Fa uns mesos em va arribar la notícia que s’havien començat a organitzar unes visites guiades a la Basílica de Santa Maria del Pi. Una iniciativa d’allò més interessant perquè, a part d’una passejada pels racons menys coneguts de l’església, l’oferta inclou la pujada al campanar, un dels més alts -si no és el més alt-
Si no vaig errat demà, dimarts 20 de maig, la doctora J. prendrà possessió de la seva plaça en el departament de pediatria d’un dels hospitals públics més importants de Barcelona. Coneixem la doctora J. des que era una nena. A finals dels 80 els seus germans grans jugaven a bàsquet als Lluïsos de Gràcia amb els dos nois de casa i d’aquella
Tot descobrint Menorca durant cinc dies d’aquesta Setmana Santa… Estic segur que en llegir el títol d’aquest apunt a més d’un lector se li dibuixarà un somrís sota el nas i pensarà que potser ja era hora que als meus 64 anyets acabats de complir descobrís aquesta fantàstica illa que els barcelonins tenim a menys de tres quarts d’hora d’avió.I encara podrà fer més
(La sèrie comença aquí) En una de les fotografies fetes pel nostre avi -aquesta sense nom ni data al revers- es veu un home d’uns 60-65 anys assegut en una butaca de vímet que ha tret al carrer per fer-se el retrat. L’aspecte és el d’un pagès empolainat de diumenge: camisa blanca cordada fins a la gola, espardenyes del mateix
(Vegeu aquí l’article anterior de la sèrie) Pot semblar estrany però el cert és que entre la vila de Banyeres del Penedès que varen conèixer els nostres avis fa noranta anys i la que mon germà i jo vàrem visitar fa unes setmanes no es detecten gaires canvis pel que fa a la seva fesomia general. (n’hi ha més) La ruta de la
Fa un parell d’anys ja vaig explicar (aquí) la magnífica feina que mon germà Francesc està fent per esbrinar els orígens de la nostra branca familiar. Per saber d’on venim els Isern. Tenim la sort que partim d’un fet bàsic: tant l’avi Domingo com el nostre pare eren de naturalesa conservadora i endreçada. Dels que s’ho pensen dues vegades abans de llençar cap
Encara que el comptador que teniu a dalt i a la dreta de la vostra pantalla digui que fins a la meva prejubilació, el 19 de desembre, falten encara 37 dies, el cert és que tal dia com avui del mes que ve, el dimecres 11 de desembre, serà el primer que ja no hauré d’anar a treballar perquè estaré gaudint de la part
(La sèrie comença aquí) Destinem el 17 d’agost, dissabte i penúltim dia de la nostra estada en terres genoveses i de la Ligúria, a embarcar-nos per visitar Le Cinque Terre, una de les meravelles turístiques de la zona que els autèntics visiten des de l’interior, poble a poble (com el seu nom indica, n’hi ha cinc), per mitjà d’un tren petit i simpàtic que els
El nostre viatge número tretze a Itàlia -i el cinquè estiu que dediquem a una zona concreta d’aquell país que estem intentant conèixer de sud a nord amb detall- ha tingut com a destí d’enguany durant set dies d’agost la Ligúria. I principalment la ciutat de Gènova. Com diu Pla a les “Cartes d’Itàlia”, Gènova és una ciutat que, per veure-la
“Els pintors holandesos antics, quan volien representar la vida humana, pintaven una casa alta de pisos, oberta sobre una plaça animada, i, a cada finestra o lluerna, hi posaven una escena directa, nua, crua, sovint d’una terrible obvietat. Gènova és un panorama fantàsticament ampliat d’aquesta manera de representar la vida. És una gran ciutat que
El primer que em va dir va ser que es deia Sinaí i que tenia un any i mig. “Sóc el gat oficial d’aquest restaurant”, va comentar-me per completar la presentació mentre iniciava una tanda d’estiraments que va cloure amb un enorme badall amb el qual durant uns segons va exhibir la perfecta arquitectura de les seves dents de felí.El que ara explicaré va esdevenir-se
Si tot va segons les nostres previsions el proper cap de setmana l’A. i jo farem un viatge llampec cap a terres occitanes. Més concretament a Avayron per veure de prop, de lluny, per sota (gràcies pel consell, Roser) i per totes les bandes que sigui possible el viaducte de Millau, una espectacular obra d’enginyeria inaugurada l’any
Acabo d’assabentar-me’n via Vilaweb: l’escriptor Màrius Serra ha estat elegit membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És, sens dubte, una notícia magnífica. Per a ell, és clar, i sobretot pel país, que demostra amb decisions com aquesta que té molt clars on hi té els referents. Escric de memòria però juraria que
Aprofitem que aquest diumenge la mare de l’A. compleix 89 anys per fer-li un regal molt especial: visitem el Monestir de Sant Benet de Montserrat per compartir unes hores amb la germana Josefina que hi viu, integrada a la comunitat, des de fa una pila d’anys. Pel que sé, la Josefina era cosina del Josep Rabella, el pare de l’A. Vivia en el primer
Avui el santoral commemora la festa de la Conversió de Sant Pau (allò de la caiguda del cavall…) i el meu amic i parent sobrevingut Pau Elias celebra el seu sant. Aprofitaré, doncs, aquest apunt per felicitar-lo i per parlar breument sobre ell. El Pau és un parell d’anys més gran que jo i des de fa força temps