Totxanes, totxos i maons

Carrers estrets i costeruts, que es cargolen al voltant de l’abadia. Una mar que puja i baixa quatre cops al dia i que cada vegada reinventa el paisatge, pedres carregades d’història i un magnífic claustre de doble columnata. Som al Mont Saint-Michel i ells caminen davant nostre i riuen.Mercat de dissabte a la Place des Lices de Rennes. És Sant Jordi i busquem una parada per comprar roses. Poca estona després, amb els regals florals convenientment repartits, l’aperitiu amb els nostres amics -la nostra nova família bretona- en un bar petit com un cop de puny i amb fuet català en el nostre honor. Sona de fons Joe Dassin, les parets són plenes de fotografies dels cantants de l’època que jo llegia “Salut les Copains”. I ells, així que en tenen ocasió, riuen.

Visita a l’illa d’Arz, al bell mig del golf de Morbihan. Gairebé un mar interior, que protegeix l’indret de les fúries de l’Atlàntic. Dinar a l’aire lliure, en el jardí del restaurant, menjar sense pretensions i deliciós. A l’hora dels cafès jugo a fer plans per retirar-m’hi amb l’A. quatre o cinc mesos quan m’hagi jubilat per escriure les meves memòries i llegir Montaigne, Proust, Dant, Pla i Homer amb tot el temps del món. Passeig en bicicleta de punta a punta de l’illa i esforços addicionals pels qui no hi estem acostumats. El noi gran de casa, amb conya fina, xiula la sintonia de “Verano azul”. I les rialles esclaten en el moment menys pensat.

Descans a Betton. L’antiga granja transformada en habitatge, la gespa esquitxada pels forats dels talps i el rododendre que cada matí ens sorprèn amb una nova taca de color. L’imprescindible “apéro” de les set de la tarda amb Salif Keita primer i Didier Squiban després com a teló sonor de fons, sense oblidar el descobriment de Zao i el seu estimulant “Ancien combattant”. La celebració de sant Marc i els preparatius per la festa -molt propera- del trentè aniversari de la “jolie J.”. Ells dos són el centre del món. Ho perceben i, ben orgullosos, riuen.

De totes les experiències, sons, colors i olors que tan generosament ens han arribat a l’A. i a mi aquests dies viscuts a Bretanya, la imatge que sens dubte no se’ns oblidarà mai és la d’una parella jove i amb tota una vida per endavant que reia i reia sense cap  trava ni mania amb l’alegria d’estar junts i de sentir-se bé.

Digueu-me carrincló però us asseguro que en més d’una ocasió aquests dies m’ha vingut a la memòria aquell rètol que hi havia a l’entrada del Tibidabo quan jo era petit que deia “La alegría de los hijos, felicidad de los padres”.

Quanta raó que tenien…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!