El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta setmana és de descans. De descans i reflexió. Estic força
cansat i crec que em pot anar bé una aturada total abans d’enfrontar
les tempestes del futur proper.

Divendres vaig sortir de la feina amb una sensació d’alliberament total que no és pròpia del bon obrer, mesell i servil. Cal prémer l’accelerador? Cal deixar el niu? És l’hora de fer-ho? I que passa amb els estudis deixats de banda per un excés de feina i l’imperiosa necessitat de menjar? A més, dijous vaig refermar la meva petita història de l’aneguet lleig. Al Poblenou hi vaig trobar estimació, també entre bona part de la gent de Barcelona Activa, però les persones es guïen per la parla i aquí, a Tardell, la gent parla la mateixa llengua, la llengua que em feia passar-les magres en les classes de català i castellà quan era un infant. Perquè a Tardell, no tenim ulls ni orelles, que tenim uis i oreies, no vivim a Taradell, sinó que ho fem a Tardell i no baixem a l’ampla i diàfana Santa Eugènia, sinó que ens plau visitar la més propera Santugènia. Als gitanos ens agrada lloar la nostra vila i en parlem a balquena amb qualsevol que ens en doni peu. I, com tots els osonencs, no esternudem ni tossim, que aquí, eixabuirem! Jesús!

Certament, el Poblenou barceloní m’ha donat vida, experiències, amistats –moltes amistats que no sé cuidar prou bé-, fins i tot una part de paisatge urbà carregat de significació social i obrera. Un paisatge que es desfà sota el ciment de la innovació i les noves tecnologies. Un ciment que enterra endins la nostrada Rosa de Foc. Però el Poblenou no m’ha donat la parla, ni els boscos, ni els cels, ni un paisatge i un passat familiar arrelats amb força al roquissar amagat sota el nou asfalt de la vila feta damunt la pedra i de la terra seca dels terrers de la Plana.

Sobre el futur em tocarà pensar-hi aquesta solitària setmana de descans. Vuit dies per donar-li voltes. Per enfilar-me pels camins de les il·lusions perdudes.

Malauradament, el jersei se m‘ha fet curt i els braços, sense anar més lluny del que pertoca, es veuen sortits de les mànigues poc més d’un pam. No he estirat pas més el braç que la màniga, però és que ara les mànigues s’escurcen i no es poden fer tantes coses amb els mateixos diners. Volia reflexionar al Port dels tres païssos germans. Allà on vaig prendre la primera gran decissió, en temps de crisi – la del 99 -, però donaré unes quantes voltes per les terres que envolten el meu terrós.

M’enfilaré a indrets des d’on mirar la vila de Taradell. Vès a saber com es veu des de Sant Sebastià, des de la Creu de Gurb, el castell de Centelles, o els Gavadons. Potser visiti als irreductibles lluçanesos, també. Fa tants i tants anys que no m’enfilo per les antípodes comarcals de Taradell!

I, vés a saber, si m’atreveixo a creuar la comarca seguint el Sender d’en Perot, aquell fil invisible de barroera i afamada tradició que uneix el mas lluçanès on va obrir els ulls aquest bandoler amb el seu amagatall en les terres nyerres de Taradell.

Per si de cas, m’enduré sac i funda. Vés a saber si em plaurà dormir a sol i serena per alguna d’aquestes raconades del país proper.