Chào ông Viêt Nam

Aquest Campionat Mundial de Futbol està donant molts fruits ….. deixant de banda l’esport del futbol ! Sí, pots anar llegint blocs escrits per periodistes com en Toni Padilla aquí a casa nostra (gràcies Toni per els teus posts)  o com els de’n Enric González.
Escriuen sobre temes interessants i moltes vegades oblidats o desconeguts i són espectadors d’un campionat amb punts de vista i visions molt diferents … interessants … de bon llegir.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/171682

http://blogs.elpais.com/dibuje-maestro/2010/06/culpa-de-thatcher.html

Avui mateix en Toni Padilla parlant dels boèrs entrellaçant una guerra molt cruel amb el club de futbol de Liverpool; increïble !  I en Enric Gonzàlez de la desfeta de l’equip de futbol d’Anglaterra que ell considera és culpa de la Thatcher; l’obrerisme anglès ja no existeix, i els futbolistes anglesos eren fills de miners, de cases pobres, de camperols, i aquella manera de fer, aquell orgull anglès ha passat a la història. 

A més en un comentari ens fan anar a un link de You Tube, un anunci del pa Hovis, un anunci que tothom espera, vaja com aquí la cervesa Estrella Damm, i veritablement és molt bò. Recordo jo també aquests anuncis del pa Hovis. Aquest però en poc menys de 3 minuts fa un repàs de la història d’Anglaterra. 

Us el recomano – clickeu:
http://www.youtube.com/watch?v=S4tFzuFGUOI

Una fotografia del jugador anglès Wayne Rooney, un dels poquets ‘hereus??’ de l’orgull britànic.

He passejat aquest matí pel barri … restes de petards, focs artificials, coets, paperets, un contenidor tumbat, … restes d’una revetlla plena de joia. Ahir nit, famílies i amics al voltant de la taula a les terrassetes de les cases de veïns. El pati de veïns era ple de gent i de llums. 
El cel s’omplia de colors ben a prop de la lluna. Els coets pujàven  i viatjàven directes a ella que ens donava ja llum i ens vigilava.

Però és un matí trist, molt trist; 12 persones van perdre la vida ahir a mitja nit en creuar la via del tren al baixador de la Platja de Castelldefels per arribar a la platja i celebrar plegats la revetlla vora la mar.
El grup era de trenta persones; dotze han mort i un nombre que desconec són als hospitals amb ferides molt greus.
El tren d’Alacant, precisament el d’Alacant on es celebren les festes de Sant Joan, va seguir el seu camí a Barcelona i es va trobar amb el grup de gent que temeràriament creuava les víes.
El pas soterrat per creuar les víes era allà …  
De petita sempre em mirava les màquines de tren, aquelles que treien molt de fum i embrutàven les façanes de les cases del carrer d’Aragó. Un cosí de la meva mare era maquinista i alguna vegada hi havia pujat en aquests monstres. Feien por. 

Una revetlla trista, trencada brutalment, una decisió mal presa i molts morts .. molts.

No pot ser un matí lluminós; molt trist i només puc enviar el meu sincer condol a totes les famílies que han perdut un ésser estimat, jove molt jove.

La fotografia d’un matí encara fosc però que ja comença a il.luminar-se per la llum del sol en les aigües d’un llac d’un país llunyà.

Quan els nous responsables del Ministeri d’Economia i Finances van entrar al despatx, es van trobar sobre la taula de l’antic secretari general el laborista Mr Liam Byrne,  una carta :

Dear Chief Secretary; I’m afraid there is no money.
Kind regards – and good luck ! Liam.

Benvolgut secretari general; ho sento, no hi han diners.
Ben cordialment i molta sort! Liam.

Més clar, l’aigua !

