Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes ja ho saben: quan a casa ens proposem de fer un viatge de vacances procurem planificar-lo de la manera més acurada i detallada possible. Un sistema que, em consta, per a molta gent és l’antítesi del plaer de viatjar. Ço és, trencar amb les rutines, conèixer nous indrets, adaptar-se a nous costums i a gent diferent a l’habitual i deixar oberta la porta a la possibilitat de l’aventura.

Vull dir amb això que pel que fa a les vacances l’A. i jo preferim anar a la segura i deixar el mínim espai a la improvisació. Coses de l’edat, segurament. Per això tenim el costum de començar a preparar la nostra sortida d’estiu cap a gener o febrer.  El “modus operandi”, d’altra banda, no té cap secret. I ara, amb el suport d’Internet, encara menys…  (n’hi ha més)

Comencem amb la tria del lloc on anirem. Una tria que actualment està determinada pel nostre PQII (Pla Quinquennal Italià dels Isern) que té com a objectiu conèixer els indrets més significatius d’Itàlia en cinc anys de sud a nord (un Pla complementat pels nostres semestrals caps de setmana a la Toscana). Aquest estiu, per cert, amb la passejada per Umbria i el Laci hem arribar a l’equador del Pla.

Un cop definit l’itinerari acotem dates i comencem per contractar els vols d’anada i de tornada. El següent pas, amb el complement de guies, mapes i consells de gent entesa, ja és la fixació de l’itinerari i la contractació dels hotels.

Per ser fidel del tot a la veritat he de dir que el mèrit de bona part d’aquesta feina -molt especialment la tria d’hotels- cal atribuir-lo a l’A., dona pacient i metòdica sense la qual l’èxit d’aquestes operacions seria molt menor.

Ella busca i remena entre les diverses opcions, combina localització, serveis, qualitat i preu i, sobretot, consulta els comentaris que els usuaris anteriors de cada hotel han penjat a la pàgina web ja que considera -jo crec que encertadament, encara que de primeres em sembli una pèrdua de temps- que és el millor termòmetre per mesurar les virtuts d’un establiment on, lluny de casa, t’hi has de passar una o més nits de la teva vida.

(Ara que hi penso, l’únic fracàs que recordo el vàrem tenir fa tres anys -just abans del PQII– a Kayenta, Arizona, a tocar de Monument Valley, amb un hotel de la cadena Best Western que ens va sortir repatani.)

Tot aquest procés que, com dic, sol començar durant els freds hivernals, es tanca quan tornem a casa i rebem els correus electrònics dels hotels que ens demanen que escrivim la nostra opinió al seu web.

El sistema per valorar els hotels permet que el comentari s’escrigui en qualsevol llengua (nosaltres, és clar, fem servir el català) però demana per mitjà d’un menú desplegable que el viatger s’identifiqui amb unes quantes tipologies que ja vénen prefixades i que surten en castellà.

Són les següents: “Persona viajando sola”, “Grupo de amigos”, “Pareja joven”, “Pareja con niños”, “Familia con niños pequeños”, “Familia con niños mayores” i, per acabar, “Pareja mayor”.

L’A. amb bon criteri en posar els comentaris ens defineix com el que som: “Pareja mayor”. Un senyor i una senyora d’una certa edat que ja han passat per la majoria de les categories anteriors. La seva elecció, per tant, és impecable.

Però, tot i que és exacte i no gens pejoratiu, confesso que no deixa de fer-me un cert no-sé-què veure’ns definits com “Pareja mayor”. Amb el goig que fem encara…

(La fotografia que il·lustra l’apunt la vaig fer a la porta d’una església a Tarni. Una vila, per cert, bastant prescindible. Es veu que tot el que tenien de valor els ho varen bombardejar els avions aliats durant la guerra. El que diu cartell em sembla un sistema fi i irònic per demanar que la gent apagui els mòbils quan entra al temple.) 

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!