El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dijous al vespre sóc fent el got a la Taverna del Palau. És la meva primera visita al temple de la burguesía catalana noucentista. Les companyes de concert no s’ho poden creure. Les dues ja hi han anat i porten força menys temps que jo a Barcelona. Se n’extranyen, com pot ser que un pota negre com jo no hagi passat encara pel Palau?

Però bé, és així, en quaranta anys de vida no havia trepitjat els passadissos de l’edifici d’en Lluís Domènech i Montaner.

El Palau és una capseta bufona, un indret on tot és tocat i posat, on cada detall ajuda a enlairar l’ànima. M’agrada, em sorprèn que un espai d’aquestes dimensions tingui una grandesa corprenedora. I l’acústica?

Crec que en ben pocs llocs, l’acompanyament del públic al solitari cantant que, humilment, s’asseu a l’escenari, s’escolta tant bé, com un cor immens.

Jorge Drexlers’estima la guitarra amb la senzillesa dels Mestres. Sembla tant fácil tocar-la quan veus un virtuós amb l’eina a les mans! En Jorge basa el seu amor a l’ofici en tres eines de treball que domina a la perfecció: la guitarra, la veu i la connexió amb la gent que se l’escolta.

Intimisme en estat pur, lletres treballades i incursions al català i al portugués, les pròpies d’algú que se sent “íber” (ja sigui americà o peninsular).

Que curt que se’m va fer l’amor dolç del cantautor cosmopolita:

Darrera seu, l’amor desbocat, l’energia del descarat, un devessall de tecnología de suport i dues veus que s’estimen i se saben trobar. Els Facto són això, un contrapunt a l’intimisme d’en Jorge. Una proposta fresca i jove que, ai la joventut!, es veuen obligats a manar, no pas a acaronar al públic com feia l’uruguaià.

Dos concerts en un marc incomparable, un vespre per recordar, una nit inoblidable en què amb el Palau em vaig trobar.

Feia dies que no parlava de jazz.

Suposo que també feia dies que no m’arribava el jazz.

La veritat és que el jazz és, com la música en general, quelcom que m’agrada, però que no m’embogeix. Ho havia fet en temps més joves, però ara, en la irreal maduresa de l’home treballat, és un residu dels anys en què la música captava tota la meva atenció i, malgrat de ser un negat per a tocar-la, m’omplia de plaers i bons moments.

La qüestió, i motiu d’aquest escrit, és un nou treball que m’ha arribat via Facebook i que es troba en l’Spotify, aquest estri que no m’acaba d’agradar, però que un necessita per a poder escoltar primícies com aquest Coleing Porter, el darrer treball d’un tot-terreny del jazz com és en Xavi Maureta.

En Xavi s’acompanya en aquest cas d’una veu que, per a mi era desconeguda. Ho era fins a veure-la en un concert vigatà d’en Jerôme LaVoix. El seu nom, suposo que artístic: Clara Luna. La seva presència: encisadora.

A Coleing Porter, el bateria poblenoví i la seva formosa acompanyant, repassen, en clau jazzística, un conjunt de temes del compositor d’estàndards americans i comèdies musicals Cole Porter. I, de la mescla del jazz i en Porter, en surt un disc fresc, intel·ligent i molt ben treballat. Molt ben treballat per un dels músics més inquiets i vibrants del panorama musical de casa nostra, una d’aquelles persones que sap rodejar-se dels millors equips, dels més adaptats per a cada producte, per a cada sessió, per a oferir el millor del jazz de casa nostra amb projecció internacional.

Si volteu per l’Spotify, podreu comprovar-ho. Ho podreu comprovar, tot comparant Coleing Porter amb un dels seus treballs anteriors: La perfecció de la irrealitat, on el company de trajecte és Adam Kolker, I si sou un xic més tafaners, el trobareuu als Lisboa Zentral Cafè o liderant Condició Humana o un quintet de referència en el panorama jazzístic: Instint animal.

Però és que, a més a més, en Xavi demostra que sap xiular -i molt bé- i, erncara més, que sap treure petroli de la seva veu, tant com de la seva bateria. Per mostra, el Everytime we say goodbye, el darrer glop d’un disc que es deixa escoltar en la intimitat.

Bon treball i tot un món per explorar: Felicitats per la bona feina i la professionalitat d’una proposta fresca i propera com aquesta.

Quines vistes més boniques les que es veuen des d’aquí dalt: El Balandrau i la Pica i, fins i tot, l’Aneto i el Canigó llunyà.

Un senyor de vestit negre i barretina al cap, em saluda amb parsimònia i un somriure que s’esborra i omple tot l’espai. En tancar-se els llavis, l’home ha esdevingut una pastoreta de cabells rinxolats.

