Totxanes, totxos i maons

Els nostres camins es creuen molts dies de bon matí, entre un quart i dos de vuit, a la cruïlla de la Travessera de Dalt amb el carrer de Larrard.

Ell passeja un gos petit de pèl negre i rinxolat que en la meva ignorància sobre el món caní associo a la raça caniche o similar. I jo, des de la moto, aturat en el semàfor del carrer de Larrard camí del despatx, observo com travessen a poc a poc -ell i gos- davant meu pel pas de vianants.

(n’hi ha més)

Juraria que és més gran que jo, però no gaire més. 63 o 64 anys li faig a tot estirar. Almenys si em fixo en el seu rostre poc solcat d’arrugues i, sobretot, en la cabellera: abundant, amb poques entrades i amb una equilibrada -i envejable- proporció entre cabells blancs i negres.

Altres aspectes externs, però, apuntarien en sentit contrari. La manera de caminar, per exemple, arrossegant els peus amb passes curtes i vacil·lants, una certa rigidesa en l’esquena anormalment inclinada cap endavant, la flaccidesa de les galtes o l’expressió de la mirada, una mica esvaïda, m’inclinen a pensar que aquest home deu haver patit en un passat no gaire llunyà algun accident de tipus neurològic o cardiovascular que va superar satisfactòriament però que va avançar la seva retirada de la vida activa. Perquè d’una cosa sí que n’estic segur: està jubilat.

Deixant de banda el que he descrit més amunt el seu aspecte extern és força normal. Vull dir que a aquelles hores matineres es passeja correctament abillat i amb una única concessió a l’estrambòtic: damunt de tota la roba du posat un batí curt de tons rosats que no abandona mai, ja sigui hivern o estiu. L’uniforme de passejar i de remenar el gos, m’imagino.

A la mà dreta porta els estris canins: la corretja i una bossa de plàstic de color blanc per recollir les cagarades. A la mà esquerra hi té instal·lada de manera permanent una cigarreta que xucla amb delit i que m’atreviria a jurar que no és pas la primera del dia.

Ahir al matí, quan era exactament al mig del pas de vianants i el semàfor començava a fer pampallugues, el gos es va aturar i va eixarrancar-se amb símptomes evidents que en aquell just instant tenia desitjos d’alleujar el budellam.

A la vista de la situació l’home va començar a estirar la corretja fins aconseguir que el gos, amb les cames immòbils i sense variar la seva posició amb l’artilleria a punt de descarregar, arribés a tocar de la vorera i deixés de fer nosa als vehicles; a la meva moto, vaja. Allí mateix va deixar anar un parell de cagarros llargs i prims d’un fastigós color groguenc.

En veure els resultats de tot plegat -i, sobretot, la cara de fàstic que jo deuria fer- l’home em va enviar una mirada de fugaç complicitat mentre s’embolicava la mà amb la bossa de plàstic i, ajupint-se amb alguna dificultat, recollia les dues punxes que havia evacuat la bèstia.

Mig minuts després, mentre enfilava cap a Lesseps, encara tenia al cap la imatge de les dues tifes i em feia creus de com vaig estar, de clarivident, el dia ja llunyà que vaig decidir que a casa no entraria mai cap animal de pèl, ploma o potes. Ni gats ni ocells ni gossos ni res que s’hi assembli. Encara que vinguin de visita…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!