El Cau de l'Ós Bru de Taradell

M’agrada el vi. Sobretot, el negre. M’agrada beure’n un got per acompanyar el sopar. Diuen que va bé per la circulació. I deu se cert, perquè no tinc problemes de tràfic.

No fa pas massa que he descobert que bec a l’hedonista. També he après que, si encerto el plat, faig una cosa que se’n diu maridatge. I, encara més, m’ha sorprès trobar-me sentits que creia difunts, com ara l’olfacte i el gust en entorns refinats.

Aquest apunt va de vins. De tast de vins. M’acompanyes a l’aula?

Arribem un xic tard al curs. Som colla i hem d’aplegar-nos abans d’entrar a l’aula. En fer-hi cap, ens miren amb un cert aire d’altiva reprovació. La professora va destil·lant els seus coneixements amb el suport d’una acurada presentació. El curs va de nous vins d’Espanya: Produccions emergents, zones de vinya innèdita, cellers innovadors, … i unes nocions de tast tècnic que clouen amb l’exercici d’aquest ofici.

Els coneixements se succeeixen en un relat que se’m fa un xic feixuc i pesat. Suposo que la cultura vitivinícola particular marida millor amb el català que no pas amb el castellà un xic senyorial de la mestressa que sap del tema.

Parant atenció, però, descobreixo que el tempranillo, l’ull de llebre i la tinta de Toro són noms diversos donats a una mateixa varietat de raïm. Tasto dues garnatxes que tenen unes característiques gairebé oposades. Em presenten Robert Parker, un paio que pot convertir en or qualsevol vi si s’ho proposa. I acabo coneixent que un vi saborós és aquell que fa salivar la boca.

Ens dónen apunts per si ens volem fer els saberuts de la cosa en les trobades d’amics o sopars socials d’aquests que tant es porten. I…

… passem a la pràctica: El tast demana de fons blanc per la primera fase, la visual. Seguidament es passa a la fase olfactiva, la més aromàtica. I s’acaba amb la fase gustativa, la més curiosa.

Un dels vins que tastem està cultivat a partir dels principis de “l’agricultura biodinàmica”. Es veu que és el súmmum dels cultius ecològics. N’hi ha d’altres que són vins de garatge, és a dir, vins de caves que focalitzen els esforços en la vinya i la bota, són de producció més menuda i, tal com solen indicar els seus preus, són de més qüalitat que els vins convencionals.

En acabar el tast, ens dónen un platet amb dos tipus de formatge de cabra. Són dues varietats d’olors i gustos totalment diferents. També hi ha una micona de pernil que, acompanyat del darrer vi –un caldo de Toro amb força cos-, es desfà a la boca i desperta plaers gustatius que creia inexistents.

Això si, a aquestes alçades de la nit, la panxa fa un rau-rau intens i n’hi ha que potser han fet un tast més hedonista que no pas tècnic i no poden treure’s el somriure de la boca.

Marxem del lloc amb uns complerts dossiers d’aquesta cultivada cultura. Dossiers per llegir i fer l’snob en trobades i aplecs al voltant d’una taula.

A les hores que són, però, més que l’aprenentatge obtingut, el què ens fa córrer és la gana. Una fam intensa que ens porta a un frankfurt proper on maridem cerveses amb hamburgueses, bradswurts i malaguenyes.