– Amor! Amor!

Tot el verd trontolla, els rocs s’esberlen i, tot s’esmicola com la trencadissa d’un mirall.

– Amor! Que ja són les 8. Que no vols baixar a Mercat?

Obro els ulls i no reconec l’estança on sóc. Els tanco i els torno a
obrir, tot seguit. El seu rostre se’m fa conegut i l’abraço. Tanco els
ulls.

Obro els ulls i veig l’habitació de casa. Sóc a Taradell i la
migdiada s’ha allargat un xic massa. Mig adormit, faig la rentada dels
gats. Em mig vesteixo com puc i…

Arribem a Mercat a quarts de nou i, tot xino-xano i amb parsimònia,
ens acostem a la plaça dels Porcs on la txalaparta de l’Iñaki i el Ion ens
atrau. Faig un cafetonet, mentre m’ubico al món dels vius. A la tele, el
Vic i el Barça patinen i es fan gols. Davant, la xicota. Parlem i ens
despertem. De fons, la musiqueta dels fusionistes euskalduns.

Acabat el cafè, ens deixem conduir pels sons que sonen a Vic.
D’escenari a grup de carrer, de grup de carrer a escenari. Ara una colla
de timbalers ens fa remenar els malucs; ara és un grup de marrecs
tocant el rock més dur.

A la plaça Major, un tast valencià, rock alegre i desenfadat de la
gent de la Bajoqueta, hereus
un xic estripats d’aquells que van Obrint Pas per la vida. Bona música i
molta trempera, amb lletres un xic picants. Seguim la nostra ruta i el
Dixie ens fa aturar. Mirem algun raconet on puguem para a sopar, però és
a la Catedral on Zejel ens
permet descansar. Enllaçats, recordo Mauritània i els sons que em van
encisar.

Una coral ben alegre canta al Temple Romà, i un xic enllà la Cucafera
està plena a reventar. L’Art de Coch ens dóna sípia i uns popets
casolans. Quan ens n’adonem ja han passat les hores i La Carrau ja ha tocat, però a
la Plaça més bonica, de la ciutat dels sants, són els de La Garriga els
que ens fan ballar. Amb regust a sevillana, la rumba ens fan dansar,
aquells que aplegats han parit La Troba més espectacular.

La Troba Kung-fú ens
esgota. Ens esgota de tant ballar, però encara ens queden forces per
seguir dansant un agarrat. Tremendamente es diuen, els que toquen al Passeig i amb una versió d’en Calamaro,
convertit en vigatà, acabem una nit de joia al Mercat més ben trobat.

Dilluns. Son i crisi. La crisi de les pedres rodades que han viscut un cap de setmana al·lucinant. Un cap de setmana per la Barcelona independent, cosmopolita i seductora. Una Barcelona, de sol, música, carrer estrets, amples places i imperdibles platges. Una ciutat que encisa a locals i forans, els agermana, els enllaça, i en fa una pasta única difícil de desenganxar.

Les pedres comencen a rodar un divendres a mitja tarda. S’aixequen d’una migdiada gracienca per, agafant un metro farcit d’indies, dirigir-se allà on, la Diagonal, s’eixampla, tot intentant imitar la immensitat del mar.

Les pedres roden pel tros i prenen el pols a l’espai, ara que la llum del dia angunieja. Amb la penombra del cap vespre, segueixen el concert d’uns efectius Spoon. La música de les culleres irlandeses flaireja U2, Beatles i uns quants grups més del pop més britànic. De fet, Spoon és flirteig constant d’un Power Pop que sedueix Pirineu avall com fa uns anys ho feia Pirineu amunt.

Les pedres roden a mar. Roden per extasiar-se amb una de les propostes més fresques i personals del panorama musical actual. Cocorosieés un grup oníric. Un grup oníric que és capaç de barrejar, amb mestria, l’òpera amb el hip-hop, la música d’arrel tradicional amb l’electrònica, l’arpa amb la caixa de ritmes. Una proposta a seguir i amb un directe mil·limetrat i sensacional, tant en sonoritat com en visualitat.

Una timidota lluna plena juga a fet i l’amagada amb els núvols, mentre les pedres roden de nou cap a l’escenari principal. Allà, és l’hora del rock americà dels Wilco. Públic entregat i… em recorden els Phish. Els Phish i l’any de ruta pels Estats Units. Roc de carretera. Ruta 66. Roc amb trempera, però que no m’acaba de seduir. A voltes em recorda Jethro Tull, a voltes Greatfull Dead. Ara en toquen una que és més Charlie Daniels. Amèrica en estat pur.

