Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tan cofois que estàvem l’A. i jo fa tres anys amb la nostra visita al Caffè Greco de Roma (vegeu aquí) i resulta que, pel que hem llegit després, el cafè autèntic de Roma -i considerat amb força consens com el que serveix el millor cafè del món, poca broma- és el Sant Eustachio, situat a la petita plaça del mateix nom, just al costat de l’església consagrada al culte d’aquest sant caçador i a un centenar de metres del Panteó.

A diferència de la nostra visita anterior, aquesta vegada ja anàvem avisats que ara a Roma és impossible trobar enlloc un exemplar de La Vanguardia. Això sí, d’El Mundo, l’ABC i El País n’hi ha més que un foc no cremaria. Quina vergonya…

Davant d’unes perspectives tan decebedores -que la realitat després ens va confirmar- vaig tenir la precaució d’endur-me de casa un parell de fulls amb els encreuats de dies anteriors i així no hi varen haver sorpreses. Faríem el Serra i el Fortuny tot prenent el millor cafè del món!

Ens havien dit que el Sant Eustachio té molta més fama de qualitat que espai per gaudir-ne. I que el seu prestigi és plenament justificat. El cert és que l’establiment és una cofurna que no arriba als vint metres quadrats on s’hi acumulen la caixa amb l’home que cobra les consumicions, un taulell d’exhibició i venda de productes de la casa i, és clar, la barra.

Llevat dels mesos d’estiu que treuen mitja dotzena de taules a la vorera la resta de l’any els clients han de degustar les meravelles de la casa a peu dret i encara ben contents si, després de la preceptiva estona d’espera, han estat afortunats i poden tenir accés directe a uns centímetres de barra.

Una altra cosa que singularitza el Caffè Sant Eustachio és que és l’únic bar del món civilitzat (de fet, un lloc sense cafès no ho deu ser gaire, de civilitzat) on la cafetera està damunt de la barra i d’esquena al públic. Diuen que és perquè ningú vegi el secret de com el cap de cambrers manipula la barreja de cafè i gestiona els mecanismes de la hidrocompressió i el vapor. Fantasmada? Realitat? No ho sabria dir, però el cert és que, segons l’A. i altres entenimentats elements cafeters de la família o coneguts, els beuratges que surten d’aquella màquina són excelsos (i si feu com jo i els barregeu amb unes gotes de “grappa” l’apoteosi és garantida).

Nosaltres, matiners de mena, el dia que hi vàrem anar ens vàrem plantar davant la porta pocs minuts després de les 9 -portàvem ja una estona seguint la ruta que Enric González descriu a “Historias de Roma”, un llibre que (diguem-ho de passada) ens ha estat de gran utilitat- i no vàrem tenir cap problema per ocupar una de les tauletes del carrer.

Va ser una sessió diferent a la del Greco i fins i tot a la de l’any passat al Caffè Gambrinus de Nàpols (vegeu aquí). Però ja ens està bé. Sabem que a Nàpols difícilment hi tornarem i que, en canvi, a Roma ens hi veuran el pèl unes quantes vegades més.

Hi tornarem, al Sant Eustachio. Encara que sigui per fer un aromàtic i gustós alto en el camí que uneix dues meravelles arquitectòniques de la Ciutat Eterna: el Panteó i la llanterna espiral del gran Borromini que corona la cúpula de l’església de Sant Ivo alla Sapienza.

Quanta bellesa, Déu meu… Me n’hi tornaria, cada cop que hi penso…

(La sèrie continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!