Llegeixo la crònica que escriu el corresponsal de Vilaweb a les festes de Bétera (vegeu aquí) i els apunts que l’amic Vicent Partal escriu al seu Bloc (vegeu aquí) i em ve al cap el record de fa quatre estius, quan l’A. i jo vàrem ser-hi i, gràcies a la generositat dels nostres amfitrions, vàrem tenir l’oportunitat
La Toscana en primavera és una indescriptible explosió de verds que t’atrapa des del primer moment que hi entres en contacte i que se’t queda enganxada molt a dintre. Parlo de la Toscana en general però molt especialment de la Val d’Orcia, l’indret on l’A. i jo hem viscut aquest darrer cap de setmana. Una vall el
Cap de setmana llarg -almenys pels barcelonins- i especialment atrafegat per mi ja que he d’enllestir feines d’ara i de la setmana vinent. I amb l’ordinador encara a mig gas. El motiu, però, s’ho val: d’aquí a set dies l’A. i jo serem per la Toscana fent la nostra habitual (d’uns anys ençà) visita de primavera. L’escenari
Surto a comprar patates fregides perquè sembla que farem curt amb les previsions pel vermut. Preparem un dinar una mica especial ja que celebrarem la Mare de Déu de Montserrat, el sant de la mare de l’A. També hauríem de celebrar Sant Marc però haurà de ser un altre dia ja que el noi gran de casa aquest cap
No és home de grans efusions o de moltes paraules però cada vegada que ens trobem i podem xerrar una estona sento que s’activa de manera espontània un corrent de simpatia recíproca que estic segur que ni a ell ni a mi ens passa amb gaires persones més. Per acabar-ho d’adobar, avui hem parlat d’un assumpte íntimament relacionat amb la seva professió de
(La sèrie comença aquí) Algú em va dir que per veure monuments grecs antics no em calia anar a Grècia. Que amb una passejada per Sicília i el sud de la península italiana en tindria prou. L’any passat a Sicília en vàrem tenir la primera prova. I aquest estiu la nostra ració grega ens l’ha cobert amb
(La sèrie comença aquí) Mira que en som, a casa, de detallistes i primmirats a l’hora de preparar una cosa tan sagrada com les vacances d’estiu (un deliciós ritual al qual, a mesura que ens anem fent més vellets, l’A. i jo cada vegada li donem més importància). Els seguidors fidels d’aquestes Totxanes saben prou bé que a
(La sèrie comença aquí) El debut de la nostra etapa italiana va ser fa dos anys i mig i, com no podia ser altrament, el vàrem fer a Roma. Va ser un cap de setmana (vegeu aquí) de març esplèndid i de difícil oblit gràcies a la generosa i inspiradíssima carta que els nois de casa varen escriure a
Ja hem tornat de la nostra excursió per la Toscana d’aquesta tardor. Hem seguit, tal com estava previst, la ruta de Piero della Francesca (vegeu aquí) i ho hem pogut veure tot. És a dir, sense ensopegar amb cap lloc on l’obra que buscàvem fos “in ristauro” o l’edifici que l’allotjava estigués sotmès a “lavori in corso”, cosa ben habitual
(La sèrie comença aquí) Un dels plaers del viatge és, sens dubte, la seva evocació, reviure’l a través del record quan ja s’ha acabat. Un record que, a més a més, amb el pas del temps difumina els racons grisos i es va estilitzant i embellint. Si tafanegeu en la columna de la dreta, allà on es parla
D’aquí a cinc dies l’A. i jo farem la nostra escapada habitual de cada primavera i cada tardor a la Toscana. Dos dies planificats per veure coses molt concretes: arquitectura i paisatges (en primavera, que el dia és llarg) o esglésies i museus (per la tardor, que el dia curteja). Només dos dies per veure meravelles en comptagotes
(La sèrie comença aquí) La central de correus de la plaça Matteotti és un dels pocs edificis del segle XX que les guies turístiques de Nàpols destaquen. L’autor és l’arquitecte Giuseppe Vaccaro, es va inaugurar el 1936 i, certament, tot i ser construïda durant el període feixista -inspirador d’una arquitectura ampul·losa i molt escenogràfica- no
El Corso Garibaldi és un carrer no gaire ample, costerut i ple de bars i botigues de records. És l’eix principal del centre històric d’Otranto, la ciutat situada més a l’orient d’Itàlia i un dels punts de major efervescència turística de la península salentina, el taló de la bota italiana. Són quarts de sis de la tarda del dimarts 18
Ara fa vint-i-quatre hores érem al camp d’aviació de Nàpols tot esperant el moment d’enfilar-nos a l’avió que ens havia de tornar a casa. Era el final de vint-i-un dies de vacances pel sud d’Itàlia. Tres setmanes, la darrera de les quals la vàrem dedicar íntegrament a Nàpols, una ciutat intensa i excitant sobre la qual ja parlaré en la
El meu estimat amic Quim compleix 50 anys. Poca broma, que mig segle no és un aniversari qualsevol… La data no la recordo amb exactitud però ja deu fer uns vint-i-cinc anys que en Quim i jo ens coneixem. En canvi, les circumstàncies del nostre primer contacte sí que les recordo bé. Aleshores ell i jo treballàvem al Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Ell a