El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte, nou del matí
11 agosarats temeraris s’apleguen davant per davant d’aquesta reconeguda llar d’esmorzars de la capital vigatana. Alguns són habituals de les sortides del Centre, d’altres són coneguts d’aquell o d’aquell altre, però tots senten la crida de les roques, les tarteres i les carenes.

Dissabte, quarts d’onze del matí
La pluja va jugant a fet i l’amagada amb els expedicionaris que s’aturen a Puigcerdà per recollir a la dotzena expedicionària.

Dissabte, quarts de dues del migdia
Una taula d’un restaurant presenta les restes de la golafre batalla que els expedicionaris han lliurat de viandes i copes de vi. Són a les portes de Tarascon d’Arièja. Farts com garrins, retornen als cotxes per, de nou sota la pluja, creuar Vic de Sòs, Ausat i Marc per deixar al cotxe a les vores de l’Artiga, imponent riu i preciosa vall on, els nostres protagonistes, han d’iniciar el camí que els pujarà al refugi de Pinet. Plou. Plou molt.

El camí planeja i voreja L’Artiga d’aigües joves i sorolloses. Arribats a un diminut prat, el camí volta i revolta bosc de Fontanals amunt fins a caure en les entranyes d’una espessa boira. Un orri tancat a pany i forrellat ens anuncia que som al Pla de Nouzere, però no es veu res.

Un parell de tanques i el so llunyà d’algun esquellot ens diuen que som en terreny de pastures, però la boira i l’aigua que cau ens manlleva el goig de veure-hi clar.

Un xic enllà, i després de deixar el trencant que puja a l’Estany Sord, un parell de vaques grosses com ósses prenyades, ens miren torbades i deixen, mansament i sense presses, el camí per on passen els esbojarrats excursionistes.

De cop, la boira s’aclareix un xic davant dels nassos i ens deixa veure l’estany i el refugi de Pinet. Som a la llar d’en Patrick, el cuiner-cantant, i tota la seva trepa de simpàtics guardians.

Uns quants tés calents més tard, arriba un generós sopar i una sessió de guitarra i cants francesos i catalans. Al refugi, un d’un grup de 17 santboians fa la competència al guitarrista local i regala les nostres orelles amb versions joves i fresques del Bon Dia, del Que tinguem sort, de … A fora plou. A dintre, s’està tant calentó!

Diumenge, cinc de la matinada
Encara plou.

Diumenge, quarts de set del matí
Al cel, algun estel. A la vall, espessa boira. Als Guins, la boira corre perseguida pels vents dels déus que sembla que ens seran favorables.

Cap a les vuit del matí, deixem el refugi i comencem a enfilar la llomada de Bars. La corrua dels dotze agosarats s’estira per acoplar-se al ritme de cada grupet que es va fent. Quan hom se n’adona, es troba conformant un tercet de xerraires que ara una roca, ara una tartera, avancen i s’enfilen per damunt l’Estany d’Estats.

Vora les deu, ja hem superat el coll de la Cometa i ens mirem amb ulls golafres el Montcalm des del coll de Riufred. Mitja horeta més tard, ens mirem el Montcalm de nou des del coll, però amb la satisfacció de la feina feta. Al cim, ens hi hem trobat el grupet de jovent de Sant Boi i ens hem extasiat amb la vista i amb la perspectiva de la cirereta d’una assolellada jornada.

No massa més tard, ens mirem el món des del cim de la punta nord-oest del Pui de Sotllo, allò que modernament se’n diu Pic de Verdaguer. A les onze en punt, la colla dels dotze es fa la foto al cim del Pui, batejat com a Pica d’Estats pels francesos amb la clara finalitat de dividir allò que la natura no separa.

N’hi ha que el fan per primera vegada, d’altres el repeteixen, d’altres recorden la nit sota els estels que van viure atrapats per la neu i la fosca la darrera vegada que es van moure per aquestes terres, i un servidor no s’està de recordar la seva primera ascensió a aquest imponent massís.

Va ser l’any 84 o el 85 i els mapes de l’Alpina encara no feien servir les noves nomenclatures de la punta sud-est, avui Punta Gabarró, i de la punta nord-oest, avui Pic de Verdaguer, del que, ja llavors es coneixia com a Pica d’Estats.
Amb l’esplai, érem de campaments al Pla de Boet i l’activitat estrella era, com no, fer el cim més alt del Principat de Catalunya.

L’expedició va sortir del Pla Boet ben d’hora i va anar fent costerut camí per les Pales d’Areste, els Plans de Sotllo i l’estany del mateix nom. En arribar al segon dels estanys, el d’Estats, es va prendre el camí que, per l’esquerra d’aquest, perd la marca de sendera. Allà, alguns companys i companyes, amb monitors afagits, van decidir tornar enrere. Però la il·lusió per fer el cim ens va portar a seguir les passes sense camí.

D’aquesta manera, vam enfilar-nos, sense saber gaire on anàvem, al Port de Riufred i d’allà, tot carenant, al cim que, en aquells anys, els mapes marcaven com a Punta SEX, però que, per nosaltres, era la Pica d’Estats.

I quina pudor que feia aquell cim! I és que algú, de ventre lleuger, hi havia deixat allò que li sobrava.

Quan vam adonar-nos del nostre error, vam intentar carenar fins al cim més alt, però l’estretor del pas ens va desviar vers la paret de la Pica que, grimpant com sargantanes, vam anar pujant per una via que no sé si hores d’ara dèu haver fet algú més. Si més no, sense cordes ni material d’alta muntanya.

Finalment, el grupet havia fet la Pica d’Estats, amb senyera i quatre dits enlaire. Abans, una motxilla havia rodolat carena avall empesa per un peu maldestre.

La baixada crec que vam fer-la per la carena del Verdaguer i el Port de Sotllo. Però, aquesta ja és una altra història que es lliga amb una altra jornada per aquests verals en què, des de la tartera d’aquest port, vam contemplar com els llamps jugaven a un macabre joc amb uns excursionistes que intentaven baixar del Sotllo. Però aquesta, és una altra història, una de tantes altres històries que sorgeixen del record mentre hom salta de roca en roca com un cabirol de camí cap al corriol que el porta allà baix de tot, allà on esperen els cotxes.