Chào ông Viêt Nam

‘Aquest últim partit en Seve no el podrà guanyar, apassionadament com sempre feia, arriscant, salvant cops increíbles, lluitant.
Abans de publicar aquest esborrany, he mirat les notìcies: Seve ha mort.

Em van explicar un conte. Situem-nos al secle XV i veiem dos pastors avorridots, sentats, vigilant les ovelles prop de la mar, a Saint Andrews un poble petit a les highlands d’Escòcia. Se’ls va ocórrer agafar un pal, unes pedres (n’hi han moltes) i jugar a fer entrar una de les pedres dins els forats (n’hi han molts) del camp on pasturaven les ovelles. Els va agradar aquest joc i es van felicitar per haver pensat en aquesta futesa i així passar el temps més ràpidament i divertit alhora.

Sempre teníen al seu costat una garrafeta amb whisky i es van dir … Omplim el tap de whisky cada vegada que fem entrar una pedra dins el forat. I van continuar jugant fins que es va acabar el whisky de la garrafeta. Quantes pedres hem fet entrar als forats ? Divuit. Doncs ja tenim el joc al complet. Divuit forats són els que hem d’utilitzar i el que ho faci amb menys cops guanyarà la partida.

Fins que no va aparèixer en Seve, no tenia cap noció del que era l’esport del golf, bé sí, un esport d’èlit on el poble no podia jugar, si de cas, treballant en els diferents clubs.
L’aparició de’n Seve guanyant l’Open Britànic a Saint Andrews  ‘un latin teenager’ com el van titllar els britànics, em va entrar l’interès per conèixer la persona i el golf. Un jove de 22 anys, apassionat, d’arrels llatines, irreverent en totes les tradicions britàniques, de família pobre, humil, treballadora, d’un pais on el golf ni tan sols figurava com esport i tothom sabía que només  era ‘per a rics’, malcarat, impetuós. Va trencar absolutament amb totes les tradicions i és de lloar com els diaris més prestigiosos del Regne Unit i d’Amèrica i Austràlia, parlen i escriuen de’n Seve amb veritable devoció. Fins i tot saben pronunciar el seu nom correctament !!

Va ser el rei dels cops difícils, increïbles, impossibles. Més tard vaig conèixer a en J.M. i na T. esportistes i enamorats del golf. Ells em van ensenyar aquest esport, em van explicar tot el que s’ha de saber. Jugar a Saint Andrews és el paradís per els esportistes, però no per els ‘golfistes’. Entenc com a ‘golfistes’ els que reneguen de Saint Andrews perque hi han moltes pedres, ponts, forats, el mar, tolls, entrebancs.
Els golfistes volen gespa molt verda, ben cuidada, sense entrebancs i si pot ser amb aigua de rec diària. Vivendes de luxe, ‘alto standing’, tot en un país on no hi ha ni aigua suficient ni terrenys per aquestes catifes verdes.

En J.M. i na T. grans amics i excel.lents esportistes continúen donant lliçons de com s’ha de jugar el golf.

Seve, sembla que aquest cop tan difícil, quasi impossible, no el podràs realitzar. I mira que has lluitat i molt durant aquests últims anys. Ha estat miraculós. Però no has pogut. La piloteta no ha anat on tú volíes que arribés.

No he estat mai a Saint Andrews i penso anar-hi, no sé quan ni com, però pensaré en els pastors i aniré bebent un Lafroaigh fins els 18 forats. Després seuré davant la mar.
I recordaré aquell xicot de 22 anys que va aixecar els braços de vencedor de l’Open Britànic els anys 1979, 1984 i 1988, vencedor (primer europeu) del Master d’Augusta els anys 1980 i 1983; capità i jugador de la Ryder Cup vuit vegades i guanyador per primera vegada contra els EE.UU. a Valderrama l’any 1997 i vint punts guanyats per ell mateix. 

Sempre és difícil entrar des del món humil, pobre i treballador en el món financer, ric, de classe alta. Però més d’un jugador de golf, esportista, gràcies a ell, ha pogut arribar a jugar amb l’èlit.
Descansi en pau.

Fotografia: 1991 British Open – Cop ‘impossible’