Tornem a rodar vora l’aigua. Com està de cascat! Es nota que, pel Marc Almond, els anys no han passat en va. Velles glòries se l’escolten, records d’anys reculats. Es mou per l’escenari, però no és el de les vetllades d’antany. L’únic moment de glòria li ve amb Tainted Love, cançó que va fer història, quan els SoftCell van entrar a la glòria.

La pedra roda dins el mar, el mar de gent que, d’arreu del Fòrum, va a l’escenari principal. Records en cinta de cassette. En Joan Marc me la passava i només a mi em feia el pes. Veure tanta gent, electritzada amb els Pixies, em fa posar la pell de gallina. Concert superb, sonoritat immensa, el cabrón no ha perdut la veu i el grup, de pell revellida, manté l’esperit dels anys de glòria. Concert rodó, impressionant, impagable, d’aquells que et deixen descarregat i positiu com mai.

Les hores passen, són vora les tres de la nit. I la pedra torna a rodar cap a la vora del mar. A l’escenari, uns insectes gegants, electritzen un públic endollat. Màquina de luxe per aquestes hores foscanes. Endollats, ballem al ritme de The Bloody Beetroots Death Crew 77. Una proposta que ens deixa sense prou energia com per poder gaudir a plenitud d’una proposta independent local.

Mujeres ens enganxa adormits. Aquí, a les 4 de la matinada, només queda jovenalla. I nosaltres, còdols arrodonits per les mars de la nit, ens n’anem cap a casa, ens n’anem a dormir.

 Tot de mi
perquè no ho prens tot de mi

La primera vegada que vaig sentir el xiuxiueig d’aquests mots, eren penjats en les cordes de les guitarres d’en Fornells i en Ferrone. Com podia ser d’una altra manera? Com podia entrar en aquest món sinó era de la mà dels Pirates de la Costa?

Després van venir les velles gravacions remasteritzades d’en Charlie Parker, d’en Louis Armstrong, d’en Django Reinhardt, dels imperdibles Krokodillos, i de tants i tants d’altres cors llunàtics i eixelebrats, d’ara i abans.

Possiblement, All of me, sempre que ho pronuncio em surt la rogallosa veu d’en Ferrone pels plecs dels records que guardo en la ment, …

Deia que, possiblement, All of me, sigui el plany més versionat de la història de la música. Un plany sorgit del fons del cor d’un infeliç llop que udola després de trobar-se perdut en la profunda tempesta d’una desfeta.

Dissabte passat, quan, a la Jazz Cava de Vic, en Jerôme s’estrenava a Catalunya, va fer-ne una versió xiulada, realment exquisida i encisadora. Una mostra més del do natural d’aquest chansonnier de luxe.

Ja us vaig parlar d’un Jerôme, oi? Potser no és tant americà com el pintava fa uns dies, potser és un xic més francès. Potser ja no és de Nova Orleans, potser és afincat a Camprodon o, qui sap?, en algun altre lloc del món. És igual, el seu All of me és una glopada de record sorgida d’una sensibilitat que esparvera.

Una glopada de passat i de present en un d’aquests productes escènics que val la pena de seguir i de veure. Una enginyosa idea d’aquest Rat Pack modern i nostrat que s’aplega en el Lisboa Zentral Cafè. Tot un descobriment, tot un luxe per qui es treu les capes de vergonya i s’apropa al col·lectiu.

Però ara deixo en Jerôme a l’escenari, car m’interessa l’All of me i no en tinc cap gravació seva per aquí.

Et deixo, doncs, amb una altra versió, la versió de la mainada d’en Django. Gaudeix d’un dels grans himnes de pirates, gitanos, mariners, faranduleros, gent de món, …. en definitiva, d’un dels himnes dels galifardeus de mans fines i cor llunàtic:

Per què…

… Tot de mi
ho vas prendre tot de mi

que no ho veus
ara no tinc destí

Els meus llavis
podria perdre

Els meus braços
podria perdre

El teu adéu, va fer plorar els meus ulls
Com puc estimar, estimar sense tu.

Et vas endur els trossos del que era el meu cor
i ho vas prendre tot de mi!!!!

 … amb tots vostès …

Jerôme LaVoix!!!!!

En Jerôme és un d’aquests paios que ha guanyat sensibilitat a hòsties. Les hòsties que dóna la vida quan hom es veu obligat a fer de funambulista a les vores de l’existència humana.