Diuen que el futbol és l’opi del poble, o qualsevol altre esport popular en qualsevol altre país; possiblement, i cert, moltes vegades. Però com sempre passa tot depèn de les persones que són al capdavant d’aquell o altre equip, o del mateix esportista individualment. Pot transmetre uns valors importants gràcies a la seva popularitat.
Llegint un article d’un periodista esportiu, que no ho sembla, en Ramon Besa del diari El Pais: ”La justícia poètica de Guardiola”, m’he fixat en aquest paràgraf:

Quan va ser el.liminat de la Copa per el Sevilla en un mal partit al Nou Camp (1-2) la nit de Reis, la seva filla Maria li va dir, – Desapuntat d’entrenador!! – quan li va dir que no podria acompanyar-la a la cavalcada de Reis perque havia d’anar al camp, tenia un partit. Passat els Reis, Guardiolla va anar amb els seus fills Maria i Màrius a visitar l’Hospital de la Vall d’Hebron perque participéssin en el lliurament de joguines als nens i nenes que tampoc havíen pogut anar a la cavalcada.

De ben segur que els seus fills van viure una altra realitat de la vida i van aprendre i molt per saber valorar el que els envolta. 

Escolto en Puyal , i informen que mai li han remuntat 4 gols al Barça’ …. !!!

Guanya el futbol, perden els resultadistes ! Gràcies Pep ! 

Aquests britànics sempre han de ser ‘diferents’ ! Sempre ens recorden que viuen en una illa, no a Europa …..

M’agrada, però, el seu sentit de l’humor i la seva ironía. Per exemple; com ningú té la majoria absoluta, el concepte de ‘HUNG PARLIAMENT’ m’encanta.
A més estàn molt preocupats, perque fa dècades que no es trobàven en una situació semblant. 

Ara, que per bò, el comentari fet per el Professor d’Història Peter Hennessy:


— IT’S THE MICK JAGGER ELECTION, WITH NO-ONE GETTING ANY SATISFACTION —

Doncs sí, han estat unes eleccions que no han satisfet a ningú ….

El futbol és un esport i en Pep Guardiola ho sap molt i molt bé; un esport que ell estima per damunt de tot. Només es pot guanyar a l’equip que ell entrena NO jugant a futbol; tots davant la porteria i xutar pilotes fora. I com tot esport, es guanya i es perd. Però aquest equip segueix endavant, jugant, i de vegades com si fos un grup de xicots que interpreten el joc al ritme que els diu el seu entrenador, com un grup amateur, i ja sabem que tots són més aviat mil.lionaris. Ahir ja ho va dir en Pep – és un Club que sap molt bé el que és perdre moltes, moltíssimes vegades – .
Gràcies nois per fer enaltir aquest esport. Avui ha estat el dia que he posat la bandera del Barça al balconet. 
Ara toca guanyar la Lliga i si no es pot … doncs tornaré a posar la bandera a l’endemà mateix de perdre.

Són aquestes celebracions per un día per recordar a la gent del món que existeix la fam, els nens, els drets humans, l’aigua, el mar i moltes més coses.

Però avui, dia 22 d’abril, fa 40 anys que a EE.UU. es van inventar el Dia de la Terra.
Organitzar activitats durant un dia per preservar el nostre món, tot el que ens envolta; plantar un arbre, netejar el bosc, estimar el nostre entorn, saber conviure amb la natura, escriure, respirar aire net ….. i és el país més poderós del món que ho va endegar, i és el país del món que més embruta la terra. Quin contrast !

Aquestes dues tortugues a les Galàpagos discuteixen, es miren, es barallen (¿?) o es pregunten que estem fent tots plegats ? Sí, teniu raó, ho embrutem tot, encara que hi ha bona gent que vetlla i lluita perque això no passi.

Les Galàpagos, precisament el lloc on en Charles Darwin va fer els seus descobriments. Un paradís …. en perill.

Un petit granet de sorra en homenatge als defensors de la terra i a tota la natura d’aquest el nostre món.

No escric gaire, millor dit, gens ni mica del què passa als EE.UU. En tenim ja molta d’informació; alguna notícia de vegades prou interessant i que poc es pot llegir a la premsa.

Però, aquesta dona de 70 anys, Nancy Pelosi, filla de Thomas d’Alessandro, italià, és a dir, arrels mediterrànies, ha estat la que finalment ha aconseguit que els EE.UU. tinguin una llei  per assistència mèdica universal, malgrat les asseguradores. 

