Totxanes, totxos i maons

Al doctor Francesc Rams el vaig conèixer fa uns deu anys. Des d’aleshores la nostra relació ha estat molt especial: ens hem vist només un cop l’any durant la revisió mèdica que l’empresa on treballo fa al seu personal fins fa dos anys, quan un altre equip de metges va guanyar el concurs i va entomar la cura de la nostra salut laboral.

Comptat i debatut, doncs, en Rams i jo ens haurem vist en set o vuit ocasions com a molt. La primera part de la visita era d’actualització. Repassava la meva fitxa, em preguntava com em trobava, quines novetats hi havia hagut en la meva vida, feia les anotacions pertinents…  (n’hi ha més)

… i després passàvem a la cabina per fer-me la ITV. Mitja hora a tot estirar.

Mitja hora, però, durant la qual hi havia temps per a les petites complicitats. Recordo que el primer dia que vaig seure davant seu em vaig fixar en la fotografia que tenia damunt de la taula d’una senyora que s’assemblava moltíssim a l’actriu Carme Sansa. Li ho vaig comentar i em va dir que no, que era la seva muller i que, certament, no era la primera persona que li feia notar la similitud física. Almenys en aquell retrat.

Per un amic comú -el doctor R., membre també d’aquell equip de metges- en Rams i jo sabíem que compartíem una dèria: la música rock. Per això, després de comentar-li que seguia sense fumar des d’octubre del 94, que continuava fent vida sedentària o que el colesterol estava sota control gràcies a la meva ració diària d’atorvastatina canviàvem de registre: ell em deia que els Portishead s’havien tornat a ajuntar i que preparaven gira i disc i jo li deia meravelles de l’“Is this it?” dels Strokes.

Fa un parell d’anys, potser menys, el noi petit de casa em va parlar d’una gent que es deien Mine! i que feien rock en català. Acabaven d’editar pel seu compte un disc –“Villa Antonieta”– i en preparaven un altre. També em va dir que estaven implicats en el concurs Sona 9 de la revista Enderrock.

Com que els consells en matèria de música que m’arriben dels dos nois de casa -ara mateix m’ho estic passant pipa escoltant el “Gone Down South”, de Gecko Turner (vegeu-lo aquí), que em va recomanar especialment el noi gran- procuro seguir-los al peu de la lletra vaig entrar al meu iPod aquell “Villa Antonieta” i uns mesos després les sis cançons del següent treball dels Mine!: “Selva de Mar”.

Doncs bé, resulta que el cantant, guitarrista i compositor de bona part del repertori del grup és un vailet que es diu Albert Rams i que, com no podia ser altrament, és fill del meu doctor Rams.

Després d’escoltar els dos primers discos dels Mine! no cal dir que esperava amb candeletes el tercer. Un disc que després de guanyar el Sona 9 de l’any passat s’editaria seguint els circuits comercials habituals. Des de fa un parell de setmanes ja és a les botigues, es titula “Un brindis pel nen androide” (vegeu aquí), l’he escoltat unes quantes vegades i la meva impressió és altament positiva. Un encert.

Prometo, doncs, un apunt dedicat especialment a aquest disc d’aquí a uns dies i continuo perquè avui de qui parlo és del pare, no del plançó.

(Per cert, si entreu a Enderrock TV (vegeu aquí) trobareu que en l’últim programa de la temporada anterior fan una entrevista als “Mine!”)

La gran notícia del dia és que he sabut  -com sempre a través del doctor R., el nostre intermediari- que el doctor Rams acaba d’obrir un Bloc amb el títol “La cançó del divendres” (vegeu-lo aquí) i en el qual es proposa penjar cada divendres un comentari sobre una cançó concreta.

El programa promet: va començar amb “Strawberry Fields Forever” (Beatles), va continuar amb “Cyprus Avenue” (Van Morrison) i la setmana passada ens va clavar el “Forever Young”, del mestre Dylan. Millor impossible.

En Rams -que comença explicant que un canvi molt important en la seva vida li permet ara gaudir de més temps per ell i la família (punyetero!!)- fa el que a mi m’agrada també fer: barrejar la música amb la vida, la melodia amb els records i els acords amb els sentiments. I com que, a més a més, devem ser si fa no fa de la mateixa edat les complicitats continuen funcionant a tota màquina. Encara que ja no ens vegem ni un cop l’any.

Jo ja he posat l’enllaç a “La cançó dels divendres” en la columna de Blocs recomanats que trobareu a la dreta de la pantalla i, per si de cas us passa per alt, també en l’apartat d’enllaços de música i cinema.

No us el perdeu, al doctor Rams. Feu-me cas…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!