Vaig conèixer en Jerôme a la seva atrotinada casa de Nova Orleans. La podeu veure en la imatge que acompanya aquestes ratlles. El vaig conèixer en aquells dies en què els cocodrils dels Cayos van prendre la ciutat del Mardi Gras, empesos pels huracans, tan propis d’aquelles terres d’ultramar.

En Jerôme ha viscut sempre a les vores de la vida. I ho ha fet per tradició familiar. Son pare ja era un bergant i un pocapena, i ell no ha pogut fugir d’aquest món fins que ha trobat la força de la seva veu. Una veu d’extrema sensibilitat, una veu de desequilibrat equilibrista, que ha sabut regenerar-se a través de la cançó i apropar-se al sòlid arbre dels Lisboa Zentral Cafè.

Saltant del jazz a la cançó lleugera i, de la cançó lleugera al divertiment neosurrealista més nostrat, els Lisboa s’han fet un forat en el panorama artístic actual. Qui no recorda la impagable Glorieta?

Actualment, en Jerôme és de gira per casa nostra. I és amb la millor i més acurada companyia musical. Sensibilitat càlida i carrinclona per tota una joia de la cançó eternament lleugera i passatgera.

Gaudiu d’un moment històric, tant o més històric que la presentació del més gran entre els grans… l’incommensurable Tonino Carotone.

Gaudiu, doncs de Jerôme LaVoix. Gaudiu-lo sols o, encara millor, en dolça companyia.

La carretera, en cap de setmana llarg, va com una seda en direcció a Barcelona.

A quarts de deu, sóc voltant pels records de nits de festa i ulleres de sol. Sóm al Triangle Golfo i, els supervivents de tota la vida, comparteixen carrers amb nous locals, oficines de gauche divine informatitzada i hotels farcits de cristall.

En una cantonada prou concorreguda, les restes del Garatge Club suren per damunt la post-modernitat, cavalcant noves naus com la Sala Rocksound.

La Sala, a ulls de gat vell, recorda al Puerto Hurraco de Taulat amb un xic més de llum. Escenari menut, aromes cogney i rebel. Entre el públic alguna cara de la vella guàrdia skatalera i les restes d’un naufragi que sobreviu en escollides illes de la Barcelona rebel i suburbial.

Quan hom va a un concert d’un conegut, sempre espera trobar-se a quatre individus maldant per treure quatre notes amb sentit d’uns instruments que, si més no, intenten destil·lar alguna cosa més que soroll pur. L’escena, si hom l’ha viscuda, sempre és la mateixa: Mentres toquen, hom pensa: “No acaben encara”. I quan s’acaba, un no s’està de felicitar l’amic per no enfonsar-lo en el llot de la llardosa realitat.

Sorprenentment, però, aquest no ha estat el cas dels Lost Men Service. Una proposta musical que despunta entre la cadellada del punk suburbial i urbanita que es fa a Barcelona.

Un grup que, misteris de la vida, disposa d’una d’aquelles joies difícils de trobar: un bateria d’ofici –d’aquells que no han sortit de “el que vale vale y el que no pá bateria“-. Un bateria que marca ritme amb mestria i alegria. Una alegria que és compartida per la resta d’una gent carregada d’energia positiva. Energia que no els permet restar a l’escenari i els fa baixar i pujar i, fins i tot, remoure al públic, malgrat lapèssima sonoritat d’un espai on la veu maldava per sobreviure entre el sobrevolum dels instruments.

Malgrat la sonoritat, però, el grup destil·la bona feina. Bona feina d’aquella que, només es pot fer, si, qui la fa, experimenta i juga, jufa i es diverteix a l’escenari. I aquesta és, justament, la sensació que hom s’emporta d’un concert dels cinc bergants que s’han aplegat sota el Servei per a Homes Perduts.

Els Lost, doncs, destil·len potent música de garatge. Es nota que no són novells amb els instruments que toquen, tot i que, en els moments d’entaforar-se en els viaranys del virtuosisme, encara es mostren un xic encarcarats i es reclouen en el seguiment de les cordes que pincen… Aixó sí, se’n surten!

Lost Men Service vol disc. No, no. CD, no. Vol disc! Un vinil comme il faux. El que els fa membres de pura raça musiquera, en uns temps on la indústria musical ha perdut el nord i sembla haver-se oblidat dels grups novells i dels públics que volen descobrir-los.

Digitalització de les dues cintes gravades al concert que Els Pirates van fer al Centre Cívic de Sant Martí, l’any 1985.

Els Pirates eren en Miquel Ferrone, en Joan Fornells i en Max Sunyer.
L’estil: el jazz més fresc i variat a toc de les mans més ràpides.

Som-hi?

