El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dijous, quarts de vuit del vespre. Barcelona
L’home que corre finta realitats mecàniques pels carrers nous d’un barri que fou vell i resta enterrat en l’oblit de l’obra nova.

Amb l’agilitat dels verinosos rèptils ateny sense esforç les renovellades platges que suren damunt muntanyes de runa que es perden en la memòria obrera dels vells pescadors d’un barri industrial.

Som a finals de tardor. La mar juganera fa l’amor a la platja que, coqueta, es
deixa fer. Espadats d’escuma blanca sorgeixen de la brutal i enfebrida
batalla de dos elements immortals: Aigua i sorra. Sorra i aigua que
s’emporten els veloços pensaments de l’atlètic home que corre. Se’ls
emporta i els aixeca lluny, ben lluny. Amunt, ben amunt, fins deixar un
suau bes en la galta d’una lluna que envermelleix vergonyosa.

De tant en tant, la rapidesa de la pensa s’apropa a l’home que corre i li engega tota mofeta:

– Què? Encara vas per aquí?

És llavors quan, l’home que corre, topa amb
la realitat que l’envolta i… es mira el rellotge. Es reconeix a 20’
del Camp de la Bota, portal de la seva cursa. Es reconeix i es retroba
a la platja de Sant Sebastià, allà on, temps hi ha es banyaven els
adinerats, mentre la menestralia feia gatzara entre les fustes del vell
Toril.

– Noi! Si que vas lent!! – fa el pensament abans d’aixecar de nou el vol com aquell qui dol per anar a cercar les restes del sol.

L’home que corre l’atrapa aquest cop. L’atrapa i l’enganya. L’enganya
fent-lo creure que són a les costes de l’Àfrica sorrenca. Repiquen les
ones, salten gotes d’aigua a l’alegre caça del gra de sorra que les
prenyi. Els peus de l’home que corre colpegen el tou element que
cobreix les platges d’una Barcelona nova.

El pensament, per un cop, somriu. Somriu enganyat en creure’s tant lluny del cos que el té clos en les seves entranyes.

De cop, se n’adona. Se li fa present l’engany i, empipat com una mona,
fuig. Fuig com un saberut dimoni i abandona el presidi corporal de
l’home que corre, que corre i corre, però no arriba mai.

Els torturats esgarips del vell castell del Camp de la Bota espanten el pensament que s’enclaustra de nou dins la seva mortalla d’orgàniques cèl·lules.
I és ara, davant per davant del nou castell del Camp de la Bota, on
l’home que corre s’atura. S’atura i resta glaçat. Glaçat i atrapat per la llosa d’una transició que no es tanca. Glaçat fins la
propera ensulsiada.