Totxanes, totxos i maons

Ara fa dos anys (vegeu aquí) explicava que el quiosquer de la plaça Sanllehy tancava la seva parada després d’uns quants anys de servei al barri. Al tram final de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, a tocar de la plaça i de la Clínica Quirón -un espai que no arriba als cinquanta metres-, quedaven dues petites papereries per disputar-se la clientela: la Montserratina i la Pica-soques. Si més no en teoria ja que de seguida es va veure que el responsable de la papereria Montserratina era qui es posava les piles més de pressa i millor a l’hora de capturar la fidelitat dels veïns.

L’amo, un xicot jove -jo li faig, més o menys, l’edat del noi gran de casa- i amb ganes de menjar-se el món, es va empescar unes butlletes que repartia a qui entrava a la seva botiga. Cada butlleta tenia deu quadres i per cada diari que li compraves te’n marcava un. Quan tots eren plens et regalava el diari següent i et facilitava una nova butlleta per reiniciar el procés.

La campanya va durar ben bé quatre o cinc mesos, fins que la nova clientela va començar a consolidar-se i val a dir que va ser un èxit. Incrementat, a més a més, per la nul·la capacitat de reacció de l’altra papereria que sembla que va donar la batalla per perduda des del primer dia.

No cal dir que des d’aquella època el meu proveïdor de diaris, revistes i altres productes de papereria dels caps de setmana -de dilluns a divendres per motius de feina em proveeixo a la Rambla- és en Jordi, l’home de la Montserratina. S’ho ha ben guanyat.

Dissabte passat un cartell informava a la clientela que a partir d’aquesta setmana la papereria es traslladava al local de l’antiga floristeria Verd, en la mateixa avinguda, a uns quinze metres de la botiga actual.

La floristeria ocupava una superfície que no exagero si dic que era cinc o sis vegades més gran que la papereria. Va ser un bon negoci mentre la Clínica Quirón -situada just al davant- funcionava, però quan es va traslladar a la nova ubicació a tocar de la Ronda de Dalt el negoci de les flors es va ensorrar i el local ha estat tancat durant l’últim any i mig.

Em sembla exemplar que el meu amic s’hagi decidit a ampliar el negoci sense demanar cap subvenció ni res de similar. Senzillament jugant-se els seus diners i apostant fort amb l’únic capital de la seva empenta i les seves ganes de tirar endavant malgrat la crisi.

Jo admiro i respecto moltíssim la gent com l’amo de la papereria Montserratina perquè és amb actituds com la seva que el país podrà tirar endavant. Cada matí -durant els set dies de la setmana- obre la botiga a les 7 i la tanca a les 2 i sempre hi té gent. Mai se’l veu cansat o amb cara de pomes agres i sempre té un comentari amable per a tothom qui entra al seu petit cau, ja sigui client habitual o passavolant. No és una vida fàcil però ningú ha dit que l’èxit arriba sense dedicar-li esforços ni sacrificis.

Li ho vaig voler dir el diumenge -al seu costat hi havia la muller i les seves filles bessones desmuntant prestatgeries- i, alhora que agraïa les meves intencions, em deia que estava molt il·lusionat i que estava convençut que se’n sortiria.

Jo també n’estic convençut: la gent com ell se’n surt.

Són aquests, vet-ho aquí, els individus i les actituds que fan possible allò que en diem -amb la boca ben plena- “fer país”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!