El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta setmana, tan esperpèntica políticament com totes les que ens expliquen i tan vital familiarment com totes les que vivim, ha estat una setmana laboralment intensa. Tan intensa que, necessitat d’aïllar-me de l’entorn, he domat les neurones a base de música, tot aconseguint que el meu cervell esbojarrat no interferís en les parts més metòdiques de la ment. El resultat: sortir viu d’aquest atzucac amb força feina feta, amb força felicitat a casona i amb força ràbia per l’ús de la violència contra persones que volen humanitzar aquest món, però que són titllades de terroristes, tot i l’absència de terrorisme.

I tot plegat ve motivat per una troballa que m’ha fet més passadora la jornada laboral, tot incrementant la productivitat amb un somriure foteta a flor de llavi: el nerdcore.

El nerdcore es veu que ja té 15 anys, però jo l’acabo de descobrir per obra i gràcia del spotify. Rimes contundents en bases potents, però amb lletres centrades en allò que agrada als empollons o setciències o com es vulgui titllar a aquests engendres humans, més aviat timidots, però intel·ligents i inadaptats a un món on les neurones no cotitzen.

Recomano, si hi ha un xic d’oïda anglesa millor, gaudir d’aquesta variant nerdy del hip-hop i, si ja es vol penetrar en les entranyes del friquisme més pur, voltar també pel nintendocore i les seves bases de sintetitzadors i sorollets de video-joc.

Apa, escolteu, escolteu, que el món s’acaba i la immersió acaba de començar.