El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En tornar a Taradell, i capficat encara per la manca de noticies, vaig anar a un d’aquests bars de poble, un d’aquests que tenen els dies comptats perquè fan nosa al progrès, però que són la millor font d‘informació en la majoria d’indrets d’aquest país nostre. Salutacions a tort i a dret, comentaris de futbol, alguna xafarderia de la vila i… entotsolat en una taula raconera, me’l trobo amb fesomia d’absoluta derrota.

– Què? Com ha anat això?
– Noi! Estic destrossat… derrotat… fet pols… reventat… difunt… que llargues que són les distàncies i que flonges que són les hores…

– Carai! Ara te m’has tornat filòsof?
– Ja ho veus. Suposo que és el cansament… o la derrota… o… No ho
sé, però no sóc l’únic. Suposo que la gent que correm som un xic grecs
en això.
– Què vols dir?
– Coneixes en Pucu?
– Qui?
– En Pucu, home! En Pucu! Que se t’ha de dir tot a tu o què?
– Glups. Perdó. No el coneixia, no.
– Doncs com diu ell, som ben bojos els que movem els peus, ben bojos i sense remei.
– Vaja, home. Però què? Com ha anat? Jo vinc de Rupit i…
– De Rupit?
– Sí, sí. Ara arribo d’allà. T’hi esperava. Com ahir et vaig sentir comentar-ho, doncs …
– Collons de Lluís! Renoi! Tu també ets un cas com un cabàs. Fotre’m cas a mi. Qui et va parir!
– És que t’he vist sortir de casa i…, Bé, això. On has anat a parar?
– Res, tu, res. Ja ho ben dius tu: “El més fatxenda de la contrada”. Casun…
– Ups! Perdó, però és què…
– Res. Home. Res. Si tens tota la raó del món. És una locura
fer-ho d’aquesta manera, tenint el servei del Centre per fer-ho de
baixada i amb teca per anar recuperant, però mira un és com és. No sap
callar i després encara vol mantenir la paraula i…
– Deixa, home, deixa. Això ens passa a tots.
– Però no pas com a mi. I mira que he començat com un tità, eh!

I és que, de nit, mentre dormia, jo ja corria pels puestos
com un esperitat. En llevar-me a les 7 he fet un mos escadusser. Que
carai havia de menjar? El que jo volia era córre! Córre com una llebre!
Volar com un ocell! Amb el tros de camí que havia fet la son per mi, ja
em veia a Rupit abans de sortir de casa.

Doncs és així com a dos de vuit ja em tens trotant cap a Puiglagulla.
Suau… Relaxat… Gaudint de les primeres hores del dia… Escalfant
motors i pneumàtics corporals. Ja saps! Allò de començar escalfant un
xic la cosa perquè no grinyoli quan comences a manxar fort.

Set minuts abans de les 8 ja era espantant els conills del Santuari i
encara no mitja horeta més tard creuava un Sant Julià on només hi havia
els que passegen els gossos abans de posar-se a fer el jornal.
M’hauries d’ahver vist enfilant el camí dels Munts! M’hauries d’haver
vist com corria!! Pujant com un un déu, tu!!! Com un déu!!!!

Però, allà al coll de Poses.. Saps on et dic, no? Allà on hi ha aquelles pedrotes vermelles com les portes de l’Avern? Allà ha començat la davallada.
Jo no he volgut fer cas als timbals del motor percudit les temples.
Volia convencem que anava bé. Que allò ja pararia en fer el cim de les
antenes. Però res, he hagut d’afluixar la marxa i, sort n’he tingut de
la baixada fins al Salt de la Minyona que sinó potser m’han de venir a
recollir amb pala!

De fet, a quarts d’onze he passat davant per davant de Santa Maria de
Vilanova i això m’ha fet eixorivir-me un xic. Calla que encara hi
arribaràs, m’he dit convençut.

Però és aquí on el camí s’ha estirat i
estirat, s’ha allargat i allargat. T’ho pots creure com en són de
punyeteres les distàncies… Quan ja pensava que algú havia buidat el
pantà per amagar-me’l, m’he vist encinglerat al capdamunt de les escales. I vinga avall que fa baixada!!!!!

He passat la Resclosa corrent entre turistes i he arribat a La Riba en
un tres i no res i força sencer. I aquí sí: Que estrany que és això de
córre, tu. Aquí, el cos ha semblat dir prou. Mira, no les veus, aquí a
les genives. Les dents hi he hagut de posar per pujar els graus de
Tavertet!

I ara cap aquí… i ara cap allà. Amunt,
amunt en dança infernal. Les passes cada cop més curtes, els peus que
no responen, el cervell … el cervell se n’ha anat a can pistraus. Ja saps com em dóna això de perdre el senderi, oi? Doncs aixó, vinga a voltar Na Dolça de Provença…
Saps per on vaig, oi?

Bé. Que a quarts d’una he arribat a Tavertet i m’he dit: Si vols restar viu, ves a fer el got i pensa-t’ho amb calma.

I fent el got, m’he dit “A prendre vent, tu! Què a Rupit ningú m’hi
espera avui i a Cal Nogué s’hi fa la beguda prou bé”. I allà m’he
quedat fins que una ànima bona m’ha tornat fins aquí.

– Carai! Ja podia anar esperant jo a Rupit!
– Sí, però saps què?
– …
– Doncs que ha estat decidir de no continuar que ja he començát a voltar el proper intent.
– Què dius ara?
– Doncs això: Que hi haig de tornar. No sé quan, ni com, ni què, però m’ho he passat tant bé!!!!
– Però no dius que t’has esventrat com un ase?
– Sí, però com diu en Pucu, el cuc pot amb nosaltres.
– Carai. Però, escolta. Deixe’m comptar: Dius que has sortit a quarts de vuit i has arribat a quarts d’una a Tavertet…
– I?
– Deixe’m comptar … quarts de nou … quarts de deu …quarts d’onze …quarts de dotze …
– Síiiii!!!! I quarts d’una. I què?
– Carai. Doncs que t’has empassat 35 quilòmetres en 5 hores!!!
– I?
– Que són uns 7 quilòmetres/hora de mitjana i amb la pujada a pas de
cargol que dius que has fet per arribar a Tavertet en algun tram has
passat dels dos dígits, segur.
– Sí. I ara encara tinc molèsties al cul
– Als glutis, voldràs dir?
– Mira que n’arribes a ser de fí, tu!
– I tu estàs ben sonat?
– Si, com diu en Pucu: Estem ben tocats del bolet, però jo encara no he arribat a Rupit … Encara no he arribat a Rupit al pic de migdia.