El Cau de l'Ós Bru de Taradell

– Pare, per què som tan blanques les joves muntanyes?

– El teu avi, quan jo encara era un marrec tot just sorgit de les entranyes de la terra, em va dir que era per protegir-nos de la fredor de l’hivern.

– I tu, per què no ets tant blanc ja?

– Jo ja no necessito tanta neu. Sóc vell i porto massa anys aguantant hiverns com per seguir-me cobrint pel blanc mantell de la nevada.

Aquesta conversa em visita en somnis. El neguit per pujar cims joves, em desperta de matinada. Qui pot dormir quan va a viure un esclat de eterna joventut com aquesta!

Cafè calent, quatre aliments, motxilleta d’atac a les espatlles,
grampons –graduats el dia abans per no trobar-me amb sorpreses -, roba
d’abric -per si es gira tramuntanada- i, aui!, cap al Centre falta gent!

I del Centre a Can Pamplona. Ja som deu. Deu i “la família”. La carretera, en aquestes hores tempranes, és buida. No fa fred. Un tel d’esquinçadissa boira ajudar a alçar els misteris de la matinada. En despuntar el dia, l’albada ens troba camí del Refugi d’Ulldeter.
El sol, curiós, ens guaita com remuntem la capçalera del Solell Bonic.
Ves que’l nom no li donessin per aquestes matineres visites!

Xino-xano
avancem per la vora d’una pista tot just arranjada a gust d’esquiadors.
En sortir d’aquesta, ens posem els grampons. La pujada a la Marrana és
ben glaçada. I calen mínimes precaucions per remuntar-la amb garanties.
El silenci de la neu es trenca tant sols pel zip-zip de les fulles dels grampons tallant la dura neu d’aquestes hores.

N’hi ha que enfilen el Bastiments;
d’altres, el Gra de Fajol; nosaltres voregem aquest darrer cim i ens
atansem al Coll de la Coma de l’Orri. En aquest tram, la neu és dura i
el glaç, ben evident. Les ventades, a les carenes, s’emporten la neu
més tova i deixen un dibuix d’ones marineres d’una duresa tant sols abastable amb ferrdures d’alta muntanya.

Els cims de la Coma de l’Orri se succeixen en una blanca corda de neu
verge i dura. D’una blancor tant brillant que els excursionistes,
hivernals aquest cop, ens sentim transportats més enllà de nosaltres
mateixos. Avancem amb silenci, amb silenci i goig, goig i veneració,
veneració per aquest bé de Déu de blanca vida que la mare natura ens
ofereix per seduir-nos altre cop.

A l’horitzó, el pare Matagalls,
i el seu Montseny, sura damunt dels núvols que cobreixen la terra que
ens ha parit. Els cims dels que som fills esdevenen un arxipèlag de
roca! Un far decasolana escalforeta!

Surant per la carena, pugem cada cim de la Coma, cerquem les millors passeres per atènyer els propers, evitem les mentideres cornises i seguim navegant per aquesta blanca carena de fesomia encara jove i tendre.

Diuen els mapes que el cim de les Borregues, més conegut com a Pastuira
en aquests temps que corren, s’alça 2.675 metres damunt el nivell del
mar. Avui, però, s’alça molt més, s’alça per damunt de gaia, s’alça i
ens fa immortals,partícules eternes d’un entorn màgic, únic, perfecte.
Modestament, hi deixem “la família”, ofrena als déus, regal als
vents… que hi passi l’hivern!

Feta la feina, ens toca disfutar… gaudir de la baixada… d’una
baixada dolça i melosa. D’un  descens que ens retorni de nou a la corva
del Refugi, als cotxes, a les caravanes, a la rudesa de les
individualitats, dels egoismes, de  l’excessivament humana realitat
dels mortals.

Sabem què hi tornarem, ho he sabut aquest matí, quan, del Matagalls estant, he vist els cims estimats, ben emmarcats dins un entrepà de boires.