És cinc anys més jove que jo. Tot i això ja està retirat de la feina per culpa d’un desafortunat accident que va patir caminant per la muntanya ara fa dos anys. La cosa va començar amb un cop inofensiu en aparença al genoll i va derivar cap a una bursitis que primerament es va infectar i després va
Carrers estrets i costeruts, que es cargolen al voltant de l’abadia. Una mar que puja i baixa quatre cops al dia i que cada vegada reinventa el paisatge, pedres carregades d’història i un magnífic claustre de doble columnata. Som al Mont Saint-Michel i ells caminen davant nostre i riuen.Mercat de dissabte a la Place des Lices de Rennes. És Sant Jordi i busquem una parada per comprar roses. Poca estona després,
“Bretanya és molt gran i no ho podrem veure tot, però si fem més o menys el programa que us proposo coneixereu “la meva” Bretanya, la de la meva vida de sempre, de la meva família i de la meva infantesa…” Amb aquestes paraules, la dolça J.-l’enamorada del noi gran de casa- resumia a finals de
Els nostres camins es creuen molts dies de bon matí, entre un quart i dos de vuit, a la cruïlla de la Travessera de Dalt amb el carrer de Larrard. Ell passeja un gos petit de pèl negre i rinxolat que en la meva ignorància sobre el món caní associo a la raça caniche o similar. I jo, des
(la sèrie comença aquí) L’endemà de l’atemptat, de bon matí, recordo la imatge d’una pila de veïns aplegats de manera espontània que ajudaven a buidar el local de les restes cremades. També recordo en Gaspar, blanc i abatut, assegut en una cadira al carrer incapaç d’articular un mot i la Marina al seu costat que, tot i els seus
Un cau ple de llibres. Així és com un passavolant descriuria l’espai ocupat per la botiga d’en Gaspar. Però un cau ple de llibres pot ser perfectament una llibreria. Només cal que al capdavant hi hagi un llibreter, no un simple venedor. La llibreria Maga era una cofurna de pocs metres quadrats a la cantonada dels carrers d’Amèrica i del
Ara fa dos anys (vegeu aquí) explicava que el quiosquer de la plaça Sanllehy tancava la seva parada després d’uns quants anys de servei al barri. Al tram final de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, a tocar de la plaça i de la Clínica Quirón -un espai que no arriba als cinquanta metres-, quedaven dues petites papereries per disputar-se la clientela: la
Ara que som a punt de tancar el cicle festiu de Nadal, Cap d’Any i Reis i de tornar a la rutina habitual tinc ganes d’evocar la nostra darrera visita a Girona. Hi vàrem anar el dimarts 28 de desembre amb la idea de veure el quadre de Martí Alsina “El gran dia de Girona” (vegeu aquí i aquí), tot i que,
El divendres i el dissabte hem tingut boires intenses al Mugello i avui, diumenge, el dia de la tornada a casa, la Toscana ha patit el pas d’un front de pluges bastant potent. Plovia amb ganes quan a les vuit del matí l’A. i jo ens hem acomiadat, a Poggiolina Bassa, dels nostres amics Franco i Lorella, però a
Seguint el nostre costum -el novembre de 1982, quan va venir Joan Pau II vàrem agafar la canalla i ens en vàrem anar a viure a Girona un parell de dies- aquests dies que tindrem pontífex i pontifical a Barcelona l’A. i jo aprofitarem per fer la nostra pelegrinació de tardor a la Toscana. Sembla
(La sèrie comença aquí) Tan cofois que estàvem l’A. i jo fa tres anys amb la nostra visita al Caffè Greco de Roma (vegeu aquí) i resulta que, pel que hem llegit després, el cafè autèntic de Roma -i considerat amb força consens com el que serveix el millor cafè del món, poca broma- és
Al doctor Francesc Rams el vaig conèixer fa uns deu anys. Des d’aleshores la nostra relació ha estat molt especial: ens hem vist només un cop l’any durant la revisió mèdica que l’empresa on treballo fa al seu personal fins fa dos anys, quan un altre equip de metges va guanyar el concurs i va entomar la cura de la nostra salut laboral. Comptat i
(La sèrie comença aquí)Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes ja ho saben: quan a casa ens proposem de fer un viatge de vacances procurem planificar-lo de la manera més acurada i detallada possible. Un sistema que, em consta, per a molta gent és l’antítesi del plaer de viatjar. Ço és, trencar amb les rutines, conèixer nous indrets, adaptar-se
Començaré aquest àlbum de petites cròniques del nostre estiu italià amb un acudit molt dolent: quan es visita per primera vegada aquell país una de les coses que més sobten és la sensació de trobar-te envoltat de gent amb una forta dimensió religiosa, producte -es podria pensar- del veïnatge amb el Papa de Roma. Si més no,
D’aquí a molt poques hores, a un quart de vuit del matí més concretament, des del camp d’aviació del Prat ens envolarem en direcció a Roma per començar el nostre tercer estiu italià. Fa dos anys l’objectiu va ser Sicília, l’any passat la Pulla, la Basilicata, Calàbria i la Campània -és a dir, el taló i la puntera