El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un solitari i remenut arbre s’engalana amb el vestit envermellosit de la tardor. S’arrauleix entre el riu i la pista. La pista que uneix els dos ponts que fan de portalada a la catedral de les parets esquerdades.

Un esquirol la travessa corrent a la cerca del seu amagatall habitual.

Jo, des d’aquí dalt oloro les flaires que desprèn la plana i paro l’orella als sorolls d’una humanitat que es remou en les fondalades.

Allà, al costat mateix de la vaca que no es belluga i fa olor de rovell, en Marc, l’Anna, la Montse, la Gemma, l’Anna, en Raül, l’Enric Joan i en Lluís surten amb la panxa plena de l’Urtau d’Arties. Quina costum més estranya la dels humans que van a muntanya! No mengen saboroses herbes, sinó fòtils que carretegen a l’esquena o, com en aquest cas, es tanquen sota cobert per fer-ho a forquilla i ganivet.

Els vuit expedicionaris muden la pell a l’esplanada on rebota el sol en brillants làmines de falsa aigua. Alguns s’afegeixen potes per pujar i tots, absolutament tots, es carreguen aquesta mena de closques que es posen a la llomada per carretegar pells falses i elaborades menges.

Veus rialleres i algun renec remunten la boscúria que els porta al cau que s’ha farcit durant l’estiu i que, en cap de setmana, torna a ser ple de passavolants que venen a extasiar-se amb la llar que compartim amb serps d’aigua, algun rèptil, aquestes refartes marmotes que es preparen per la hivernada i els companys de ramada.

A la tarda, sentim la remor d’unes partides de cartes que alguns hem vist jugar damunt roques pelades de l’alta muntanya. De nit, el terrabastall de roncs i roncades, de passes i pixarades… i algun glop d’aigua, pervoquen la suau i dolça sonoritat d’aquestes contrades.

Al matí, ens empolainem mentre esmorzen. Val la pena donar el premi de les nostres memorables curses als primers agosarats que treuen el cap pels nostres dominis.

No triguem pas més d’un parell d’horetes en sentir la presència dels vuit agosarats que han decidit visitar-nos aquest cap de setmana. Primer, surto corrent amb una cursa ascendent que em puja barranc amunt fins a la tranquil·la collada.

Abans, una de les marmotes més farcides ja els ha alleugit la vista amb la seva imponent presència tardoral. És a punt d’hivernar i el seu cos s’infla de teca per passar el fred a la dolça panxa de la mare terra protectora. Darrera meu, em segueixen uns quants dels germans més joves i àgils. La resta, com en una postal, s’ho miren tot des de la distància que donen les parets del port de Caldes.

Després me’ls miro de dalt la collada estant. Alguns em veuen i em senyalen. Jo els somric i els faig llengots, però cecs, no em veuen la cara.

Sempre m’he preguntat com carai poden ser tant lents els humans en aquestes parets esquerdades. Potser és per aquest afegit que es posen a l’esquena? Potser, perquè sempre miren al terra? Potser… No ho sé, són ben estranys els humans. Me’ls he mirat tot l’estiu i no n’acabo de treure l’entrellat. Potser a l’hivern, potser el proper any, potser…

Ells, tots, i a bon ritme per ser bestiar de dues potes, s’enlairen a la testa del Montardo. Des d’allà s’extasien amb les vistes de cims i fondalades, valls i parets esquerdades.

Jo me’ls segueixo mirant, allunyat de la seva vista, això sí. Que si ens veuen sovint, perdem l’atractiu de la sorpresa. Aquella que surt de l’estomac per esclatar amb el gemec de goig que comporta tota descoberta.

Els veig aprendre la màxima de que “el camí més pla no és sempre el millor camí” i els veig baixar fent equilibris i tentines per llocs reservats als de la meva nissaga.

Se’n surten prou bé en prendre la tartera amagada i els veig ben ajaçats, com les vaques als humans lligades, allà a les vores del llac on aquell sonat hi fa una banyada.

De baixada al fons de la vall, troben tres rovellons, encara que jo sé que són lletatreses, i estiren més les cames i els colls per veure un esquirol que passa i, fins i tot, un remenut arbre de tardor engalanat.

Trost de nou, els veig marxar dins sa closca metàl·lica: On van els humans quan baixen de les muntanyes? Què hi troben allà baix, a les planes llunyanes?