“Una vegada més una mica de jazz no ens farà mai mal…“

Quants anys tenia quan vaig sentir per primera vegada en Miquel?

Sé que era en una cinta de cassette on mon germà hi tenia gravat un concert de jazz fet ves a saber on per les mans més ràpides del món de la guitarra internacional. Serveixi doncs aquest viatge per a retre el més sentit homenatge an Miquel Ferrone (“que no Ferrino com posa en els cartells”), an Joan Fornells i a tota aquella gent que, com ells, han deixat una empremta inesborrable en la memòria de les ànimes que pul·lulem per aquestes terres.

Assegut davant l’ordinador torno a escoltar la veu rogallosa d’en Miquel presentant temes d’en Charlie Parker, d’en West Montgomery, d’en Wayne Shorter, d’en Kaper Washington, de…. un seguit d’estàndards del jazz pensats per a ser tocats amb instruments de vent i traduïts al llenguatge de la guitarra per aquests mestres del Taller de Músics, la genialitat dels quals mai va ser prou reconeguda com si que ho fou la d’alguns companys d’escenaris com en Max Sunyer. I és que, com vaig escriure en la meva còpia de les cintes del citat concert -per cert, celebrat a Barcelona el 20 de desembre de 1985- Els Pirates tenien un capità, en Miquel Ferrone; un timoner, en Joan Fornells; i un grumet, en Max Sunyer. Potser t’estàs preguntant: On és la percussió? I jo et responc ¿per què vols percussió si tens tres guitarres de luxe que s’entortolliguen juganerament i omplen l’espai d’unes cadències rítmiques úniques?

Ara ho recordo, jo tenia 16 anys! 

I la cinta la vaig escoltar per primera vegada acompanyant mon germà en la furgoneta amb la que transportàvem les guitarres d’aquests personatges i crec, que a ells també, cap al Casal de La Pau on feien un concert. Sí, sí, en un Centre Civic feien el concert. En un Centre Cívic i allà on calgués. Quan ets música, quan ets ritme, quan ets un geni, quan ets capaç de fimbrejar l’auditori amb la pulsació exacte de les cordes, t’importa gaire el lloc on toquis?

Recordo que en Joan vivia al barri del Clot, si més no és la memòria que em queda d’un dels dies en que vam acostar-nos per casa seva a buscar-lo.

I la posada de llarg?

La posada de llarg no fou amb els Pirates -el trio canalla que sempre acabava els concerts amb la cançó del Pirata.-, sinó com a duet, amb Cadaqués Connexió. Al Harlem Jazz Club de Barcelona. L’any 88. També era a l’hivern, oi? Allà hi erem tots. No hi faltava ningú. Els ulls d’en Joan i en Miquel brillaven com mai. I els Cadaqués Connexió -el duet Miquel-Joan- van tocar agombolats per un tou d’amics: en Max Suñé -com no!-, en Dani Forcada, l’Albert Mas, en…. “HFFF es complau en oferir-vos el primer L.P. del pouplar duet Cadaqués Connexió. Els que no heu tingut le posssibilitat de coneixer-l’s podreu comprovar amb aquest disc la força de la seva música, que ells defineixen com a jazz mediterrani. El disc va signat amb el nom de Llum de nit i és el exponent mes clar de les ultimes tendencies musicals.” diu en la nota que acompanya un disc màgic, sublim, perfecte. 8 obres mestres del jazz fet a casa nostra: “Es cucurucú” de tonalitats tropicals ; “Green Dolphin St.” (el carrer del dofí verd, com diu en Miquel al concert del 85), “Aires de Cadaqués” (el mal port de totes les ànimes perdudes), “Suite d’acords per la Mia” (un regal per les orelles de qualsevol mortal), “Ugetsu” (un tema que et transporta al món de la memòria, d’una sonoritat pura i cristal·lina), “Speak no Evil” d’en Wayne Shorter, “Sa conca” i, finalment, “L’ocell trist”…

Lògicament el disc està dedicat al poble de Cadaqués i la seva gent. Com podia ser d’una altra manera?

Malauradament per nosaltres, les sirenes ens tenien gelosia i se’ls van emportar cap al fons del mar, com tantes i tantes vegades ens havien avisat en acabar els seus concerts.

Un sol disc i un concert gravat en cassette és tot el que ens van deixar enregistrat.

Un sol disc, un concert… i una pila de records que feien més suportable la tintinejant vida d’un adolescent massa idealista en un món excessivament realista. Estaria bé fer-ne una edició conjunta en CD, no? Una mena d’homenatge pòstum a dos genis ampurdanesos de la màgia jazzística d’arrel mediterrània. T’agafes a la proposta?