Jo sempre recordo fa ja molts anys, com un americà quasi m’insulta perque vaig criticar aquest fet, no rebre una assistència mèdica per a tothom, rics i pobres; aquesta persona molt ofesa, em va dir que això volía dir anar directament al comunisme, com tots els europeus, que erem uns socialistes i comunistes ¿?
Enseguida vaig comprendre que havia de parar la conversa i parlar del temps. Era un client, i en la meva feina d’aleshores, calía guardar les teves idees en un calaix …..

Però em quedo amb una frase que he llegit a la premsa, i que la senyora Nancy Pelosi va expresar : 

Passarem per la porta i si la porta està tancada, saltarem per sobre la barrera. I si la barrera és massa alta, aleshores utilitzarem la perxa. I si això tampoc funciona, utiltzarem un paracaigudes. Però la reforma sanitària serà aprovada.


Fàcil no ho tindrà; la reforma sanitària ha estat aprovada i per el que he llegit ella ha estat una peça clau. L’antic client americà segurament no estarà gens content i lluitarà contra el ‘socialisme i comunisme’ dins el seu propi país.

Els que vivim al costat o a Gràcia, coneixem molt bé un restaurant on pots menjar molt i molt bé la cuina de terres llunyanes, i en part d’on venim …. Mesopotàmia.

En Pius Alibek va nèixer a Ankawa, Irak i viu a Barcelona fa molts anys, crec que va arribar l’any 1981.
Ha escrit un llibre :  Arrels Nòmades . En Pius coneix i domina cinc idiomes, i ha escollit el català per escriure el seu primer llibre. Diu que vol explicar a la seva filla, qui és ell, d’on vé i per què va marxar i sobretot per què són diferents. La Campana ha publicat aquest llibre.

Però em quedo amb aquestes paraules de’n Pius que he llegit aquest matí en un diari força important:

Parlo a les meves dues filles en arameu i català, dues llengües amenaçades, i a la meva dona, en àrab i castellà, dues llengües colonials.

Un escriu allò que veritablement sent i ho expresa així, sense més; les seves filles parlen i expiquen contes en català i ell ha escrit el llibre per la gent del nostre país, on va arribar fa molts anys i on viu.
Senzill, cap complicació, ser coherent amb un mateix, res és complicat ni important. 
És així. 

És evident que aquest any 2010, l’any del Tigre, no ha començat gens bé per aquest el nostre món civilitzat, prepotent, comfortable. La natura, aquesta la nostra terra segueix el seu camí des de fa mil.lions d’anys.

A mí m’agrada que la natura s’emprenyi i aquests petits homenetes i petites donetes
de sobte es troben en situacions difícils per una tempesta de neu espectacular.

La gent d’unes llistes tancades de partits politics i que diuen governen el país fan el que poden i el que saben, però totalment ignorants del què passa quan la natura diu prou.

Els que tenim una edat recordem altres situacions com les que ens expliquen: per exemple tornar en tren després de la missa del gall i allargar-se tota la nit a sota zero dins els wagons de fusta, i sense mòbil, no poder avisar a ningú, encallats i colgats de neu i amb una mica de sort poder sortir caminant i arribar a les neules a casa.

Ja tenim una altra història per explicar i aquesta gent de les llistes tancades podràn anar pensant en una propera vegada a veure si ho fan millor, i el poble fer cas del que diuen i el que pot venir i ser prudents, i sobretot, tots plegats estimar la natura i saber conviure amb ella, i si avui no es pot fer el que és habitual, doncs no ho fem, hi ha temps, no hi ha pressa, paciència i anar en compte de no caure perque els serveis d’urgència de traumatologia no es col.lapsin !!

Tot el dia nevant, però amb moltíssima força a partir de les dues del migdia. Ara a 3/4 de 7 de la tarda sembla que ha deixat de nevar, però tot s’ha complicat moltíssim. Els homes i les dones del temps aquesta vegada l’han encertat de ple i ja fa dos díes que han anat avisant d’aquest temporal de neu, vent i onades fora de mida.

