Un llibre de lectura obligada per a entendre-ho tot
Deixa un comentari“Nosotros tenemos más influencia con sus hijos que tu tienes. Pero los queremos” Jane’s adiction (1986) Stop!
L’objecte d’aquest apunt és un llibre vital i diferent, un treball que, amb l’excusa d’un dels discos més importants en la història de la música, explica un món, els dels anys 80, que és referent de la situació actual i dels moviments alternatius que s’estenen per la pell de brau.
El Estado de las cosas ha estat un dels cinc llibres més venuts a la Llibreria Taïfa del carrer Verdi de Gràcia durant el període nadalenc. Hi va arribar per interès personal d’un dels llibreters, nascut a Vitoria-Gasteiz, i és difícil de trobar , per no dir impossible, en els grans centres de consum cultural de Barcelona.
Però deixem-nos de preàmbuls i entrem en la interacció entre el llibre i jo.
Vaig conèixer Kortatu a l’escola. Tenia 14 anys i ‘Sarri sarri’ em feia ballar igual que ‘Mierda de ciudad’ reflexava el què veia al meu voltant. Ara com ara no recordo què va arribar primer, si Kortatu o La Polla Records. Si que tinc clar, en canvi, que la meva adolescència basculava entre el nihilisme autodestructiu d’Eskorbuto o Cicatriz i la rebelia lluitadora i combativa de Kortatu o La Polla.
Per sort, la força de Kortatu em va arrossegar vitalment cap a la vida. I ara, amb El estado de las cosas. Kortatu. Lucha, fiesta y guerra sucia llegeixo tot allò que no arribava al meu triangle de les Bermudes personals, el conformat pel Sudoest del Besòs, el Poblenou i el Clot.
A través de Kortatu vaig conèixer els Clash, the Specials i, aprofundint per aquesta via, tot un món de diversió combativa construida sobre el ritme dels batecs del cor: ska, reggae, dub, rocksteady, … Jamaica com a referent similar al que tenen els rastafaris amb Etiòpia. Un no-lloc universal on la llibertat és la base de la creativitat més dinàmica i rebel.
El mirall basc el portava amb mi des de la generació anterior a la meva. Kortatu va connectar les desobediències civils dels 70, que ens havien arribat sobretot a través dels moviments antinuclear i antimilitarista, amb la ràbia possitiva dels 80.
Mai vaig anar a un concert de Kortatu. Anava a concerts de gent que vivia la meva realitat, concerts al hydepark de la Verneda, a places i pavellons d’esports: Karies mental, S3, el oso yonki, grups del barri que feien les funcions del gran reflex basc, però en la proximitat dels nostres problemes propis.
I, finalment, els fills de Kortatu a Barcelona: Doctor Calypso, Skatalà, Discipulos de Otilia, … Havien passat els 80 i la dècada dels 90 es vestia de colors combatius i festius que feien de contrapunt a un rock català que, prenent el màrquetung del Rock Radical Basc, se’ns oferia massa subvencionat per ser bo.
Però tot això ja és una altra història. En aquesta, en la del llibre d’en Roberto Herreros i n’Isidro López, hi ha agraïment i descoberta, descoberta i una descripció de la realitat que resulta de la més absoluta de les actualitats.
Tot esperant que, ara si, siguem visquen l’última dansa de guerra, un record per les víctimes i els màrtirs d’un sistema podrit davant del qual, ells, Kortatu, em van ensenyar que es podia combatre.