Mardi gras
Deixa un comentariSom encara en ple carnestoltes, tot i que, coses del món d’ara, molts ja hem guardat la disfressa al bagul i tornem al vestuari convencional.
I és que les festes de disfresses de les escoles van ser divendres i les dels grans es van viure durant el cap de setmana.
Alguns avui tenen dilluns de ressaca: un festiu optatiu que moltes escoles han aprofitat generant un maldecap als pares pencaires que han d’estirar opcions per a cobrir aquest ‘festiu escolar’.
Carnestoltes clou dimecres amb un acte que, als amics de la cultura burgesa, ens porta al grup de criatures disbauxades del Cau Ferrat. Jo sempre m’he imaginat l’enterro de la sardina al costat d’un afectat i juganer Santiago Rusiñol, lider d’una colla de modernistes que, si visquessin avuu, serien l’avantguarda del hipsterisme.
Però d’aquestes festes, el dia més sublim, i tiro d’imaginari personal, és el jazzístic mardi grass de Nova Orleans.
Ho és per ses fondes arrels en les classes més excloses i inadaptades de la societat americana.
Ho és pel somni d’aquells que som enamorats de la improvisació vital del jazz.
I, si és vol, ho és com ho han estat les xirigotes gaditanes, veritable essència d’una festa que es viu a peu de barraca i de carrer.
Ara, que tant el mardi grass com les xirigotes han estat absorbides pel sistema benpensant i han perdut tota llur sarcàstica rebel·lia, val la pena retre’ls l’homenatge d’aquests mots. Uns mots que esperen el retorn rebel i inadaptat que va donar la força a aquestes manifestacions carnavalesques tan geogràficament llunyanes com humanament properes.
Però tot és construcció perceptiva personal, ball de màscares improvisades en una nit de carnaval. Res no té sentit, ni tan sols les causes o la significança d’aquest escrit.