen que de 250 milions euros -, ni sobre qui i què  ho ha provocat. Res de les empreses públiques i privades amb contractes blindats dels directius, tampoc res sobre els “negocis” que es fan i desfan a la vella Iluro. Res sobre els endollats a certes escoles musicals. Ni l’autèntic escándol del suspés festival del Teatre ( on són els contractes, companys?). Els que han segrestat en Pellofa, són a banda de tres o quatre il·lusos, una pretesa agrupació de lliure pensadors de saló, expressió ben nostrada d’una ciutat adormida i excessivament provinciana. Però l’autèntic  testament d’en Pellofa existeix i ja seria hora de fer -lo conèixer. 

Per erosionar l’adversari sempre hi ha qui denuncia certs pactes polítics que considera poc lloables, menyspreables i contraris al que consideren que han de ser els acords en democràcia. Posem-hi exemples ben recents per a fer-ho entenedor. A Mataró , el PSC va afirmar que mai subscriuria un pacte de ciutat amb el PP i a l’inrevés, els populars deien el mateix dels socialistes. Iniciativa i la CUP, han repetit mil vegades, que mai subscriurien un pacte amb la dreta i l’ extrema dreta, negant-se a mantenir qualsevol relació amb Plataforma per Catalunya. La darrera ofrena floral al monument contra la intolerància semblava confirmar-ho. Doncs bé tot plegat es va fer fonadís dijous passat, quan PP,PSC,PXC,IC i CUP van posar-se d’acord per marxar del Ple Municipal, amb l’ objectiu de fer envermellir al govern municipal deixant de banda els seus anteriors compromisos, confirmant que entenen la política de la mateixa manera. Allò que havien dit públicament, s’ ho van passar per l’entrecuix, pactant  els bons amb els dolents, els rojos amb els blaus, la flamarada independentista amb l’ espanyolisme més carca, els multiculturals i els  xenòfobs.  “És la política estúpids” li van dir dinou regidors al govern municipal. Alguns fins i tot es van oblidar de les campanyes endegades amb banderoles contra la xenofòbia que havien exhibit arreu, també en els Plens. El que ha estat notícia no és haver fet evident que el govern mataroní es troba en minoria, que ja es sabia, sinó el tot s’ hi val que exhibeix el “nou” pacte  PSC, IC i la CUP amb el PP i Plataforma. 

Dijous passat, els assistents com a públic al Ple Ordinari de l’ Ajuntament de Mataro, que és l’òrgan  institucional mes important de la ciutat, van quedar bocabadats amb l’ espectacle. L’oposició va decidir retirar les propostes de resolució, els precs i les preguntes que havien formulat, en protesta per la suspensió del Ple d’ara fa una setmana  i per denunciar la paràlisi institucional que, segons ells, es troba el consistori. El govern astorat  per la queixa, s’ha defensat dient que ells s’expliquen més que ningú abans si es compara amb les anteriors legislatures. Potser és cert, però si la resta de grups no ho entén així, és responsabilitat seva la de millorar els mecanismes de relació, proposant les reformes pertinents per a fer-ho possible. Em temo que més enllà de la legítima crítica, el que hi ha darrera de tot plegat, es la intenció dels grups del PP i del PSC, de saber qui dels dos podrà tenir en els propers mesos una relació privilegiada i de pactes amb els actuals membres del govern municipal, manipulant la candidesa que en aquest assumpte han actuat els tres grups municipals més petits. Precisament aquest joc d’interessos  i la inexperiència del govern al no farcir de propostes l’ ordre dels dia dels plens, és el que ha acabat per provocar situacions com les de dijous  tant poc  lluïdes dels  vint-i-set regidors mataronins. Si l’alcalde no ho atura amb rapidesa, acabaran per ser tots els que solidàriament faran el paperina. Com deia Sant Gregori: ” Plus movent exempla quam verba”. (Mouen més els exemples que les paraules).

La reestructuració del sistema financer ha deixat tocades de mort a les caixes d’estalvis  comarcals. La de Mataró i de bona part del Maresme, es va integrar a través d’un SIP a Bankia, sense que gairebé ningú aixequés la veu per lamentar-ho. L’esperit dels fundadors, se’n ha anat a orris i qui havia de defensar-lo – es a dir aquells que estatutàriament ho representaven i tenien per aquesta raó cadira al consell directiu  -han fet mutis pel passadís, quan el seu paper era assegurar un model de caixes al servei del territori que l’havia vist nèixer. Això del SIP, tal i com alguns presagiaven,  ha estat una manera educada de vendre’s al millor postor. Ara el perill rau en la possibilitat ben real de perdre l’obra social, el que seria un drama per a localitats on es cobrien necessitats  no assumides per l’administració. A l’espera de conèixer fil per randa el què passarà exactament, de moment perillen casals, es faran menys exposicions, hi haurà menys beques i ajudes socials i caldrà veure el futur que li esperen als Premis Iluro. Serà molt difícil mantenir l’obra social, que pot acabar per diluir-se, tenint en compte que el  banc “madrileny” que han creat, haurà de retribuir els accionistes i no pas a la societat civil d’on provenen les caixes fundadores. Un procés de desarrelament inexorable. Mentrestant tots nosaltres com si veiéssim ploure.