Canyes que es vinclen
Som ben poca cosa. Demà torna a ser dia 9. Demà farà cinc mesos, només, i ens sembla tant de temps. […]
De mica en mica torna a semblar que cada dia es fa de dia i que després d’una setmana n’arriba una altra. Sé que això, o gairebé això mateix, ja ho vaig escriure, quan va fer dos mesos, quan en va fer tres. Però és on sóc, en aquesta tensió somorta entre la rutina de la normalitat, portes enfora, i l’esberlament per dins, per sempre.
Som tan fràgils. De mica en mica tot comença a semblar normal, tornes a semblar el qui semblaves abans. Però de cop, sense avisar, una altra coltellada t’obre la ferida encara a mig tancar. Com aquest matí.
Demà passat o l’altre n’hi haurà més, segur. Som fràgils, poca cosa. Viure és això, és així. Encara rai si, com les canyes, després d’aquesta ventada, d’aquella riuada, som capaços de tornar-nos a dreçar.