El mail obert d’aquest dilluns mirava de fer balanç de l’any que ha passat tot mirant endavant, cap al futur. I per les reaccions que va provocar diria que no sóc sol a veure-ho així. […]
La plaça Cabrinetty és un dels indrets més suggerents de Puigcerdà: tant la plaça tota porticada com el personatge que li dóna nom insinuen que la capital de la Cerdanya és plena de secrets que val la pena de descobrir, bé que la majoria hagin estat massa amagats fins i tot per als mateixos cerdans… […]
Hi ha un anunci que fa dies que m’obsessiona. Hi ha una parella i quan ell li ofereix de fer la truita de patata ella respon que prefereix la de la mare, que és amb ceba. “Li posa ceba”, em sembla que diu, literalment. I això és el que m’obsessiona. […]
Fa vuit dies m’exclamava, per mail obert, davant una afirmació de Xavier Domènech sorprenent venint d’un historiador ara posat a fer de polític. I potser encara m’ha sorprès, o escandalitzat, més que les seves paraules hagin tngut tan poc ressò…
A dos dies de la Marató d’aquest any, Vilaweb va publicar a la Dolors un article sobre una d’aquelles coses que no es veuen però que hi són: la incontinència, com afecta homes i dones i la diversa visibilitat social que té en el cas dels uns i de les altres. EL copio aquí, […]
Avui fa vuit dies, a l’últim mail obert em feia aquest pregunta, arran de les declaracions del conseller de cultura entrevistat per un diari del qual no cal esmentar el nom. Avui ha estat Ignasi Aragay qui, al diari Ara, ha plantejat qüestions similars en tots uns altres termes. I és que l’arrencada de la legislatura, apassionant en tants camps, és ben tebiona pel que fa a la cultura. Segur que no sóc l’únic que està disposat a remarcar-ho sense conformar-s’hi. (més…)
Avui jo també celebro que Raimon fa 75 anys. I ho faig rellegint, tornant a escoltar, una de les cançons que per més que m’agrada potser no és entre les meves més preferides —”La pedra”, “La nit”, “Som”, “Cantarem la vida”, sempre, a més dels poetes a qui ha posat veu—, i m’agrada sobretot per aquesta imatge tan excepcional del temps que s’escola com l’aigua entre les mans:
Berlín és una ciutat travessada de cicatrius. La del mur és especialment visible i feridora. I, en un llarg tram, paradoxalment vistosa.
Aquests dies ho hem vist tot sovint: ve que algú despunta —i ja té ironia que el cas més sonat dugui el cognom de Zapata— i li retreuen unes piulades, unes paraules, una posició de temps enrere. I l’abaten. Les piulades pot ser que fossin reprovables. La intenció dels que el denuncien públicament per abatre’l, també… (més…)
M’adono que aquest diumenge Leonard Cohen fa vuitanta anys. I, per celebrar-ho, escolto una de les seves millors cançons. I en rellegeixo una meva aproximació en català de fa uns quants anys. […]