El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Hi ha voltes a la vida on el temps i l’espai s’estrenyen tant, però tant, que el teu naixement esdevé ben actual per verb i gràcia d’una tonada.

Aquest pensament em va arribar així, de cop, mentre preparava una playlist de les cançons que sonaven mentre ma mare i jo ens esforçàvem per aterrar en aquest món de locus.

De tota aquella munió de tonades n’hi va haver una que em va quedar amagada en algun replec ocult del cervell i, aquesta setmana, on hem encadenat nits de vetlla per uns plançons enfebrats amb la típica punta de feina d’aquests finals d’any, ha decidit surar i fer-se’m molt present.

El Oso és filla de la llunyana Argentina.

Diuen els savis de la música que és tonada fundacional del rock en español i diu el seu autor que va ser escrita amb la voluntat de ser una cançó per a infants. Una peça que ha transcendit al seu pare per esdevenir himne dels inadaptats al món “civilitzat”.

Jo em veig plenament definit per la veu de les antípodes. M’hi veig d’aital manera que em resulta màgic el fet que, mentres naixia, un desconegut escrivis el guió de ma vida.

Eps! I que no s’enfadi la dolçor i tendresa que m’ajuda a passar la travessa per aquest circ urbà on haig de fer piruetes pesades i estrambòtiques.

Encara que sigui una floreta per whatsap, una conversa per mail o una imatge al facebook entre batalla i batalla en l’inhumà circ neollberal, sense ella, sense elles – si hi posem la mainada – el món seria un suplici massa gran i insuportable.

Gràcies doncs per guiar-me fora pista de circ i esperem que, arribat el moment, trobem el candau obert per a fugir-ne i estimar-nos bosc enllà.

> Autodefinidos (en construcció)