Tot es veu diferent, res a veure amb els díes passats. Us deixo una fotografía del terrat de casa, amb roba estesa.

La mobilitat de la gent serà avui difícil i de ben segur més d’una escola hauràn de tancar més tard o fins i tot fer de ‘casa de colònies’ improvisada. I molta gent haurà de cercar un al.lotjament. 

Ja tenim notícies, coses per explicar, fotografíes i pensar i molt com alleugerir els problemes per poder continuar amb la nostra vida del dia a dia. 
Estarem ocupats.

Xile ha patit un fortíssim terratrèmol, 8.8 de l’escala Richter. Crec que és el més fort en la seva història. Més de set-centes persones han perdut la vida.
Més de dos milions de persones afectades. Carreteres i cases desaparegudes, barris malmesos, caos, mort, tristor, lluita, supervivència,  i el temible tsunami ja ha passat sense provocar més estralls, però els països que podíen estar afectats s’han mobilitzat per salvar vides.
En tot aquest entorn del nostre planeta terra saben i coneixen com la natura de sobte es mou en forma de tsunami, cicló, terratrèmol, sequera, aparicions de El Niño o La Niña, fets naturals que arriben de vegades a altres continents com Europa, per exemple.

Saber conviure amb la natura és essencial, conèixer molt bé el que un día pot passar, també. Penso en la gent que ha mort a Madeira, on unes construccions, tunels, autovíes han posat obstacles als torrents d’aigua després d’un episodi de pluges fortes. Penso en tants i tants ‘Riu Sec’ que tenim al nostre país i tots sabem que quan la pluja cau de valent les rieres s’omplen d’aigua, i volent arribar a la mar troben obstacles i més obstacles que l’home ha anat construïnt o deixant, sense pensar en la natura.

Xile no és Haití. En aquest país saben de terratrèmols, ciclons, factors com El Niño o La Niña, s’organitzen, després d’una forta sacsejada de la natura.

A Viêt Nam, també ho saben i les evacuacions són espectaculars, organitzades conjuntament entre el poble i el govern. Potser sí que veus cases al costat mateix dels rius o vora la mar, però aquestes són de bambú; desapareixen, i quan tot ha passat, construeixen una nova casa. Abans, però, han marxat a lloc segur. Ténen poques pertinences, les suficients per viure tranquil.lament. A Haití tampoc ténen moltes coses a casa, però l’urbanisme i la pobresa ha fet veritables estralls i molts morts, moltíssims.

He pensat en na Montserrat Abelló. Ella va viure l’exili a Xile molts anys i precisament en un Telenotícies va parlar na Roser Bru, amiga seva, explicant com havía viscut aquest terratrèmol. 

Escriu la poetessa : Creia que era fàcil i no ho és, les guerres mai no es guanyen.

No, no es pot guanyar a la natura; preveure, estudiar-la, conviure amb ella, estimar-la, però fer una guerra ……

Teatre Lliure, Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Josep Ma Arrizabalaga i …. Salvador Espriu: ” Primera Història d’Esther”.
És el que recordo en aquest moment i es va editar amb motiu d’aquest muntatge, amb text de’n Salvador Espriu i il.lustracions de Carme Solé Vendrell  

”L’AUCA D’ESTER SENSE HAC”.


Un petit tast :


Aquest rei de Pèrsia i 

d’altres llunyanies

és gran tastador de vi

i de llepolies.

Escapçà quelque cosí,

oncles i adhuc ties.

Però no fa de botxí,

si no l’enrabies.

Si cobeges matrimoni

amb sapastre poderós,

pacta prest amb el dimoni,

que sovint és jove i ros.

 

Aromada de coloni,

es teu cirerol d’arboç

ferma tant, que ni es favoni

pugui fer que toqui el dos.

No surts pas de Sant Celoni,

ni dic res dificultós:

si no saps mot que consoni

compra’t gat, canari o gos. 

……
i continúa aquesta Auca.

Estrena: 21 de maig de 1982 – Girona.
Coproducció: Teatre Lliure amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.