El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si fa quinze dies pujàvem “la família” al cim de les Borregues, aquest diumenge ens ha tocat carregar “la creu” d’un híbrid de pessebre i tió dels de debò i pujar-lo al ja tradicional cim de Les Agudes.

La nit es presenta clara a Taradell. Els cotxes són ben colgats de glaç. I és que els estels senyoregen una matinada amenaçada per una aurora que surt del seu bany mariner.

A les portes del local, la colla fa patxoca. Feia temps que no s’hi aplegava tanta gent! O si més no, això és el que es comenta. Serà el temps? Seran les ganes? Serà…

Enfilem la collada en fila índia, creuem un Viladrau encara adormit, i prenem el camí que, per Sant Marçal, ens deixa al coll de Te.

Primeres mostres de neu i glaç ens fan deixar els cotxes un xic
enllà d’on havíem previst. Alguns no tenen més remei que arraconar el
cotxe a les vores de la carretera.

La pujada per la Font del Briançó està ben senyalitzada amb marques de color vermell pintades en arbres i pedres. S’enfila força dreta per entre la fageda pelada i, en alguns trams, ens deixa trepitjar neu vella i força transitada.

Ja de sortida, un tercet ens avancem. Fent relleus, anirem carretejant el sac que ens ajuda a portar
la soca guarnida a tall de pessebre. Una soca d’uns vint quilets de pes
que ajuda a fer més entretinguda la caminada. A voltes, quan un altre
la carrega, em dóna ben bé la sensació d’anar acompanyant un d’aquells
vells carboners que voltaven pel Montseny d’abans. Fa calor. L’anticló mostra llur esplendor en la pujada al coll de les Agudes i la roba fa més nosa que servei.

Això
sí, en arribar al coll, un airet finet demana calçar-se de nou les
peces d’abric per fer el darrer tram. En aquestes alçades, tot és neu,
glaç i roca i la pujada al cim, amb el pes a sobra, demana puntejar amb
força el terra per assegurar la passa.

Mentre fem temps perquè arribi la resta del contingent gitano, traiem la soca rogenca del sac i la posem
al peu de la creu. L’efecte aconseguit és impressionant, la soca es
confon amb la roca del voltant i el pessebre sembla ben bé fet
directament en el roquissar de Les Agudes.

I quines
vistes que es veuen en aquest clar i ventós dia de traspàs de la tardor
a l’hivern! Cal repetir els cims que es veuen? Cal fer esment a la mar?
I a les planes?

Asseguts a recer, traiem
l’esmorzar, l’esmorzar i les galetes, les galetes i el cava, el cava i
algun havà. Sessió de fotos i cant de nadales. Cant de nadales i
riures, riures i animalades que escalfen l’ambient abans d’iniciar el
descens.

Però, s’ha de baixar tant ràpid? En arribar al coll de les Agudes decidim de no tirar avall encara i ens animem a fer el flanqueig fins el proper Turó de l’Home. Un flanqueig de neu dura, però fonda que ens fa ser hàbils en la passa i curosos en el tracte amb la muntanya.

El
vent al Turó de l’Home és endimoniadament fred i potent. N’hi ha quatre
que fan cim. La resta ens decidim per prendre la carretera fins al
trencant que ens retornarà als cotxes.

Abans, però, una baixada
glaçada, i amb marques de raquetes de neu i de salvatgines vàries, ens
apropa a un pou de glaç que, encimbellat per la neu, mostra una nova
fesomia. Vorejant-lo i en una corrua de fortes pendents, fem drecera.
Una drecera que, a més d’un, li fa tastar la duresa de la neu a cops de
cul.

Després, un xic avall, els dos arbres que s’estimen ens
apropen de nou a la pista que, suaument ja, ens deixa de nou a peu de
carretera i a poques passes dels cotxes. Uns cotxes on ens acostem tot
parlant ja de la propera escapada.