El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El remenut reietó salta de la cleda a la perera, de la perera a l’hort, de l’hort a la barana, de la barana a… De sobte s’atura.

– On deu anar aquest babau a aquestes hores foscanes?

La curiositat l’ha despertada un bon jan de pantaló vell i jersei roig que, baixant l’escala, fa volar el diminut aucell pels aires.

Un cotxe s’atura a les vores d’un hostal solitari. La boira amaga el
paisatge. Un hom de pantaló vell i jersei roig fa una llarga estirada i
enfila les escales que el menen a la creu dels carlins, més misteriosa
que mai.

Voltat de cotó fluix, detura les passes. La natura
sembla que dorm. No cal pas desvetllar-la. Xino-xano i fent tentines,
el nostre jan camina. Lliscoses pedres i terra humit. No hi han presses
pels que d’hora es lleven i, amb somriure etern, gaudeixen. Una bufada
d’aire deixa veure un bocinet d’un cel espaordit per la batalla de
vents que xoquen i provoquen dances.

Un xic enllà, un parell de
vaques alcen les banyes enlaira i fan posat de contrariades. Una,
desmenjada, surt del camí que el peu humà trepitja. L’altra, afamada,
no deixa de rossegar herba aliena al món que, de cotó fluix, l’envolta.

Bancs
de núvols corren pel llom de la carena com apressats ciutadans pels
carrers d’una ciutat esperitada. Els arbres, atardorats ja en aquestes
alçades, juguen amb les boires que en refresquen les capçades.

Una
ampla plana, una ombra potser llunyana, un sol esmorteït. La creu de
Matagalls de gotes d’aigua espeses s’amaga en l’horitzó.

Afraus
desconegudes, paisatge ocult d’un Montseny solitari. La màgia de la son
adorm la contrada. Uns pantalons vells i un jersei roig es confonen amb
el paisatge. Un paisatge dolç i intens d’una altra matinada. De cop, la
creu i terra cremada:

Tot
baixant cap a la font, del Matagalls ben guardada, uns juganers gossos
se li entortolliguen entre les cames. Les veus d’uns caçadors amaneixen
l’esmorzada. Els arbres, en aquesta clotada, són de fulla vella i
branca retorçada. Totes les tonalitats de la tardor en aquest punt hi
són ben representades. Asseguts sota cobert, fan petar la xerrada: Uns
cacen perdius, l’altre captura moments, els salva del temps que se’ls
emporta com a les boires empeses per l’aire.

De nou a la carena,
veu pujar els núvols de les valls llunyanes. Venen del nord… i de
ponent. El llevant va perdent força i, tant tost avança, es troba de
nou dins un mar de cotó fluix que Sant Miquel dels Barretons li amaga.

De
lluny, sent el glapit de la gossa de Sant Segimon que sembla perdre’s
en la boira que l’envolta i el transporta més enllà d’aquella ermita
encimbellada. Voltat d’afraus, s’asseu i intenta travessar l’aire.
Montserrat és tant lluny! L’havia vist tantes vegades!

De nou a Coll Formic: calça curta i jeca equatoriana. Munions de gent pugen amunt. Hi pugen quan les gotes cauen.